15.06.2010 - 06:00
El Palau de la Música es va omplir per retre homenatge a l’escriptor Jaume Cabré, que ahir al vespre va rebre el 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de mans de la nova presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. En el discurs de cloenda, Cabré va ser clar i rotund: va dir que la llengua era la seva pàtria i que això ja era treballar per la independència política del país. Perquè ell no vol una llengua que sempre hagi d’estar amb l’aigua al coll, sinó que vol una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís, i que es deixi de parlar de conflicte lingüístic.
Jaume Cabré va parlar de les consultes populars que es fan pertot arreu i de la recent Iniciativa Popular (IP) de referèndum sobre la independència admesa a tràmit pel parlament. ‘En tot cas, que sigui Espanya qui prohibeixi que la gent pugui expressar el seu parer sobre aquest tema’, va dir.
Cabré, content i emocionat, va reconèixer que estava més estovat que no es pensava. Va començar el discurs (que portava escrit i que va llegir) amb una citació de Rilke: ‘Les obres d’art són soledats infinites, sols l’amor pot copsar-les.’ I va recordar les paraules de Rodoreda: ‘Una novel·la són paraules.’ Va parlar del poder transformador de l’art, del poder transformador de les paraules, de com l’havien trasbalsat els contes de Platonov, que era escriptor potser per l’efecte que li havien causat aquests contes. Va dir que tot en literatura era fruit de l’estil: ‘Jo sóc estil i em reconec en les paraules dites.’ I que la literatura també era la seva pàtria, i que escriure era dubtar, entrar en el regne de les incerteses.
Parlant de la memòria històrica, va manifestar que havia restat atònit en sentint les lloances que s’havien fet a Samaranch quan es va morir; que la literatura anava contra el pensament únic i que la literatura potser ens podia salvar perquè la feien persones lliures.
Un acte empeltat de Jaume Cabré
L’acte el va obrir d’una manera sòbria Muriel Casals amb un discurs de to optimista. Va dir: ‘Veiem amb confiança com creix i s’aferma dia a dia en el conjunt de la nostra societat la voluntat d’aconseguir un futur polític de plena sobirania nacional. (…) Estem segurs que les aspiracions de la nostra societat trobaran la representació política i el lideratge que necessiten. I un sistema democràtic renovat, que tindrà el suport social necessari per defensar amb energia les nostres llibertats.’
Casals va continuar: ‘Des d’Òmnium Cultural farem tot el que estigui al nostre abast perquè aquest procés avanci amb fermesa i decisió. Perquè sabem que els tres eixos del nostre lema ‘Llengua, Cultura, País’només arribaran a la plenitud si s’aconsegueix una clara sintonia en els tres camps de l’acció col·lectiva que hem esmentat i que són la cultura, l’economia i la política.’ I va acabar dient: ‘Estem certament en un moment complicat, i per això no és el moment del desconcert, sinó de la concertació; no és el moment del desànim, sinó de la reafirmació; no és el moment de la dispersió, sinó de construir la més forta cohesió social.’
Després va arribar la proposta artística: L’actor Pep Anton Muñoz va anar encarnant personatges d’alguns llibres de Cabré, amb un guió que interpel·lava ‘l’autor del premi’, i d’aquesta manera anava introduint els blocs del muntatge. La primera part va versar sobre l’obra. Pep Anton Muñoz va encarnar Galzeran, protagonista d’un dels seus primers libres publicats, ‘Galzeran, l’heroi de la guerra negra’ (1978) i va donar pas al crític Àlex Broch que va glossar l’obra de Cabré.
Broch va dir que hi havia molt poca referència biogràfica en l’obra de Cabré i en canvi hi havia l’autobiografia de les seves idees, unes idees marcades pel fet d’haver nascut i viscut en un país sota dictadura. L’obra de Cabré, doncs, fa una radiografia de la dictadura, mostrant el poder econòmic a ‘La teranyina’, el poder religiós a ‘Fra Junoy’ i el poder judicial a ‘Senyoria’. Després, fa un pas més i analitza la manipulació històrica dels vencedors a ‘Les veus del Pamano’. Broch va acabar dient: ‘L’obra de Jaume Cabré és una lectura moral i crítica de la història, també de la història en present’.
Per abordar la faceta de guionista del nou Premi d’Honor, Pep Anton Muñoz va encarnar en Rigau, el protagonista de ‘La teranyina’, i el cineasta i home de televisió Lluís M. Güell va glossar aquesta part: Güell i Cabré van treballar plegats per primera vegada a ‘La granja’, la ficció dramàtica que precedia el programa ‘La vida en un xip’ de Joaquim M. Puyal. Güell va dir a Cabré: ‘Vas fer realment neorealisme català, i vas posar la llavor de la ficció seriada en català.’ I va explicar que la recent adaptació televisiva de ‘Les veus del Pamano’ havia obtingut a Xangai el premi al millor guió i el premi al millor film i quem, per això, la televisió pública xinesa l’havia emès en horari de màxima audiència durant dos dies, en versió original i subtitulat en xinès.
L’últim bloc de l’acte es va dedicar a la internacionalització de l’obra de Jaume Cabré. Pep Anton Muñoz va encarnar l’Oriol Fontelles, el mestre de ‘Les veus del Pamano’ per presentar la traductora d’aquesta novel·la a l’alemany, Kirsten Brandt. La traductora va recordar que l’editorial Suhrkamp li va demanar el 2005 que fes un dictamen del llibre i que després li’n va encarregar la traducció. L’editor alemany li va dir que el poble de la novel·la havia de contenir tot l’univers. I ho devia aconseguir, perquè un dels crítics alemanys en la seva crítica va publicar la frase: ‘Torena és Macondo’, comparant d’aquesta manera Cabré amb García Márquez i, alhora, fent evident que la literatura universal es podia situar en un petit racó de món.
El ritme de l’acte, també el va marcar la música de Bach i fragments de Schubert.
