02.05.2010 - 22:00
Després de les de Somàlia, les costes de Nigèria són considerades les més perilloses del món. De sempre han tingut aquesta fama. Els primers a arribar-hi i a establir-hi un pròsper comerç d’esclaus van ser els portuguesos, el segle XV. ‘Compte amb la badia de Benín. N’hi entren molts, però en surten pocs’, deia un antic avís per a navegants. Durant segles van capturar milers –milions?– d’habitants del delta del Níger per vendre’ls a les plantacions americanes. ‘Escravos’, paraula favorita dels mariners portuguesos, és encara avui el nom d’un dels riuets en què es ramifica el gran Níger al delta. Avui, a la bocana del riu Escravos, hi ha una de les bases petrolieres més importants de la regió, la de la nord-americana Chevron, una de les moltes que hi ha en el laberint de manglars, cales, pantans i platges del delta. Els vells ports del comerç d’esclaus són avui ports petroliers. El segle XIX s’abolí l’esclavatge, però l’explotació dels homes i dels seus recursos naturals continua fins avui. El delta és una terra molt fèrtil, excel·lent per a l’agricultura i la pesca. Un dels grans negocis colonials era l’oli de palma, una important font de riquesa de la corona britànica, que va rellevar els portuguesos en l’explotació colonial. Nigèria va veure la independència l’any 1960. Els hausa, musulmans del nord, van ocupar el lloc dels anglesos, que ja els havien afavorits en temps colonial, i van continuar explotant la gent del sud i els seus recursos. La Guerra de Biafra, del 1967 al 1970, va esclatar quan els igbo van declarar l’estat independent de la República de Biafra, al sud-est del país. El govern federal de Nigèria, amb l’ajuda dels anglesos i dels soviètics, va arrasar la zona i féu un milió de víctimes, moltes d’inanició, en allò que va ser la primera guerra televisada de la història. Quan va esclatar, ja se n’extreia petroli en grans quantitats. El saldo de la guerra va ser que els habitants del delta van perdre tota capacitat de decisió sobre les seves terres, el control i l’administració de les quals va passar a mans del govern federal. La zona, especialment el ric delta del Níger, ha estat tractada des d’aleshores com un territori conquerit.
La immensa riquesa petroliera del subsòl del delta, una de les vuit bosses més importants del planeta, és explotada per multinacionals occidentals que actuen associades amb les empreses estatals nigerianes, en mans de l’elit governant. Segons l’Anuari Internacional del CIDOB 2008, l’estat espanyol és el segon client de Nigèria en el sector petrolífer, després dels EUA. El 25% del petroli i del gas que importem és nigerià. Tot amb tot, les empreses espanyoles no hi tenen una inversió directa, encara que Repsol i Gas Natural hagin signat un acord amb el govern per a la futura construcció d’una planta liquadora de gas natural. L’any 2006 Nigèria era un dels principals receptors del fons d’ajuda espanyola al desenvolupament. És interessant de constatar que, com més important és el país proveïdor, menys informació tenim de les coses que hi passen.
Dels 70.000 quilòmetres quadrats que té el delta, uns 30.000, segons Amnistia Internacional, són en mans de la Shell, que controla la meitat de la producció del país. El petroli del delta representa el 95% dels guanys en divises de Nigèria, però el 75% dels seus 30 milions d’habitants viuen en la misèria. Només un escàs 30% de la població té aigua potable i corrent elèctric, cruel paradoxa per a una gent que viu sobre un dels jaciments de petroli més importants del món. Visitar un metge pot exigir hores i hores de viatge amb barca entre els aiguamolls. L’espiral d’explotació, corrupció, devastació humana i ecològica, menyspreu, estafa, tortura i mort, ha desembocat en un complex panorama en què la violència, la sospita i la desesperació de la gent és extrem, situació que, simptomàticament, coincideix amb una considerable invisibilitat mediàtica internacional. Els més pessimistes diuen que aquí, qualsevol dia pot rebentar tot, com a l’Irac.
