07.10.2008 - 06:00
Són menys de dos quilòmetres, però pots trigar una hora i llarga a fer-los. A Moldàvia hi ha una autoproclamada República del Transdnièster, que ningú no reconeix. Per arribar-hi has de passar, de primer, un lloc de control moldau i després un estricte control militar rus. Il·legal, però efectiu, perquè són les tropes russes les que asseguren la independència de fet d’aquest territori situat a pocs quilòmetres de Romania, de la Unió Europea.Finalment arribes al tercer punt del trajecte (el de la fotografia) i, després de sol·licitar un peculiar i recaragolat visat, pots travessar la frontera d’un ‘país’ que ha esdevingut un forat negre del tràfic de drogues, d’armes, d’aliments o de persones, i un dels grans motius de preocupació de la UE i dels EUA. Tot sense cap mena de control internacional i sota el símbol de la falç i el martell, perquè el Transdnièster és una república soviètica… encara.
Explicar com funciona aquesta part del món és fàcil. Entendre-ho, entendre com és que funcione així, no ho és. El Transdnièster és una petita franja de territori, de quatre mil quilòmetres quadrats (una mica menys dels que tenen les cinc comarques de la Franja de Ponent), on viuen mig milió de persones. Cau gairebé tot a la riba oriental del riu Dnièster. Aquest territori, igual que la resta de l’actual República de Moldàvia, formava part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia. Quan l’URSS va desaparèixer, Moldàvia es va proclamar independent, però el Transdnièster va voler continuar formant part de l’URSS, inexistent, i es va negar a reconèixer la independència moldava i una possible reunificació amb Romania. Per això va esclatar una guerra en què l’exèrcit rus, present a Moldàvia, va fer costat a la majoria russa d’aquest enclavament, i en va assegurar el funcionament.
Ningú, ni tan sols Rússia, no reconeix aquesta independència. La comunitat internacional considera el Transdnièster part integral de Moldàvia i es nega a tenir cap tracte amb les autoritats locals, dirigides per un president i un Soviet Suprem. Però el cas és que el govern de Moldàvia no té gens de presència al Transdnièster perquè les tropes russes encerclen totalment el territori i no permeten al govern moldau d’exercir-hi els seus drets i obligacions. Resultat? Un forat negre. Literal. Qualsevol activitat criminal hi pot tenir lloc, simplement amb l’acord de les autoritats locals. Però com que aquestes autoritats locals no són reconegudes fora del seu territori, ningú no pot reclamar-los tampoc cap responsabilitat. El Transdnièster ha esdevingut així un somni per a qualsevol de les màfies, un lloc desaparegut de la legalitat on poden ‘treballar’ sense por de ser molestades. Un autèntic malson per a la UE, en particular, però també per als EUA. Perquè, quan les tropes soviètiques es van retirar de l’Europa oriental, un dels primers i principals dipòsits d’armes era al Transdnièster i encara hi és. De nou, sense cap mena de control de ningú, tret de l’exèrcit rus. Així, doncs, encara avui una quantitat ingent d’armes soviètiques són al Transdnièster, sense la més mínima possibilitat que experts internacionals comproven si hi són, i en quines condicions; si les han venudes a terceres parts o a quins països. Entre l’armament guardat allí hi ha també armament nuclear, perquè aquest dipòsit servia la flota russa de la mar Negra. Unes quantes vegades els nord-americans han avisat que material nuclear rus pot haver passat d’allà a l’Iran. I Rússia es limita a dir que allò no és territori rus i que, per tant, no es troba subjecte als tractats de revisió i de control de les superpotències nuclears. I el govern del Transdnièster es permet fins i tot la gracieta de dir que ningú no se li ha queixat.
L’última república soviètica
Entrar al Transdnièster és més un viatge en el temps que no pas en l’espai. Qualsevol persona que haja visitat mai a l’ex-Unió Soviètica reconeixeria immediatament el paisatge. Massa i tot. Hi ha moments que tens la sensació de trobar-te en una mena de Disneylàndia. L’equivalent del Main Street de can Disney és, naturalment, l’avinguda Lenin. Quin nom, sinó? En aquest ample carrer hi ha tot allò que hom pot esperar trobar-hi: un monument als soldats de l’exèrcit roig, amb una flama perpètua encesa, on la gent continua dipositant flors, un parell de tancs i grans estàtues d’herois clàssics a cavall brandant espases, banderes roges i ornaments típics de l’era comunista pertot arreu. Enmig de tot això, hi ha el mastodòntic edifici del Soviet Suprem, dalt del qual voleia la bandera amb la falç i el martell, i amb una no menys enorme estàtua de Lenin presidint la plaça. Tot net i polit, com solien ser els centres de les ciutats de l’antiga URSS. I amb policies i soldats patrullant-hi permanentment.
