03.10.2008 - 06:00
Barcelona en un futur pròxim, però indeterminat (potser). Després d’un cataclisme (nuclear?). Sota un clima dur, en què gairebé sempre plou aigua bruta, ‘aiguafang’. En aquest ambient tètric i angoixant, tres personatges (l’assassí, l’esclau i l’oreneta) sobreviuen desesperançats. Són els elements principals de la nova novel·la de Joan-Lluís Lluís, ‘Aiguafang’ (la Magrana). En aquest vídeo, hi podeu veure l’autor llegint-ne el primer capítol.’Aiguafang’ és una novel·la atípica, estranya. Res a veure amb ‘El dia de l’ós’, la novel·la de Joan-Lluís Lluís més celebrada, que també va publicar la Magrana, fa quatre anys. I, tanmateix, l’autor diu que hi ha punts de contacte: ‘Aquesta història parla, sobretot, de la marginalitat i una mica de la submissió, mentre que ‘El dia de l’ós’ parla sobretot de la submissió i una mica de la marginalitat.’
Entre aquestes dues novel·les, Joan-Lluís Lluís ja publicat el ‘Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans’. Hi ha alguna ciutat imaginària que s’assembli a la Barcelona de ‘Aiguafang’? ‘L’hauria pogut situar en algun d’aquests llocs imaginaris. Però jo m’estimo més destruir, descompondre, fer malbé els llocs reals.’ Continua: ‘De primer vaig pensar a situar la novel·la a Perpinyà, perquè la conec molt i molt bé, però després vaig pensar que tindria més força en una ciutat més gran i, per mi, una ciutat gran és Barcelona.’
‘Ara, això que dius, d’una Barcelona situada en un futur pròxim però indeterminat, és menys clar. De fet, deixo al lector la llibertat (o l’obligació) de decidir això i més coses. La novel·la podria situar-se en el futur, però també en el present, modificant elements socials i climàtics. Jo no vull imposar la meva idea al lector.’
Admet que, a la ciutat que descriu, hi ha passat un cataclisme? Diu:’Podria haver sofert una sotragada forta indeterminada, o la situació podria ser deguda a un procés afavorit pel canvi climàtic. De fet, hi ha una correspondència entre la climatologia, la ciutat i la societat. Tots tres elements es troben en un procés de degradació.’
El clima de ‘Aiguafang’ funciona com una metàfora? ‘Funciona com una metàfora, però a desgrat meu. És l’exteriorització de l’estat d’ànim dels personatges. Però, de fet, hi és tan present, que es converteix en el quart personatge de la novel·la, que influeix la manera de pensar i d’actuar dels altres personatges.’
Els personatges
‘Aiguafang’ té tres protagonistes: l’assassí (un criminal), l’esclau (una víctima) i l’oreneta (‘la captaire, una observadora, el personatge més lúcid’). Diu Joan-Lluís Lluís que tots tres tenen molts punts en comú: són solitaris i marginals (encara que la marginalitat de l’assassí és secreta). I cadascun pateix d’una cosa molt precisa: l’esclau és un esclau sexual; l’oreneta té un virus, una malaltia que li fa tenir visions de futur; i l’assassí mata, en el fons, per fer el bé.’
L’assassí, segons Joan-Lluís Lluís: ‘Jo diria que l’assassí és un benefactor modest. Fa el bé matant. Pensa sincerament que hi ha molta gent que es vol morir. Perquè en una societat en què la capacitat de comunicació de la gent és tan reduïda, matar és, en el fons, establir també una certa relació. L’assassí té fam de relacions humanes.’
L’oreneta: ‘Li vaig posar oreneta, perquè trobava molt dur de posar-li ‘captaire’ o ‘malalta’. I d’aquesta manera li injectava una mica de poesia. Té la malaltia de Marinetti, una malaltia que m’he inventat, i que fa tenir visions de futur.’
L’esclau: ‘És un japonès. Resulta que ha passat alguna cosa al Japó i els seus habitants han hagut d’emigrar. Volia que fos una societat moderna, tecnològica i ben acceptada a Occident, per mostrar que la història gira i que res no es pot tenir per segur. En aquest cas els japonesos es converteixen en clandestins, refugiats, no volguts, però en un grau de duresa superior al que avui reservem als immigrants africans, per exemple, per causa de la descomposició social.’
L’esclau és maltractat, reprimit, anul·lat, sodomitzat. Però comença a recuperar la identitat a través del record d’històries de la seva tradició, dels seus contes preferits de la princesa Saikakú. ‘Jo crec molt en la literatura oral, crec que la literatura escrita és filla de la literatura oral. I la llegenda i el conte clàssic ens ha construït més que no pas la literatura escrita, perquè ve de la infantesa i, en bona part, s’assimila inconscientment. És l’element identitari. I l’esclau comença a reaccionar amb aquests records.’ Continua: ‘Per cert, Saikakú és uns història inventada. Vaig agafar un mapa del Japó i vaig triar aquest nom que és d’un poble petit. Doncs, un amic m’ha dit que Saikakú era un personatge de la mitologia japonesa. No ho he comprovat, però ho trobo increïble.’
Una història d’amor
‘Aquest llibre és, essencialment, una història d’amor. Amor com a redempció. Ja sé que és un concepte cristià i que no és moda, però existeix. L’amor fa sortir els personatges de la rutina i els fa actuar per salvar-se. Perquè volen salvar-se sense renunciar a allò què són, un fet essencial en el procés amorós.
‘Sé que hi ha molta foscor en la novel·la, però, per mi, és una història bastant positiva, perquè els personatges, que es troben a les acaballes, poden provar de fer millor la seva vida, gràcies a l’amor, com en el noranta per cent dels llibres, films i cançons que es fan.’
M. S.
