Mònica Terribas: ‘Som en un procés d’autocrítica’

Mònica Terribas té clares les línies que han de marcar la direcció de TVC: servei públic, qualitat i audiència. Allò que més la diferencia dels directors anteriors és el convenciment amb què manifesta la idea de servei públic. Però també les expectatives que ha suscitat. El seu nomenament no va deixar indiferent ningú. Al seu cap, hi té una idea clara d’allò que vol, però solament l’apunta, com si la prudència guanyés la seva rotunditat habitual.Els del seu voltant en veient la càmera de VilaWeb diuen que no va maquillada. A ella, tant li fa. Si avui fa mala cara, en fa. Li dic que, com a dona, ha guanyat la partida fa anys, que ningú no la veu quota de res i que és el símbol d’una generació de dones que sap fer-se respectar com a professional. S’ho ha guanyat a pols, ningú no li ha regalat res. Tot i així, ara la voldrien maquillada. Riem. Potser algú encara es pensa que l’aparença de pantalla serà més potent que no pas les seves paraules o la seva decidida voluntat de dirigir TVC des dels criteris de servei públic. Qui s’ho pensa s’equivoca. L’entrevista transita per molts àmbits, des de la necessitat de repensar el Club Super3 fins a parlar de la plantilla de TVC, passant per les emissions al País Valencià o si els fruits d’aquests vint-i-cinc anys haurien d’haver produït retorn. Anem a fons sense por de prendre mal.

—Hi ha cap pregunta que li agradaria que li fessin i que encara no li hagin fet?

—La veritat és que no. Quan fas una feina com la que faig ara, hi ha mil preguntes que et fa por que et facin perquè hi ha moltes parts de la teva feina que creus que no controles prou en una empresa tan gran…, aspectes de gestió econòmica, coses d’aquesta mena. Al principi d’assumir la responsabilitat et sents molt insegura i et penses que, si un dia et demanen sobre balanços, patiràs, però per sort de moment no m’ho han demanat.

—Doncs nosaltres tampoc no li ho demanarem. Comencem pel principi, fa la televisió que vol fer?

—Faig la televisió que he de fer en el context d’una televisió pública amb els recursos, el talent intern i extern que tinc i que he de potenciar perquè hi ha una indústria. Aquesta és una distinció molt important que s’ha de fer. Quan som en un lloc de responsabilitat, hi som no pas per fer allò que volem, sinó per fer allò que la responsabilitat demana que fem.

—Parlem, doncs, de la televisió que vol fer des del compromís de la responsabilitat que té?

—Crec que hem de fer una televisió competitiva i capaç d’incidir en la nostra societat, i això vol dir tenir èxit. Sense èxit, la incidència és impossible. Hem de fer una televisió que tingui uns principis de televisió pública molt relacionats amb els principis del país que servim. La meva feina és fer un servei públic que vagi d’acord amb un univers cultural, lingüístic i polític que és el nostre i que, per tant, prioritzi aquests continguts en un context en què hem de ser competitius. Tothom vol que siguem els primers, cosa que és molt complicada en un món audiovisual amb un desequilibri molt gran entre l’oferta televisiva en castellà i l’oferta televisiva en català; un desequilibri que és infinitament superior al de fa vint-i-cinc anys, i que és molt gran en la gestió dels programes d’espectacle, com el futbol, que abans teníem sols i que ara fem compartits i en un context de molt de talent català que treballa a les televisions de fora i que no podem retenir.

—No ha pogut fer l’equip que volia?

—No, això no ha pas influït l’equip, no; el que tinc és fantàstic. Volia dir que, quan mires allò que t’agradaria que passés al ‘prime time’ i vas a buscar un professional de fora que creus que ho pot fer bé, et pots trobar que o té uns altres projectes en aquell moment o que et diu que no. Això és normal, perquè, estant en un altre lloc o no volen fer allò que tu els proposes, o volen fer alguna cosa que tu creus que no et convé. Casar això no sempre és fàcil.

—Però vostè no es rendeix?

—No. Potser ho aconseguirem d’aquí a tres anys. De moment, això és normal; ens trobem en un mercat en què tothom té unes altres ocupacions i unes altres ofertes i nosaltres som una sardineta, no?

—Potser sí, però sardineta o no, com definiria la distància que hi ha entre la televisió que vol fer i la que pot fer?