On la gran avinguda desemboca a la ciutat vella hi ha la nova ambaixada de les repúbliques d’Abkhàsia i d’Ossètia del Sud, escindides de Geòrgia fa tot just unes quantes setmanes, únicament amb el suport de Rússia i de Nicaragua. Al costat, un enorme cartell presenta els presidents d’Abkhàsia, Ossètia del Nord i el Transdnièster junts sota un rètol que diu: ‘La unitat és la nostra força’. Després de la crisi georgiana, ací esperaven que Rússia també els reconeguera com a estat independent, però els russos no van prosseguir l’escalada engegada al Caucas. Pel president del Soviet Suprem, Evgueni Xevtxuc, només és una qüestió de temps. Xevtxuc, que es presenta com un ‘ucraïnès ètnic’, parla en un to de veu baixet, però contundent, i una vegada i una altra diu de Rússia: és ‘la nostra garantia’. És previsible, doncs, la resposta que em dóna, quan li demane si no el molesta que Rússia no reconega la seua independència, i sí la d’Abkhàsia i d’Ossètia del Sud: ‘Els russos creuen que hem de provar de negociar amb els moldaus encara una mica més, i nosaltres ho farem.’ De manera obedient. Al cap i a la fi, solament poden viure i mantenir l’estatut gràcies al suport dels soldats russos, mil vuit-cents, presents al territori com a tals, i cinc-cents més, presents en qualitat d’una curiosa ‘força de pau’ que ningú no accepta.
La raó per la qual els russos no han adoptat ací l’actitud de Geòrgia és motiu de molta controvèrsia. Les autoritats moldaves es limiten a alegrar-se’n i a indicar que és un pas positiu, perquè ells confien a reunificar la república. Recorden amb poc dissimulada alegria, a més, que la comunitat internacional ha reaccionat unida i que únicament Nicaragua, a part Rússia, ha reconegut les dues noves repúbliques caucàsiques. Per alguns experts, amb tot, la clau de l’actitud russa s’ha de cercar a Colbasna, una localitat situada a tres quilòmetres de la frontera d’Ucraïna, dins el Transdnièster.
Armes soviètiques sense control
A Chisinau, capital de Moldàvia, trobe Andrei Pòpov i Viorel Cibotaru, dos dels experts més reconeguts sobre la situació del Transdnièster, especialment sobre la situació militar. Amb raó. Cibotaru és un antic coronel soviètic i coneixia amb el màxim detall el dipòsit d’armes de Colbasna. Quan Moldàvia es va proclamar independent, seguint els acords entre les repúbliques ex-soviètiques, Moldàvia es va quedar amb la major part del material que pertanyia al 14è cos de l’exèrcit, estacionat a Moldàvia. Inclosos uns quants avions Mig. Però, immediatament després de la independència, va esclatar una guerra de curta durada entre el govern central i l’autoproclamat govern del Transdnièster. Els soldats russos van aturar els atacs moldaus i, casualment o no, aquesta independència va impedir que el govern reconegut de Moldàvia prenguera el control d’una part de l’armament soviètic, la que hi havia al dipòsit d’armes de Colbasna, i la més grossa, de llarg. Avui, divuit anys després, Colbasna és controlada encara per l’exèrcit rus, però com que és dins el territori del Transdnièster ja fa més de deu anys que ningú de fora no ha vist què hi ha o què s’hi fa. I això preocupa molt, no solament la Unió Europea, sinó sobretot els Estats Units.
