19.05.2010 - 06:00
Maria del Mar Bonet va venir dilluns a l’Espai VilaWeb per intervenir en un nou col·loqui del cicle ‘La cultura popular vista per’ (íntegre, en aquest vídeo). Bonet va parlar del disc que acaba de publicar, ‘Bellver’ (Picap, 2010); de la relació musical amb la Mediterrània (‘No m’hi sento gens, d’ambaixadora de la música mediterrània; més aviat em fa patir’); del català (‘No tinc una altra manera de cantar que no sigui en la meva llengua’); i del ‘poc ressò’ de la música als mitjans de comunicació.
Bonet és una enamorada de la Mediterrània, que és el seu país, i de ‘la llum, el menjar, la vida al carrer…’, i es troba com a casa a qualsevol ciutat d’aquest racó de món. Però que la considerin ambaixadora de la música mediterrània, no li agrada: ‘Hi ha gent més adequada. Jo solament sóc una cantant més d’aquesta Mediterrània, que és molt gran, i que té moltes mirades, moltes preguntes i moltes imatges. Jo crec que la Mediterrània no necessita una ambaixadora tan pobra com jo.’
‘No tinc cap més manera de cantar’
En aquest nou col·loqui, organitzat juntament amb el centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Bonet va explicar la seva visió íntima de les cançons i de la riquesa de sonoritats dels països que voregen la nostra mar. I que s’estranyava que la gent li demanés per què cantava en català; hi canta no pas com un acte de defensa, sinó per plaer: ‘És la meva llengua, aquesta és la meva manera de cantar, i no en tinc cap més. La veu surt de l’ànima, i la meva ànima s’expressa en la meva llengua. És com millor puc expressar els sentiments de l’ànima. Si vull donar la millor part de mi mateixa, ho he de fer en la meva llengua.’
La cantant fou investida fa pocs mesos doctora honoris causa per la Universitat de Lleida, en un acte en què va lamentar la manca de presència de la música catalana als mitjans de comunicació. També en aquest col·loqui s’hi va referir; concretament, va dir que no trobava cap programa interessant sobre música als mitjans, i que les institucions del país no es preocupaven per fer conèixer els músics d’aquí: ‘Últimament la música és deixada de la mà de Déu i no hi ha un suport profund.’
Les cançons de feina
També va parlar de les cançons de treballar, ‘que mostraven la veu humana enmig d’un camp en soledat’; unes cançons que ara ‘són impossibles, perquè als camps hi ha poca gent i molts aparells’. Aquestes cançons naixien ‘en un món mediterrani on treballaven al camp petits grups de gent, entre la qual sempre hi havia algú que cantava bé, que es comunicava amb gent de l’altre camp’. Aquestes cançons són ‘pedres precioses d’una tradició que és comuna a tot el món’.
Hi va haver un temps, quan ella va començar a cantar, fa més de quaranta anys, que la gent tendia a menystenir aquesta mena de cançons, perquè les trobava arcaiques, però ara s’aprecien molt més: ‘He vist una revifada de la música popular i de la dansa.’