—Hi ha una qüestió que és intrínseca a TV3 com a televisió pública d’un país que és una nació que no té un estat i que, per tant, té un marc polític complex, i és que tothom vol la televisió que s’adiu a la seva manera de veure el país. Com que, sortosament, tenim moltes maneres de veure el país, això acaba essent un vestit que tiba pertot arreu, encara que sigui d’una manera legítima. A l’hora de la veritat, hi ha qüestions que jo crec que són innegociables: qüestions de llengua, de marcs referencials, de debilitat de la nostra indústria cultural, i això vol dir que s’ha de reforçar la nostra indústria cultural a través de la nostra televisió, del nostre cinema, dels nostres documentals, de la nostra literatura… Per tant, els objectius són molt clars, i crec que tots els grups parlamentaris admeten que és necessari reforçar la nostra indústria cultural, que es troba en una gran inferioritat de condicions respecte de la indústria en castellà. I no parlem de com es troba respecte de la nord-americana. Dit això, hi ha la competitivitat del mercat; i a més a més, hem de tenir en compte que el nostre públic té referències que vénen d’uns altres àmbits, com el castellà o l’anglès, que no es poden ignorar perquè, si ho féssim, dibuixaríem un món no real. Hi ha d’haver un equilibri entre prioritzar la nostra cultura i la nostra indústria i no viure d’esquena a la realitat. Aquest equilibri és complex i la gent ha d’entendre els criteris que segueixes, que en un moment determinat hi pot haver un cantant de projecció internacional, que tu no li donaràs la projecció que li donaria un canal que no tingués la situació de debilitat que tenim nosaltres.

—És aquest equilibri que porta la Fórmula 1 a l’hora del Telenotícies?

—La gent que fa aquesta crítica oblida una cosa fonamental: que TV3 ja no és sola, que hi ha un munt de canals. Hi ha gent que no té perspectiva històrica, abans no teníem un canal de notícies de vint-i-quatre hores. Avui, sortosament, tenim un canal de notícies vint-i-quatre hores que arriba a tota la població. Això vol dir que a quarts de tres del migdia no deixem pas d’oferir informació, sinó que l’ofereix el nostre canal de notícies, que és el motor de la nostra redacció, amb el mateix equip de TV3. Nosaltres mantenim la marca del 324 perquè és de qualitat i de referència. Però hi ha persones que tenen dificultat a fer el pas a la nova situació. Si TV3 ha de tenir incidència social, vol dir que ha de tenir audiències. Al nostre país hi ha molta gent que s’interessa pel motor, i veure uns bons professionals com en Roses o en Latorre explicant la Fórmula 1 en la nostra llengua és important. És important que puguem fer espectacles de màxim nivell com el futbol, Fórmula 1 o gran cinema

—Els qui es queixen diuen que no els arriba el 324.

—Oi tant que hi ha cobertura: el 324 es pot captar per via analògica i digital. Els nostres estudis qualitatius ens diuen d’una manera clara que el 324 té una audiència acumulada de 2,5 d’espectadors i que és un dels canals més valorats, més que no pas TV3. Per mi, és fonamental, com a directora de tots els canals de Televisió de Catalunya, de prestigiar i de prioritzar adequadament les funcions de cadascun dels canals. TV3 és un canal que ha de ser l’aparador, el canal de lluita, el canal de referència, el canal dels màxims esports, però cadascun dels altres canals té la seva importància.

—Fent una síntesi, el model que proposa té tres potes: servei públic, audiència i qualitat. La diferència és que els posa al mateix nivell?

—Quan parlem de televisió pública (i d’una televisió pública que costa quaranta-dos euros l’any a cada ciutadà), és fonamental que el ciutadà sàpiga què li oferim i per què lluitem. Ha de saber també que, quan construïm un univers de referències, ho fem per forjar una societat amb uns valors constructius, amb uns valors crítics. La nostra audiència ha de saber que ho fem amb criteris de qualitat. Potser no arribarem a ser els primers, però ahir, solament a tall d’exemple, érem els segons. Doncs és una satisfacció que, amb la programació que tenim, puguem lluitar per l’audiència des d’uns principis de servei públic, renunciant a determinades coses. Jo crec que si, per ser els primers, féssim quatre episodis d’una sèrie americana seguits, no faríem un bon servei públic, encara que potser sí que tindríem audiències. No és fàcil, no sé si me’n sortiré, però ho intentaré.

—Quin és el seu risc?