Cibotaru explica que era un dipòsit d’armes pensat per a proveir la flota de la mar Negra, estacionada a la veïna Odessa i que per tant hi havia tota mena d’armament, incloses armes nuclears. A la Moldàvia soviètica hi havia habitualment uns deu mil soldats, una bona part dels quals custodiava aquest dipòsit. Però, quan l’URSS es va retirar de l’Europa de l’Est, va passar que molt de l’armament retirat d’Hongria, Txecoslovàquia i Alemanya de l’Est va anar a parar a Colbasna, en teoria provisionalment. El dipòsit, segons Cibotaru i la majoria dels experts, havia arribat a contenir 40.000 tones d’armament just abans de la crisi. Avui el govern rus i el del Transdnièster diuen que hi ha 19.000 tones d’armament a Colbasna. On para la resta?
Aquesta és la gran pregunta i la gran preocupació. Una part pot haver estat destruïda o inutilitzada per massa vella. Una part, diuen els russos, ha estat destruïda acatant els acords de desarmament, però no hi ha manera de comprovar-ho. El 2002 l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) va enviar una cambra Donovan, un equip molt sofisticat que permet de destruir d’una manera molt segura i controlada armes convencionals i químiques, però les autoritats del Transdnièster van impedir-ne la instal·lació i l’ús. Hi ha proves documentals que una part del material, àdhuc nuclear, ha eixit del país i ha estat venuda. Però no se sap a qui, ni com. I això té espantats els nord-americans i els europeus. Fer arribar a l’enorme port d’Odessa, que és molt a prop del Transdnièster, una càrrega il·legal és molt fàcil. La frontera amb Ucraïna és de quatre-cents quilòmetres i, malgrat els esforços recents, mal vigilada. Però no cal vendre material tan complicat. Pòpov i Cibotaru tenen dades concretes del nombre de fusells kalàixnikov que hi havia fa divuit anys: setanta mil. Com totes les coses, el preu de venda per unitat varia molt segons les condicions del ‘mercat’. Doncs avui, per exemple, a l’Irac un sol kalàixnikov costa quatre-cents dòlars i pot costar-ne cent i poc en alguns països africans. Per un preu o per un altre, setanta mil unitats signifiquen un munt de diners.
El comerciant nuclear
A la mateixa avinguda Lenin hi ha un lloc peculiar. Revestida d’uns colors grocs molt cridaners, trobe la seu del moviment Proriv! Són joves extremistes russos, coneguts en el passat per haver cremat banderes moldaves i haver atacat cotxes i interessos moldaus i occidentals en general. Decoren el local amb grans fotografies de Vladímir Putin i del Che Guevara, que ells insisteixen a dir que va ser un ‘gran revolucionari rus’.
Quan hi entre, sent música i veig ordinadors connectats a internet amb un grup de xiquets molt joves llegint webs. Un xicot de divuit anys se n’encarrega. Respon al nom d’Alexander i es declara antioccidental. Explica que Proriv! ha obert alguns clubs com aquests per atraure el jovent del Transdnièster al seu discurs polític. No són un partit, però es proposen d’esdevenir-ho i parla amb admiració de Dimitri Soin, el seu cap. Just quan isc per la porta arriba Soin. Hi ha una paradeta al carrer repartint propaganda i parlem enmig de gent que s’acosta a preguntar coses. Ell ho fa en rus i alçant la veu, segurament com a propaganda, fins que li pregunte què ha de dir sobre les acusacions que l’impliquen d’una manera repetida en el tràfic de material nuclear a països africans i asiàtics. Una investigació de la Interpol el fa responsable de la venda, a no se sap qui, d’alguns dels trenta vuit míssils Alazan, amb capacitat radioactiva del magatzem de Colbasna. La pregunta sobre si ell té res a dir-hi rep una sola i inquietant resposta: un somriure d’orella a orella. La seua tranquil·litat segurament que té a veure amb el fet que abans de ser traficant era un alt càrrec del KGB i l’home encarregat de preparar la policia del Transdnièster…, que, evidentment, no té gaire interès a perseguir-lo.
Vicent Partal
(Fotografies: Pas de frontera cap a la República del Transdnièster. Evgueni Xevtxuc, president del Soviet Suprem. Interior del club Proriv!, amb una fotografia del Che presidint els ordinadors connectats a internet. Dimitri Soin, a la porta del mateix club.)
Enllaços
Canal +: reportatge sobre el tràfic d’armes al Transdnièster (subretolat en anglès).
Global Security: Transdniester: Missing Missiles Raising Fears Of ‘Dirty Bombs’ For Sale.
Wikipedia: Transnistria.
