01.10.2010 - 06:00
L’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, realça el mestratge de Joan Triadú (un mestre de coneixements, de caràcter), home fort, amb conviccions, amb fidelitats. I el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, parla de la generació de Triadú, la que té consciència de ser la dipositària de la continuïtat del país. Jaume Cabré l’anomena l’home savi, i el biògraf Agustí Pons el considera el nostre gran crític literari de la segona meitat del segle XX. L’editor i crític Josep Maria Castellet recorda que dissentien del concepte de la crítica, i l’escriptor Miquel de Palol diu que més enllà de les ideologies i de les seves idees, ha estat un personatge insòlitament dialogant, obert i intel·lectualment liberal.
Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat
Amb en Joan Triadú érem amics des de l’any 1947, quan jo tenia 17 anys i ell 26. Sempre l’he tingut com un mestre en el sentit més ample de la paraula: un mestre de coneixements. M’explicava moltes coses sobre la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, l’antiga i la recent, sobre la nostra cultura. Era un mestre de caràcter. Avui ha mort un home fort com a sinònim d’home potent, un home amb conviccions, amb fidelitats. Era com una roca forta, i a això l’ajudava el seu caràcter fort, un caràcter gens acomodatici.
Era també un home religiós i va ser un rebel des del principi, però no per gust. Es va trobar en una situació antidemocràtica, amb una persecució de Catalunya en general, i de manera molt específica de la nostra llengua i cultura, a banda que formava part, des del punt de vista social, dels vençuts, dels qui havien perdut la guerra. No era rebel, però ho va haver de ser, com jo i molts altres, perquè hem de dir NO, com el ‘Diguem No’ d’en Raimon. No a aquesta imposició, no a aquesta injustícia, no a aquesta voluntat d’anar-nos ofegant de mica en mica. En aquest sentit, va ser un rebel.
Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura
Per la gent de la meva generació Joan Triadú és un punt de referència i un element de consulta indispensable per al coneixement del patrimoni literari. El llibre de memòries que va publicar fa dos anys, ‘Memòries d’un segle d’or’ proposa una hipòtesi fantàstica des d’una perspectiva optimista: diu que malgrat haver estat un període de persecucions el segle XX va ser un segle d’or i això vol dir que tenim una cultura que no està malalta, sinó que és una cultura sòlida.
Tinc la memòria ben viva d’un dinar a la Casa dels Canonges amb el president, el vice-president i els Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Hi va haver un debat d’una qualitat extraordinària. Perquè aquesta generació del Triadú és una generació de gran nivell intel·lectual, que va topar amb moltes i grans dificultats, però és la que va fer la connexió amb la tradició. Ha tingut un paper fonamental en la normalització del país. És una generació que té consciència de ser la dipositària de la continuïtat del país i nosaltres descobrim que Catalunya existeix a través dels seus ulls.
Agustí Pons, autor de ‘Joan Triadú. L’impuls obstinat’
Quan vaig escriure la seva biografia em vaig adonar que Joan Triadú tenia una aparença de persona dura i adusta. TRIA-DU li feien, i a ell, ja li anava bé perquè el deixessin en pau.
Per sobre de tot Triadú es va destacar com el gran crític literari de la segona meitat del segle XX. Va tractar tots els grans autors internacionals i tots amb gran criteri. Si llegim les seves crítiques veurem que són molt eclèctiques, però totes miren d’ajudar el lector a entendre l’obra. Sabia parlar dels llibres sense esguerrar-ne la lectura. I ho feia al marge de la ideologia. Això que sembla una obvietat no ho era pas als anys seixanta. Però passa que Triadú no ha tingut cap càtedra universitària ni cap editorial i això ha dificultat el seu mandarinisme.
Triadú va tenir una importància decisiva en els casos d’Espriu, Rodoreda, Calders i Porcel, per dir quatre noms d’altura. Per exemple, va rescatar la Rodoreda i en Calders, autors que es trobaven a l’exili, quan els va incloure a ‘Antologia de literatura catalana (1900-1950)’, i a ‘Antologia del contistes catalans (1850-1950)’, totes dues publicades el 1951. A Baltasar Porcel, el va acollir a casa seva els primers anys d’arribar a Barcelona, i de l’Espriu, en feia molt de cas. Durant molts anys Triadú va dir a Espriu que fes una gran novel·la, cosa que l’hauria ajudat a projectar-se internacionalment, però no se’n va sortir.