—Per exemple, en la franja de nit ens arrisquem amb producció pròpia, fent-la a casa, rendibilitzant l’estructura que tenim, amb un programa que estem preparant amb l’Helena Garcia Melero. Risc perquè apostem per un humor arriscat en els plantejaments socials, polítics, no fem un humor de hi hi, ha ha, sinó un humor que vigila, que posa contra el mirall els nostres estereotips, els nostres polítics… Arrisquem perquè no fem concessions a la franja de tarda, arriscada perquè pivota molt sobre la informació; i també els nostres matins d’en Cuní tenen una gran càrrega informativa. Hi ha un cert risc perquè volem audiència, però sense deixar d’invertir en allò que creiem

—Amb l’humor no munyim massa la vaca

—Jo m’ho miro diferentment. Fins ara solament teníem un espai que feia crítica essencialment dels polítics, però, en canvi, no teníem cap espai que ens retratés socialment a nosaltres i als esportistes. ‘Vinagre’, especialment, fa un retrat bastant sagnant dels nostres estereotips socials, perquè hem de poder riure de tot. Munyir massa la vaca, tres programes de mitja hora la setmana? Jo no ho trobo un excés, ho trobo força repartit.

—És hora de dir que s’han fet coses malament aquests vint-i-cinc anys?

—Sempre ens equivoquem, es cometen errors, nosaltres també en farem i les coses et poden sortir bé o malament. Si no t’arrisques i vas sempre sobre segur, repetint models i formats que ja saps que garanteixen l’èxit, segurament que no tindràs patacades, no hi haurà notorietat, no hi haurà discussió social, però tampoc no hi haurà incidència

—És això que ha passat?

—Sempre és dur de parlar del passat, perquè jo en sóc part, d’aquest passat. Em penso que és bo de no perdre el nord en una qüestió: tenim el mercat que tenim. Aquesta darrera etapa ha patit molt pels canvis d’oferta, l’aparició de la Sexta i la Cuatro… A mi, no m’agrada parlar gaire d’audiències, però és convenient explicar quina és la realitat del mercat; mentre abans competíem amb unes cadenes privades amb un perfil molt marcat, la Cuatro i la Sexta aposten per una manera de fer més acostada a la nostra, i això afecta el repartiment. A mi, no em preocupa això, sinó que la nostra gent se’ns acosti per la informació (en què, des de fa una temporada, hem recuperat el lideratge), i no senti la necessitat de venir-nos a buscar per passar-ho bé, com constatem que passa quan miren ‘Cracòvia’ o ‘Polònia’ o ‘Ventdelplà’.

—Perdoni que hi insisteixi, però si, dels errors, se n’aprèn, no faria falta una mica d’autocrítica, quan els vint-i-cinc anys arriben amb una audiència més baixa que mai? Potser no és cosa de vostè, però seria bo per a tots d’entendre què ha passat…

—Nosaltres ara fem un gran procés d’autocrítica. Reunim tots els equips i ens sotmetem a crítica interna. Fem que la gent d’infantils parli d’informatius, que la persona de comunicació faci una valoració de la Fórmula 1, etc. Cada quinze dies ho discutim tot. Aquest és el primer pas de l’autocrítica i de la revisió de la manera de funcionar internament.

Alhora fem igual sobre el canal 33: mirar si allò que fem té entitat, en quina direcció ho fem. També pensem a fer reflotar el Club Super3, una gran marca de referència, un gran club, el planter de la nostra audiència del futur; creiem que ara va una mica desorientat, sobretot amb les noves ofertes obertes de les cadenes americanes com Disney, que fan molta competència. Nosaltres no podem perdre de vista que el Super3 com a servei públic és una manera molt adequada d’acostar-nos a la mainada pensant en el seu coneixement, en el seu aprenentatge, en el territori… Si perdem els nens, ho perdem tot.

—A VilaWeb vam demanar a algunes persones com voldrien que fos TV3. Ho va llegir? Hi va haver cap idea que li cridés especialment l’atenció

