10.02.2010 - 06:00
La història del ‘Cançoner de Ripoll‘ (Adesiara) és apassionant: plena de misteris, d’èpica, d’accidents, de murrieria, fins al punt que el catedràtic de filologia llatina de la UB, Pere J. Quetglas, diu que és un miracle que s’hagi conservat i que ens hagi pervingut. Quan parlem del ‘Cançoner de Ripoll’, parlem d’un recull poètic del segle XII, de tema eròtic, escrit en llatí; el més important del patrimoni literari del nostre país.
Explica Pere J. Quetglas, responsable de la introducció d’aquesta edició, que el monestir de Ripoll, des de la fundació (s. IX) va ser un important centre cultural i, amb el temps, va reunir una biblioteca notable. Entre els volums hi havia un còdex miscel·lani en pergamí del segle X dedicat a glosses i etimologies; com si diguéssim, una mena de diccionari. En aquest llibre hi havia uns fulls de mala qualitat i no s’hi podia escriure bé, de manera que es van deixar en blanc. Un monjo del segle XII va aprofitar-los per escriure-hi unes composicions de tema amorós, si és no és eròtic. El monjo no les va signar i, per tant, són anònimes; de fet, volia que restessin amagades, que per això les va escriure dins el còdex. Fins i tot n’escriguué els títols en ordre invers per celar la matèria dels poemes.
Les composicions van romandre ocultes dins el còdex (manuscrit 74 del fons del monestir de Ripoll) fins al segle XIX. En la primera desamortització del trienni liberal del 1820-1823, els béns del monestir passaren a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El bibliotecari de l’arxiu, Pròsper de Bofarull, es va proposar de catalogar i relligar tot el fons del monestir. Però el 1923 tornà a canviar el govern i s’hagueren de tornar els volums al monestir. Quetglas es demana si Bofarull va descobrir el cançoner. ‘No ho sé, sospito que sí.’ Sigui com sigui, Bofarull va arribar a un acord amb Ripoll perquè els manuscrits restessin a l’arxiu mentre ell els catalogava i relligava. En fi, el 1835 es va decretar una nova desamortització i tots els manuscrits relligats, tornats al monestir de Ripoll, es cremaren. Però el manuscrit 74 encara no s’havia tornat i es va salvar.
El manuscrit no s’ha mogut més de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; encara ara hi és. A la primeria del segle XX Lluís Nicolau d’Olwer va trobar el ‘Cançoner de Ripoll’, que va atribuir a un ‘anònim enamorat’, i en va publicar (1923) la versió llatina original. La primera traducció catalana en vers, de Ramon Sargatal, no va aparèixer fins el 1995, però se’n féu una edició molt limitada i local, que no va tenir gaire transcendència. Abans, els anys vuitanta, ja se n’havia fet una traducció a l’espanyol.
La importància del ‘Cançoner de Ripoll’
Aquesta nova traducció de Jordi Raventós, editor d’Adesiara, va començar fa uns parell anys com un divertiment. Però de mica en mica va anar agafant cos i rigor: la versió catalana de Raventós manté les rimes consonants, les rimes internes, el ritme… És del tot fidel a la mètrica original.
Sorprèn el desconeixement que el públic català té d’aquest ‘Cançoner de Ripoll’. Per Quetglas, això és una anomalia, perquè ‘si haguéssim de triar una obra medieval en llatí i en vers no crec que n’hi hagués cap més que la igualés (la de Llull, que no és en vers, és posterior, del segle XIII). És una obra mestra. Parlem d’un monjo que en sap molt. Té un gran coneixement de la mètrica clàssica i a més ho fa bé.’
Quant a característiques, la poesia eròtica cantada del ‘Cançoner de Ripoll’ s’emparenta amb els ‘Carmina Burana‘ germànics, el corpus de poesia més preat de les lletres llatines medievals.
Mentalitat trobadoresca
En la presentació del llibre, també hi ha participat Anton M. Espadaler, doctor en filologia romànica i professor de literatura medieval de la UB. Espadaler troba que el ‘Cançoner de Ripoll’, per molt que fos escrit en llatí, delata mentalitat trobadoresca, perquè s’hi expressen desigs força càlids, que l’acosten als poemes d’amor d’Abelard a Heloïsa. Hi ha qui diu que algun poema l’hauria pogut escriure Abelard…
