08.10.2008 - 06:01
El tràfic d’armes nuclears és el més cridaner i greu, sens dubte, però en aquest segon lliurament de la sèrie de reportatges sobre el Transdnièster Vicent Partal entrevista una dona que lluita contra el tràfic d’éssers humans i, molt particularment, contra el tràfic a laboratoris americans de cèl·lules mare. I el representant de la Unió Europea a la frontera moldava explica que un dels tràfics més beneficiosos en termes econòmics és el de pollastres.
No sabria dir quina edat té Oxana Alistratova i no trobe respectuós de demanar-li-ho obertament. Calle, doncs, davant aquesta dona que sembla tenir un cos jove, però d’aparença enormement cansada, i que seu en una habitació d’un soterrani dels afores de Tiraspol. Oxana és la directora de Vzaimodeistvie (Interacció), una organització no governamental que prova d’ajudar les víctimes de tràfic humà, entre moltes activitats més.
Comence a entendre el seu cansament quan explica que hi ha tràfic de cèlul·les mare. El relat és esfereïdor. Als diaris del Transdnièster hi ha anuncis demanant dones amb fills joves que vulguen quedar embarassades. L’estrany anunci amaga una pràctica consistent a fer avortar les dones al tercer mes per traure les cèl·lules mare del fetus, òbviament mort, i exportar-les. Mentre ho explica acarona una llibreta grossa on ha anat apuntant noms, telèfons, dades, de dones que han viscut aquesta experiència. N’hi ha que hi van pels diners: la tarifa és de 600 dòlars. I n’hi ha que són, simplement, segrestades. Oxana fa anys que treballa per fer allò que, segons ella, és l’única cosa que es pot fer: documentar els casos.
Quan recupere l’alè li demane si sap on van a parar aquestes cèl·lules i com ixen del país. Diu que treballa amb les dones i no sap gran cosa de què passa després, però que sempre ha sentit parlar de laboratoris dels Estats Units com a destinació. Als Estats Units Bush va prohibir d’invertir recursos públics en la recerca sobre cèl·lules mare embrionàries, però no posà cap trava a les investigacions fetes per empreses privades. Des de fa anys organitzacions ucraïneses i moldaves denuncien l’augment d’aquesta mena de pràctiques. Oxana diu, sempre amb la mateixa mirada trista, que més val dir-ne esclavatge, perquè l’esclavatge ha tornat i ella ho pot certificar.
La seua organització ha posat a disposició un telèfon (0 800 88888) amb l’ajut d’algunes ONG occidentals que aconsella les víctimes de l’esclavatge. Segons les seues pròpies dades, des del 2004, quan va començar a treballar, ha atès 141 víctimes directes i 33 familiars pròxims. La immensa majoria són dones de setze anys a vint-i-nou, forçades a dedicar-se a la prostitució. Amb destinació habitual a Bòsnia, els Emirats Àrabs, Israel, Rússia i Turquia. Però ella creu que això no passa d’una simple gota en l’oceà del tràfic humà. Segons les dades oficials, la població del Transdnièster ha perdut en quinze anys 170.000 habitants. Una xifra notable, si comptem que el total és de mig milió.
Alarma de la Unió Europea
Alarmada pel tràfic de tota mena, armes, persones, aliments, drogues…, que ix del Transdnièster, la Unió Europea va instituir, el novembre del 2005, la Missió de Suport al Control de les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna (EUBAM). N’és el director Ferenc Banfi, un home diplomàtic com n’he vist pocs. Banfi dirigeix un grup d’uns dos-cents experts europeus distribuïts en uns quants centres de Moldàvia i d’Ucraïna, molt especialment al port d’Odessa. Quan li demane si pensa que Oxana té raó de creure que el Transdnièster, i Moldàvia en general, és un dels llocs del món on el tràfic de persones queda més fora de control, es limita a dir que sí amb el cap.
Banfi parla poc, però té les idees clares. S’alça de la cadira i dibuixa en un full de paper el mapa de Moldàvia, bo i fent veure la dificultat geogràfica de la seua feina. El port d’Odessa és a menys de cinquanta quilòmetres del Transdnièster; és enorme i molt difícil de controlar. Els membres de l’EUBAM no poden detenir ningú, solament poden avisar les tropes o la policia d’Ucraïna i de Moldàvia quan observen indicis de perill. Però topen amb una dificultat molt greu: no tenen cap contacte amb la policia del Transdnièster ni amb els soldats russos que envolten l’enclavament; per tant, perden molta eficàcia, oimés que els guàrdies són molt fàcils de subornar. Ho són tant, que han demanat als ucraïnesos que retiren de la frontera els soldats joves que hi fan el servei obligatori i els substituesquen per policies professionals.
Contraban de pollastres
I tot seguit es posa a recitar la llista de les coses que passen a través d’aquest racó on el món s’acaba: armes, persones, òrgans humans, droga, cotxes robats i coses molt més pintoresques, entre les quals una quantitat, aparentment ingent, d’ales de pollastre. Com diu?, li demane. Ales de pollastre? Que hi ha contraban d’ales de pollastre? I amb una paciència, hom diria que repetidament posada a prova, aquest policia de la Unió, que sol portar, d’uniforme, una jaqueta amb els dotze estels brodats, es posa a fer l’explicació.
Al port d’Odessa, hi arriben enormes mercants americans amb ales de pollastre: tones i tones, congelades. D’allà s’escolen al Transdnièster i a Moldàvia, a vegades oficialment, la majoria no oficialment. Així s’estalvien els impostos, a raó de sis-cents euros la tona. Des del Transdnièster, convenientment maquillades, les ales es distribueixen sobretot per Ucraïna i Rússia. Segons Banfi, a la Unió Europea n’arriben molt pocs d’aquests pollastres, perquè les condicions sanitàries són molt més dures. I afegeix una nota divertida: segons les enquestes internacionals, un alemany es menja vint quilos de pollastre l’any, i un moldau… setanta. Ben poc creïble.
Banfi, policia hongarès, és hermètic sobre les culpes. Ell no parla sinó d’allò que veu. Li demane, emperò, si ha denunciat mai casos d’abusos o de tràfic il·legal amb dirigents moldaus implicats, siguen de la república o del Transdnièster, i la resposta és que sí. I això motiva la pregunta següent: ‘I en quants casos han estat portats a judici o condemnats?’ En la resposta sembla que s’esquerde, un segon, el seu to diplomàtic: ‘Molts menys dels que voldríem, però més que abans.’ I per si un cas, hi afegeix que la corrupció és un gran problema en tot aquest territori. En tot.
Vicent Partal
(Fotografies: Oxana Alistratova a la seu de la seua associació, als afores de Tiraspol. Ferenc Banfi, cap de la Missió de la Unió Europea d’Assistència a les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna, dibuixa sobre una pissarra la complexitat de la frontera que ha de controlar.)
Enllaços
Primera part del reportatge: Allà on el món s’acaba
Web del Centre Moldau de Prevenció del Tràfic de Persones