La lluita pels drets
La protesta pacífica i, sobretot, la lluita armada i la violència ha estat un factor important a l’hora de trencar la invisibilitat internacional. Els anys 90, el poble ogoni, dirigit per l’escriptor Ken Saro-Wiwa, va emprendre una lluita pacífica i no violenta. Amb manifestacions multitudinàries i acció jurídica internacional va aconseguir expulsar la Shell del seu territori, fins avui. La reacció dels militars i de la policia va ser brutal, amb centenars de morts entre la població desarmada. El 1995 Ken Saro-Wiwa i vuit dirigents ogoni, després d’una farsa judicial, foren acusats d’assassinat i executats. ‘Poden matar el missatger, però no poden matar el missatge’, sol recitar tothom com una lletania, quan es refereix a aquests fets. Però aviat va arribar el recanvi. O el complement. Els ijaw són una de les ètnies majoritàries del delta del Níger, uns deu milions. L’any 1998, amb la Declaració de Kaiama, la joventut ijaw manifestava la seva voluntat de lluitar pels drets del seu poble i contra l’activitat devastadora de les companyies petrolieres, per tots els mitjans possibles, inclosa l’acció directa. L’exèrcit nigerià va reaccionar ocupant parts del seu territori i, des d’aleshores, les topades han estat contínues i l’escalada de violència ha anat en augment i complicant-se cada vegada més. Als lluitadors pacífics del poble ogoni, els van succeir, en repercussió internacional, els guerrers ijaw. En aquests primers moments, l’acció militar nigeriana va ser brutal, es van dur a terme matances indiscriminades. No obstant això, amb el pas dels anys, els grups ijaw van anar perfeccionant la tècnica militar i modernitzant l’armament i els mitjans de locomoció. Fins que, amb el naixement del MEND (Moviment per l’Emancipació del delta del Níger), l’any 2006, van esdevenir una seriosa amenaça a les companyies petrolieres i al govern nigerià. Jomo Gbomo, portaveu del MEND, quan li demanen quina és la ideologia política del grup, declara: ‘No som ni revolucionaris, ni comunistes, simplement n’estem farts.’ Temps a venir, el MEND definirà les seves accions com una ‘guerra de sang i de petroli’. El grup sorgeix com una resposta i una reacció a la violència repressiva de les forces de seguretat del govern central i de les companyies petrolieres.
En paral·lel amb aquesta línia d’acció política clara, però ja des d’abans, també han aparegut infinitat de grups més petits. Tenen l’origen en el fet que alguns polítics corruptes van contractar i armar grups de joves per atemorir els rivals, en període electoral. Quan els polítics els van demanar que tornessin les armes, els joves s’hi van negar i van començar a actuar per compte propi. Així va néixer una constel·lació molt diversa de grups menors, alguns amb objectius polítics, alguns altres, no, que van complicar i radicalitzar la violència, sobretot els anys 2007 i 2008, en què l’accés a Port Harcourt va ser vetat als estrangers. Aquests grups se solen finançar amb el pagament de rescats dels segrestos i amb el contraban de petroli robat, o ‘oil bunkering’, una activitat que militars corruptes i mafiosos practiquen a l’engròs, habitualment, des de fa anys. El cru robat i emmagatzemat en vaixells cisterna es ven il·legalment en alta mar.
Aquests últims anys la violència s’ha radicalitzat i tota la zona ha esdevingut molt perillosa, i no solament per als blancs i per als treballadors del petroli. Hi ha sovint confrontacions armades entre bandes pels carrers de Port Harcourt, com en els westerns. Els orígens dels conflictes són molt tèrbols. Les bandes armades, anomenades ‘cultes’ –’cults’ en anglès–, han proliferat. Els ‘cults’ tenen noms fantàstics com: Destral Negra, els Homes del Klan, els Islandesos, els Foragitats… Els militants armats tenen un domini immens de la fotogènia, amb escenificacions que podrien inspirar-se en films de Rambo, de mercenaris moderns immortals i totpoderosos, d’herois de còmic, amb una estètica molt estudiada, com de videoclip. Els manglars, l’ambient fantasmal de la zona i la seva facilitat d’aparèixer i de desaparèixer els situen en un escenari de llegenda postmoderna, amb un rerefons mitològic tradicional. N’hi ha que van gairebé despullats, n’hi ha que duen teles de camuflatge militar, pantalons curts o d’explorador, mocadors de pirata al cap, passamuntanyes, cares pintades de blanc, símbol de puresa, tatuatges tribals i amulets guerrers, protectors contra les bales. Fan gran ostentació de musculatura i d’armament, que saben manipular amb gran desimboltura i agilitat. N’hi ha molts que porten les cartutxeres creuades sobre el tors nu, fulles i branques de camuflatge lligades al cinyell. També prenen drogues i preparacions medicinals tradicionals per tal de no tenir por i d’arriscar-se del tot en els combats. Tenen un armament modern i sofisticat, fàcil d’obtenir en una de les àrees del món més actives en el tràfic d’armes. Quan demano quin és el més comú, la llista és inacabable: ‘Rocket launcher propeller’, AK-47, AK-50, ‘General multipurpose machine guns’, ‘Gunboat GMG’…
L’amnistia d’Umaru Yar’Adua
L’any 2009 el MEND va aconseguir que es reduís la producció petroliera del país un 30%. El govern federal d’Umaru Yar’Adua, pressionat per les multinacionals, es va veure forçat a negociar i va oferir una amnistia als guerrillers, l’estiu passat. Uns quinze mil s’hi van acollir. Van lliurar les armes en canvi de reinserció social, sou i una feina futura. Però el procés està aturat. Els joves ingressats a centres de rehabilitació, molts afectats psicològicament per l’ús de drogues i la violència, es cansen. Se senten atrapats en un carreró sense sortida. A més, a banda l’oferta d’amnistia, no hi ha hagut contrapartides polítiques, la reivindicació unànime de tota la regió: eleccions lliures i netes, federalització equitativa dels beneficis del petroli i desenvolupament. Un dels motius ha estat la paralització del país, per la malaltia del president, que, després de passar tres mesos en un hospital de l’Aràbia Saudita, diuen que ha tornat al país, però ningú no l’ha vist. El president en funcions és ara Goodluck Jonathan, un ijaw, cosa que és una gran esperança per als del sud, però no té el poder real. Les elits musulmanes del nord es resisteixen. La tensió i el desencís és molt gran, sobretot entre els joves.
