14.04.2010 - 06:00
‘El somni de Farringdon Road‘ és la primera novel·la d’Antoni Vives(Barcelona, 1965) i la proposta d’Edicions de la Magrana per al Sant Jordi 2010. Antoni Vives és conegut per la seva carrera política (avui és regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona), però diu que es pren l’ofici d’escriure molt seriosament. De fet, aquesta novel·la no és pas el primer llibre que publica, car és autor de quatre assaigs, l’últim: ‘Per què faig de polític? Carta oberta als meus fills’ (2007).
—No sembla pas que la novel·la s’allunyi gaire de les preocupacions i dels compromisos dels seus llibres d’assaig.
—Aquesta novel·la parla del compromís ètic, de la dignitat individual i col·lectiva, del valor de l’esforç individual i també de la comunitat. Són elements centrals de tot allò que faig. Un altre element: la lluita contra el cinisme. El llibre vol ajudar a vaccinar contra la dosi de cinisme que gasta la nostra societat.
—Per què va triar la guerra del 36-39 com a escenari de la novel·la? No és un període molt vist?
—Hi ha molta cosa escrita, però no tinc gens clar que hi hagi gaire novel·lística catalana sobre la guerra. I, en canvi, és un període d’una potència impressionant i un esdeveniment que encara avui ens condiciona. I la novel·la permet d’analitzar els fets de la guerra des del sentiments de persones concretes.
—La guerra sembla que s’hagi tocat, sobretot, des del punt de vista històric…
—En tot cas, sobre la guerra encara hi ha menys novel·les escrites per gent de la meva generació, la que ara té entre quaranta anys i cinquanta. I nosaltres bé tenim alguna cosa a dir-hi. Som una generació que ha viscut a cavall de la dels avis, que van passar la guerra, i la dels fills, que veuen la guerra com si fos una historieta, encara que també els condicioni. Perquè, quan penso com seria el país, sense la guerra ni la dictadura…
—I la idea de mirar la guerra des de la part més emocional dels protagonistes…?
—La guerra és un escenari sensacional per a històries sensacionals: d’amor, de passions… Per què creus que els americans encara en parlen avui, de la Segona Guerra Mundial? Jo trobo que encara l’explotem molt poc, la guerra del 36-39.
—En la novel·la hi ha la voluntat d’homenatjar les Brigades Internacionals.
—Són uns personatges, homes i dones, que, a mi, em cauen molt bé, tot i saber que hi havia de tot. Sí que hi ha un cert homenatge personal. Els brigadistes van entrar en contacte amb una generació de catalans que van restar marcats per tota la vida. I no m’estranya. En Josep Benet m’explicava que al Front de l’Ebre els brigadistes alemanys es llevaven mitja hora abans per fer gimnàstica. Els brigadistes sabien que tenien una missió, aportaven generositat i venien a defensar la llibertat i la defensaven amb la vida.
—A la novel·la, hi surten Joan Sales, Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. Són referents seus?
—Aquests escriptors representen les tres actituds de la cultura catalana envers la guerra: Sales és el compromís fins al final, Riba és l’opció de continuïtat i Sagarra és el descobriment de la pèrdua terrible que significa el final de la guerra.
—I amb qui es queda?
—Josep Maria de Sagarra m’inspira. En tinc una foto al despatx. Perquè combina la literatura excelsa de les seves memòries, amb la literatura popular del seu teatre.
—La novel·la té un final obert. Que en vol fer una segona part?
—No, però ja veig clar que vull escriure sobre el règim franquista dels anys quaranta als seixanta, i alguna situació i algun personatge d’aquest llibre sí que hi pot aparèixer.
