23.06.2010 - 06:00
El XXXIX Premi de novel·la catalana Joan Crexells ha estat per a ‘Els jugadors de Whist‘ (Empúries) de Vicenç Pagès Jordà, que ha superat les obres de Francesc Serés, ‘Contes russos‘ (Quaderns Crema), i de Pasqual Farràs, ‘El vigilant i les coses‘ (Edicions de 1984). El guanyador es va fer conèixer ahir en una revetlla literària al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, l’entitat que convoca el premi.
Com l’any passat, un jurat format per especialistes havia seleccionat les tres novel·les finalistes, una de les quals havia d’obtenir el Premi Crexells. Durant l’any s’han anat organitzant actes a l’Ateneu (conferències, club de lectura, bloc a internet, exemplars disponibles a la biblioteca…) perquè els ateneistes es fessin una opinió de l’obra seleccionada que consideraven millor. La votació va ser d’una participació pobra, del 10% (425 socis), i el resultat molt ajustat: 33% dels vots per a Pagès Jordà; 31,5% per a Farràs; i 28,9% per a Serés.
El crític Ricard Ruiz, un dels membres del jurat que va seleccionar les tres obres finalistes, va enumerar sis raons per les quals considera que ‘Els jugadors de Whist’ és una de les millors obres de la literatura catalana d’enguany: ‘Primer, és una de les millors obres que s’han escrit sobre l’Empordà i és la gran novel·la sobre Figueres. Segon, per l’estructura no lineal, que conté dos moments temporals intensos, el 2007 i el 1977, i pel nombre de registres i per com aconsegueix d’integrar-los (blocs, diaris, reflexions, llistes, descripcions…). Tres, perquè és farcida de referències culturals, sobretot de la cultura pop. Quatre, per la voluntat d’estil, pel gust per la llengua que se situa entre el joc i la imaginació. Cinc, perquè és una novel·la que fluctua entre l’humor i el desencant. Sis, perquè proposa un doble retrat generacional: el de la generació que ara supera els quaranta anys, i la generació que ara se situa cap als vint anys o una mica menys. És doncs, una novel·la molt completa’.
‘D’aquest premi m’agrada que no t’hi presentes, que és a obra publicada, va explica Vicenç Pagès Jordà. I també m’agrada la combinació de jurat de notables amb la votació popular, perquè és fàcil posar-se d’acord amb els finalistes, però la gran batalla és decidir el guanyador i en això perds amistats.’
Sobre el fet que es consideri la gran novel·la sobre Figueres, diu irònic Jordà: ‘Home, m’agradaria saber quantes novel·les s’han escrit sobre Figueres… He nascut i crescut en una ciutat que no té novel·la. Ara, el castell de Figueres sempre l’he trobat molt literari, perquè s’hi mori algú…’ I reflexionant sobre el tema geogràfic, comenta: ‘La literatura catalana té un mapa geogràfic reduït. Per una banda hi ha Barcelona, per l’altra el Pallars. Són molt poques les novel·les que passin en ciutats mitjanes i estaria bé que n’hi haguéssin més, sobretot per trencar la dicotomia de novel·la rural, novel·la urbana.’
Pagès Jordà també ha explicat algunes reacions dels lectors. Comenta: ‘No és una novel·la molt dirigida, per això passa que hi ha gent que em diu: ‘Vicenç, m’has fet riure molt’ i d’altres que em diuen: ‘Vicenç, quina novel·la més trista’. Hi ha qui diu que és una novel·la sobre la crisi dels quaranta, d’altres que és una novel·la sobre Figueres, d’altres que és sobre la infantesa… a mi això em complau molt.’
L’autor també ha explicat algunes intra-històries de ‘Els jugadors de Whist’, com ara que en un principi havia de ser una novel·la juvenil de cent cinquanta pàgines, i també ha explicat la dificultat de trobar la foto adequada per a la coberta, que al final va fer un amic seu a la gespa de casa d’en Pagès.