Per una altra banda, Triadú tenia una idea granítica de Catalunya. La considerava una barreja de Macià i de la CNT. I per què ho deia així? Doncs perquè la seva idea de Catalunya era la Catalunya popular del 1931, la de Macià guanyant les eleccions amb el suport dels obrers de la CNT.
Josep Maria Castellet, editor i crític literari
En Triadú era sis anys més gran que no pas jo i li tenia un gran respecte per la seva actitud batalladora, que ja va començar abans de la guerra. Quan jo vaig començar en el món de la literatura catalana ell ja feia temps que hi batallava. És veritat que dissentíem en algunes coses, bàsicament en el concepte de crítica: mentre ell tenia un concepte més antic jo feia una mirada crítica a la crítica. També hi havia el Joaquim Molas, que lligava més amb mi. I amb l’arribada de la democràcia vam col·laborar plegats en alguns projectes, i sempre fou una col·laboració oberta, sincera i molt amistosa.
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes
Per mi, Joan Triadú ha estat un gran lector i un gran mestre de lectors. Recordo les seves classes sobre literatura universal, quan jo era un estudiant de COU, en què parlava de les obres més remarcables del segle XX, sense prejudicis i encuriosint els alumnes. I la seva capacitat de fer-ho, sempre, arrelant en la tradició catalana.
Però si hagués de remarcar dues qualitats de Joan Triadú, potser en destacaria la tossuderia i el sentit de la responsabilitat. Segur que va ser per tossuderia que va exercir la crítica literària sempre en la nostra llengua, des de les publicacions més marginals o clandestines, quan no n’hi havia d’altres, des de Serra d’Or i l’Avui principalment després. I era sens dubte per sentit de la responsabilitat que la seva mirada exigent, que ho era, i molt, es traduïa sempre, en les seves intervencions públiques, en elogi i crítica constructiva. Triadú va posar en pràctica el principi que, si de res se n’ha de parlar malament, més val no parlar-ne.
Jaume Cabré, escriptor i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010
Ha fet un paper de savi. M’ha admirat sempre la seva capacitat de treball. L’imagino llegint tota la vida. Perceps que de ben jove ja s’interessava per totes les literatures europees. I sobre la seva faceta de crític, precisament aquest matí he llegit un article seu al suplement de Cultura de l’Avui i m’ha interessat molt. He pensat: ‘Quina capacitat i quina lucidesa té encara en Triadú, i quina manera de parlar del llibre, sense perjudicar el lector. La crítica literària és una de les formes que va treballar, va fer moltes més coses, però segurament que aquesta és la que transcendirà.
Dolors Oller, catedràtica de la UPF
El considero una persona molt important per a la cultura catalana. Per mi, va ser un mestre de la lectura crítica. La lectura sense assaigs ha representat una inflexió moderna en la metodologia de la lectura.
Carles Duarte, poeta i director de la Fundació Lluís Carulla
Joan Triadú ha estat un home essencial perquè el país tornés a creure en si mateix després del daltabaix de la guerra i de l’exili. Ho va fer preconitzant i impulsant cursos de català per a adults en moments ben adversos. Ho va fer treballant amb determinació per la dignificació de la nostra vida literària, reivindicant-ne la tradició, però també l’exigència amb què calia proposar des de les noves veus la reconstrucció i el rellançament. Ho va fer vindicant l’escola com a espai de transmissió de sentit de pertinença i de confiança en les nostres potencialitats personals i col·lectives. Ho va fer esdevenint un referent de compromís i de lliurament tenaç i generós a una represa que demanava i demana la participació de tothom.
Miquel de Palol, escriptor
Amb la mort de Joan Triadú desapareix un dels últims representants del gran segle d’or que fou el segle XX. Més enllà de les ideologies i de les seves idees, ha estat un personatge inusualment dialogant, obert i intel·lectualment liberal. I això l’honora. Jo he tingut molt més bona relació amb ell que no pas amb alguns altres personatges del món literari amb més afinitat ideològica. I no s’ha fet prou esment del prosista tremendament agut i elegant que apareix en un llibre com ‘El Collsacabra’.
