Tocar a bon temps

Un dels rituals col·lectius més emprat i en el qual més gent creia era el toc de bon temps. Es tractava d’un toc de campana entre religiós i pagà, perquè es dóna la paradoxa que persones que no creien en absolut en res que fes referència a l’Església catòlica, sí que creien en el toc de campanes per esvair un temporal amenaçador.
Aquest costum de fer soroll per espantar els mals esperits probablement té el seu origen en rituals pagans d’anys abans del cristianisme.
Aquest toc el feien amb dues campanes, la grossa i una de petita, i era conegut popularment com “el pa i nous”, perquè aquest era el resultat musical del so compassat de les dues campanes, si el campaner afinava bé, és clar.
Quan calia fer aquest toc? Quan el campaner7 creia que el temporal amenaçava de convertir-se en gran tempesta o pedregada, deixava la feina que estava fent i brillo, brillo cap a la parròquia. Tot seguit pujava amb tota diligència al campanar, lloc d’on gaudia d’una perfecta talaia per poder esbrinar com evolucionaria la tempesta. Si ell creia que hi havia perill de pedregada, tocava les campanes per tal de prevenir o evitar el desastre.
Quan el cel quedava negre com una gola de llop, feia un toc d’oració. Era el primer missatge de la campana grossa que anunciava als camperols que els seu conreus perillaven. Aquests darrers, tot seguit, feien la pregària adient per protegir la collita i contribuir a foragitar els mals averanys que poguessin trobar-se dins el temporal, i així esvair la tempesta que s’apropava. El campaner deixava passar una estona prudencial per comprovar si el toc d’oració i les primeres pregàries dels fidels feien efecte. Si el temporal no amainava, llavors feia el toc de bon temps o “pa i nous”. Mentre aquest toc era lent, la pagesia, tot i que estava a l’aguait, no patia, perquè el campaner, amb el ritme de les campanes, els anunciava que el perill existia però no era greu.
Quan el temporal empitjorava i cada vegada era més notori el perill d’una pedregada destructora, llavors el campaner repicava les campanes molt més fort i amb un ritme més ràpid per tal de destruir el temporal, és a dir, amb el so molt més potent de les campanes intentava eixordar i desorientar les bruixes i deixar el temporal sense cap direcció concreta per convertir-lo en pluja beneficiosa en lloc de pedregada destructora. Però l’expert campaner no sempre aconseguia els seus propòsits, perquè les bruixes eren molt tossudes i si la que comandava el temporal era molt vella, no hi havia res a fer, tenia molta experiència en aquests afers. I si hi afegim que les bruixes més grans eren sordes com una perola, com que no sentien el so de les campanes, això els permetia de seguir conduint el temporal cap on elles volguessin. Quan el campaner veia que no podia aturar la bruixa ni la pedregada, llavors tocava les campanes tan fort i ràpid com podia, tot ventant la més grossa. D’aquest toc en deien tocar a comunir o toc de necessitat.
(Pàg. 20)