—Oi tant…! Les he seguides totes, les de VilaWeb, de l’AVUI… Totes les coses que es diuen són de gent que té molt de coneixement, parlo en general, no solament de VilaWeb. Tot i així, hi ha intervencions que són excessivament destructives perquè obliden què ha significat aquesta casa com a motor industrial. Molta gent oblida que, quan TV3 es va fer, hi havia l’ambició estructural de crear una industria audiovisual que no existia. Avui les grans productores catalanes pràcticament dominen el mercat audiovisual espanyol. Això com a país és una feina importantíssima i s’ha de valorar. Això no s’hauria fet sense aquesta ambició inicial de TV3. Ara, això quina conseqüència té? Doncs que tenim una estructura molt pesant que ha de conviure amb una indústria que s’ha de continuar incentivant a créixer perquè és el nostre teixit industrial. I la convivència d’aquests dos mons és difícil. Les noves televisions tenen unes estructures molt petites. Que nosaltres hàgim perdut talent perquè el mercat l’ha xuclat, vol dir que en alguna part d’aquesta història hem anat amb més tensió. Era imprescindible fer aquesta feina perquè Catalunya no seria com és. Moltes persones són molt cruels en els seus comentaris. TV3 és una mare que ha parit molt i ha tingut un desgast i ara ha d’anar al gimnàs i buscar una nova vida… Després de tant com ha fet, necessita una mica d’aire i cal ser generosos amb allò que ha fet. Ara, que pensi que algunes opinions són massa dràstiques o massa cruels, no vol pas dir que no trobi legítim i imprescindible de rebre l’opinió de tothom. Si volem una televisió de qualitat, cal que els ulls de fora diguin allò que veuen, sigui destructiu o constructiu; totes les opinions són benvingudes.

—Els fills fan la competència a la mare?

—Sempre ha de ser així; els fills sempre han de superar el pare.

—L’exemple de la mare no seria vàlid perquè TV3 hauria de regenerar-se contínuament…

—És clar, a diferència del cicle biològic, una televisió pot continuar parint contínuament i aquesta és la força de TV3, que ha de continuar generant talent, generant indústria… Ara fa una estona veia una empresa catalana d’animació, amb uns productes similars als Simpson’s. És clar, si no els ajuda Televisió de Catalunya, qui els ajudarà…?

—Però estaria bé que allò que ha sortit de TV3 fos el motor de més televisió en català. Mediapro podria haver fet una televisió en català?

—Seria més dur, però seria més bo per al país.

—En la ràdio ha passat així i ha anat bé. El mercat català ha crescut gràcies a la competència.

—Sí, i això és bo, però tu no pots dir a un empresari privat que faci allò que et convé. L’empresari inverteix en allò que li convé. També seria bo que se sabés la història de les empreses i dels intents que s’han fet perquè, al final, una persona faci una cosa en català o en castellà, perquè moltes vegades oblidem que tot té una història. Nosaltres hem de provar de sobreviure en aquest mercat, perquè, en aquest cas que esmenteu de Mediapro, no és solament que hagi fet una televisió amb unes quantes productores més, algunes de també catalanes com el Terrat, sinó que, a més a més, els drets esportius, ara els compartim. És això que canvia.

—Però TV3 l’ha ajudada a créixer.

—Sí, aquesta empresa i totes les altres; és això que interessa al país. És com el cas de ‘Vicky Cristina’: és bo que una empresa catalana sigui capaç de portar un cineasta d’aquest nivell, i que aquest treballi amb amb la nostra indústria i faci cinema aquí ens és bo. Al marge que digui Barcelona, identitat catalana, el noi de la mare… La cosa important és que la indústria faci això, sigui Mediapro o Sursumcorda. Una altra cosa és que ens agradaria més que ho fessin en català, això és un altre debat… Tot no ho tindrem mai.

—Comercialment una televisió catalana necessita els Països Catalans?

—Crec que no, hi ha televisions de mida més petita que la de Catalunya. Això és una qüestió d’ambició i d’inversió; que els nostres empresaris tinguin l’ambició de fer una televisió privada potent. S’ha fet una ràdio privada catalana que competeix directament amb la nostra ràdio pública capdavantera, per què no una televisió? Això depèn de la voluntat dels empresaris d’abocar-hi diners. Ara, amb quatre duros no es fa una bona televisió, és més cara que la ràdio.

—Els telenotícies tenen una bona audiència, però han de millorar els serveis informatius?

—Oi tant, nosaltres tenim uns telenotícies capdavanters, tant l’un com l’altre, i n’estem contents, i l’equip de la Rosa Marqueta no para de revisar fórmules i maneres de fer. Això té dues vies: l’una, la creació d’un llibre d’estil corporatiu, que crec que discutirem i tirarem endavant en aquesta etapa; ha de marcar-nos temes de discussió pròpia: quin llenguatge fem servir, com parlem de la nostra informació… Ens fa falta una discussió del paper que tenim com a ràdio i com a televisió públiques en aquest país, i per tant saber què fem quan parlem d’informació. La segona, seria la concepció dels informatius, no pas com una successió de peces d’un minut i mig o de dos minuts, sinó com una peça del telenotícies més d’anàlisi que no de referència de la informació immediata. Per a la informació immediata ja tenim un 324. Repensar el telenotícies com un espai més d’anàlisis i diferenciar l’oferta del TN del 324.

