Els incendis d’Agullent

A finals d’agost, la meus filla Aitana i la meua companya Pilar anàrem a visitar una parella sudamericana que s’han posat a viure a Agullent i havien tingut una xiqueta feia tres mesos, Martina. Vivien en un xalet prop del cementeri i tenien un campet on conrear horta. Quan arribàrem per portar-los un regalet, Javier estava preparant el terreny d’horta i Rose portava en braços la Martina. Semblaven una parella feliç, contenta d’haver trobat el seu lloc al món, envoltats d’arbres, de belles muntanyes, d’un paissatge que pels capvespres, quan el sol es pon, rere tanta abreda, es torna deliciós i mostra diferents tonalitats de la vida i de la intensitat dels seus colors… Jo aprofití per a recordar-los que ara, a Agullent, no tenien cap problema per aprendre el valencià en uns mesos. Em preguntaven si “plorar” significava “llorar” o llover”, que les dones d’Agullent els deien quan s’acostaven a la seua filla quan passejaven pels camins del terme. Rose planejava tornar al treball de psicòloga quan Martina es faça més major i puga deixar-la en una escoleta infantil. Javi continua el seu treball de documentalista sobre temàtiques d’immigrants. Els dos estaven prepararnt un currículum per a repartir-lo per les nostres comarques més pròximes a les escoles i instituts de secundària per a fer algun taller de documentació, de mediació d’immigrants, d’antiracisme, etc. Totes les il·lusions posades en la cistella de l’avenir més immediat. I de sobte, els incendis que amenacen en trencar i cremar tot els somnis i el mateix horitzó de la vida sencera.

El dia set de setembre, pel matí, vaig veure dues o tres telefonades al mòbil a migdia, els telefoní immediatament en adonar-me’n i em digueren que a les cinc de la matinada, de nit, els havien despertat perquè eixiren de la caseta i es refugiaren a una altra casa perquè la seua perillava pel foc. Les flames podien entrar i cremar-los dins als tres. Hagueren de vestir-se, agafar la nena i anar-se’n a València. Lògicament els vaig oferir ma casa a Benigànim per si necessitaven estar a prop de la seua caseta, per si sa casa a la muntanya desapareixia sota el foc i necessitaven un habitatge d’urgència, durant una temporada fins a saber què podien fer i on marxar de nou… No ha calgut. Després de dos dies a casa d’uns amics a València, han pogut tornar a Agullent… Hui m’han dit que han tornat, que s’han cremat moltes muntanyes del voltant i algunes cases però que la d’ells està intacta i poden tornar-hi a viure.
Són moltes hectàrees de bosc les que han cremat en només tres dies de la segona setmana de setembre, a Agullent, a Ontinyent, el foc arribà a les portes de les cases de Bocairent, un poble tan bonic de la nostra Vall. A Simat de la Valldigna també cremaven les muntanyes fins a Barxeta. En unes hores milers d’arbres cremats, milers d’animals cremats, algunes cases, deteriorament d’ecosistemes valusosos que tardaran anys a recuperar-se i reparar-se, si és que es poden reparar… Moltes vegades no es poden ja recuperar, per molt que la propaganda política insistisca a mostrar la cara amable de les declaracions optimistes: en uns anys tornarà a ser el que era, es repoblarà, tornarà a ser el mateix… Són frases consoladores, “mentides pietoses”, declaracions gradiloqüents perquè no es demanen responsabilitats polítiques concretes per la manca de mitjans, per la insuficient previsió, per la tardança a dur els mitjans i els recursos adients per a apagar el foc… Mentre els governs de torn, de Madrid i València, es felicitaven per la rapidesa dels efectius per a apagar els incendis, es feien fotos als mitjans de comunicació i se saludaven amistosament dirigents del PP i del PSOE, Enric Morera assenyalava la insuficiència del mitjans que hi ha a la Vall per a apagar els incendis, els dèficits del transport públic interromput, la línia de tren Xàtiva-Alcoi, denunciava les mancances d’inversions que hi ha al País Valencià, i concretament a la Vall d’Albaida i a les Comarques Centrals, desemparades i abandonades a la seua sort per banda del govern de l’Estat i d’una Generalitat Valenciana que no té prou energies per a gestionar els problemes ambientals perquè s’ha ocupar dels problemes de corrupció que els assetgen per totes bandes.
Semba ser que un brigadista forestal d’Ontinyent, en situació de baixa per depressió, amenaçat per un expedient laboral, ha perdut el cap i ho ha cremat tot. Els incendis han sigut intencionats. Sembla com si els éssers humans s’hagueren tornat bojos, com si quan tenen alguna frustració, no pogueren contenir-se i necessitaren destruir-ho tot, venjar-se, cremar-ho tot i el qui vinga darrere que arree, que s’apanye, ja s’ho farà, allò tan solidari i edificant de “campe qui puga”… No tenim prou amb un estiu que ha batut rècords de calina des de fa més de cent anys, no tenim prou amb els efectes perniciosos d’un canvi climàtic que ens amenaça més estretament i perillosament cada vegada, sense que es prenguen les mesures adients i a temps abans que siga massa tard… No tenim prou amb una calor insuportable, que ha arribat a superar els 45 graus de temperatura, similar a la calor que fa als deserts de l’Àfrica, amb el que aixó suposa d’avanç de la desertització i de més problemes per a l’agricultura… Alguns necessiten cremar els arbres i els ecosistemes més bells, com si això solucionara alguna cosa, algun problema, quan ho empitjora tot i molt. Si no ens prenem seriosament els problemes que afecten la nostra Vall, el nostre país i el planeta Terra, la nostra vida serà molt més incerta i insegura i nosaltres mateixos, els nostres fills i filles i les generacions de l’avenir ho tindran molt més fotut. Els advertiments no serveixen de res, si no passem a l’acció, a exigir més recursos, més mitjans, més cura i més canvis en les prioritats polítiques, socials i educatives perquè els incendis no cremen les nostres possibilitats de futur i de superviència. Un codi penal que castigue els infractors amb més efectivitat també és important, perquè hi ha gent encara que pensa que pot fer el que vulga al medi ambient, i no passa res. I això no pot continuar sent així en la pràctica.

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Array