Daniel Malin és coordinador del Niger Delta Youth Forum i president dels Bayelsa Volunteers, una associació que ha fet de mitjancera entre els grups armats i el govern, tant en casos de segrest, com en les negociacions de l’amnistia. Hi converso dins el seu cotxe que ha aparcat (‘més val aquí’, em diu) en un carreró discret, davant una immensa muntanya d’escombraries, sobrevolada per ocells carronyaires. ‘Veus aquell cocoter groguenc, mig pelat? Està malalt per la contaminació del ‘gas flaring’, la crema de gasos. Com molts. Els meus pares eren pescadors, i així em van pagar els estudis. El meu avi tenia un gran plantació de cocoters. Ara no hi ha peix, ni cocos. La gent no té diners i ha de comprar peix congelat. Els pocs cocoters del meu avi que resten són grocs com aquell. Tot es va ensorrant. Nigèria no és una democràcia. Els càrrecs públics se seleccionen. No s’elegeixen. Vivim com presoners en la nostra pròpia terra.’ El seu grup ha estat decisiu aquests últims anys. Ell és una de les persones avui accessibles que més en sap, de les interioritats de les negociacions entre els grups armats i el govern. Ara es confessa pessimista i indignat. ‘No hi ha sortida, diu. Els joves es tornen a armar. L’amnistia no ha funcionat. És un desastre. Jo vaig fer de mitjancer en la negociació. Molts joves militants necessitaven atenció mèdica i psicològica, rehabilitació i reinserció social i laboral. Però, a més, calien reformes polítiques. Ja ha passat gairebé mig any. Res no s’ha complert. És clar. La solució per a ells és la independència del delta del Níger i l’única manera d’aconseguir-la, la lluita armada.’
Second in Command
Uns quants dies més tard, i després d’establir cites de seguretat a llocs públics i a la llum del dia, amb uns quants lloctinents seus, em trobo en un restaurant buit, de la seva confiança, amb Alisson Anderson, ‘Second in Command’ del grup armat ‘Niger Delt Vigilant Force’, dirigit per Ateke Tom, ‘the Godfather’. Camina amb parsimònia, protegit a distància pels seus. Amb un bastó a la mà, que li dóna un posat aristocràtic i altiu. Quan comença a parlar és un jove afable, senzill i apassionat. Em sembla sincer. Diu que el seu grup és com el MEND, i que hi tenen relació. ‘Hem acceptat l’amnistia, diu, perquè volíem que ens escoltessin. Si vam prendre les armes era perquè no ens feien cas. Et sembla normal que hàgim de prendre les armes per exigir allò que és nostre? Portar armes no em feia feliç, però m’estimava més morir amb les armes a la mà que no pas veure el patiment del meu poble. Diàleg? D’acord. Hem lliurat les armes. Hem complert el pacte. El govern, encara no. Encara esperem. Esperem i observem.’ Quan li demano pels millors moments de la seva història d’acció, un dels seus acompanyants li recomana que no respongui. ‘Sí, vull respondre, per què no? M’agrada la pregunta. Els millors moments de la lluita han estat, per mi, quan he pogut destruir les coses que ells utilitzen per oprimir-me’, i fa un gest violent contra la taula. Què passarà en el futur?, vull saber, mentre ell m’ensenya amb orgull les fotos del dia que van sortir dels amagatalls dins el laberint dels manglars i van lliurar les armes, als carrers de Port Harcourt. ‘El futur? No ho sé. No sóc Déu. Només ell ho sap’, em mira fixament, rep una trucada, s’aixeca i em dóna la mà. ‘Si he acceptat de parlar amb tu és perquè, almenys, el món s’assabenti de les coses que passen aquí. Ens van matant a l’engròs!’
A hores d’ara el MEND ja ha proclamat la fi de l’alto-el-foc. I ha reprès la campanya d’atemptats i sabotatges. En un comunicat diu: ‘Un dia d’aquests durem a terme atacs contra instal·lacions petrolieres i estendrem les accions a companyies com Total, que en el passat han estat respectades. Els governants del delta del Níger són uns pocavergonyes sense visió de futur, només es dediquen a saquejar les arques de l’estat. Van contra els desigs i les necessitats del poble.’ L’any 2011 hi haurà eleccions. La bomba de rellotgeria ja s’ha activat.
Enllaços
Array
Array
Array
Array
Array
Array