—Una de les crítiques més freqüents és que en vint-i-cinc anys s’han creat molts vicis de funcionaris. Ho veu fàcil, motivar l’equip i trencar inèrcies?

—Si no me’n veiés capaç, no hauria acceptat, perquè seria com admetre la derrota d’entrada. Però, d’una altra banda, jo, que he viscut durant sis anys a la redacció més de catorze hores el dia, he de dir que aquesta és una visió molt pròpia de persones que no estan aquí dins. Això ho diu gent que se n’ha anat i ha fet productores, evidentment amb una estructura més àgil, i aleshores és quan fan aquest judici. Potser, com passa a totes les empreses grans, hi ha determinades rutines o maneres de pensar que costa de trencar o de replantejar. Nosaltres, en totes les àrees, ens plantejarem com ho fem i per què. El meu equip està tan motivat com jo, la gent que m’acompanya treballa moltíssim; no crec que sigui difícil, perquè la gent que treballa a Televisió de Catalunya estima la casa, sap quina identitat té i què significa. Es tracta de treballar tots a l’una i de potenciar totes les àrees. S’ha d’intentar que no hi hagi àrees que tinguin més oportunitats que unes altres; això seria un factor de desmotivació. Lluitarem igual pels esports, pels nous formats, per l’entreteniment, per la informació; és fonamental que hi hagi una igualtat en el tracte. Una altra cosa és la graella.

—La plantilla és massa gran, massa petita, és la que es necessita?

—Aquest punt no es pot valorar amb aquesta fredor. Televisió Espanyola ha fet una cosa que no comparteixo i espero que no passi mai en aquesta casa, que és fulminar el talent a partir dels cinquanta-tants anys. Es un criteri objectiu, però nefast. Les persones a cinquanta anys són capaces de crear sense la servitud de l’ambició desmesurada que tenim en franges d’edat més joves, són gent generosa que donen formació a la gent més jove, són gent capaç de dirigir equips perquè tenen formació per a fer-ho. No em sembla que sigui una bona fórmula, prescindir-ne. Nosaltres hem de veure què volem fer en un futur des del punt de vista de la TDT, quins canals són necessaris, amb quina gent i amb quin talent hem de comptar i sobretot reconduir aquest talent cap a allò que volem fer i donar les oportunitats necessàries, si calen. En aquests moments no som en la fase de replantejar-nos un reajustament de personal; no és aquest el cas.

—És conscient del paper que ha de fer TV3 en un moment en què el català està tan tocat? La preocupa la sintaxi…?

—Ens preocupa la sintaxi i la llengua. Ahir vaig tenir una reunió amb les productores i els vaig dir que em preocupava la qualitat de la llengua que és l’eina fonamental amb què treballem. Que creia que tots, des de fora de la indústria i des de dins de la casa ens havíem de conjurar perquè el nostre talent en pantalla i guió millorés. La gent de la casa sap que, per mi, aquesta és una prioritat que he fet extensiva a la resta de les àrees; crec, per tant, que treballarem en aquesta direcció.

—Amb això de TV3 al País Valencià ens han aixecat la camisa?

—No, no ens l’han aixecada. El nostre Departament de Cultura va arribar a un acord amb la Conselleria valenciana per fer el primer pas de la reciprocitat. Jo crec que fóra bo que es complissin els acords, que el govern valencià fes tots els possibles perquè al País Valencià es rebin les emissions de TV3 a tot arreu amb normalitat, que es reobri la Carrasqueta, etc. Seria la cobertura d’un acord que nosaltres vam complir immediatament posant Canal 9 al nostre segon múltiplex. Però l’objectiu es que la reciprocitat sigui extensiva a tots els canals: IB3 o Televisió d’Andorra, si li convingués; vaja, que hi hagi una cosa ben normal, que és que als territoris de parla catalana tots puguem seguir les emissions dels nostres canals de televisió.

—Però la solució que es va proposar no deixava veure Canal 33 i 324 al País Valencià. Creu que això ha de ser possible també?

—Crec que, si es compleix la promesa que va fer el Ministeri d’Indústria, de posar un tercer múltiplex dedicat a la reciprocitat, que segur que recordeu que es va enunciar així, crec que serà possible. És cosa d’espectre, necessitem espais.

—I ho veu possible?

—Lluitaré perquè ho sigui.

—Hi haurà més informació dels Països Catalans?

—La nostra prioritat és Catalunya, això és evident. Nosaltres tenim delegació al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord i la nostra informació cobreix allò que passa prioritzant Catalunya, que és el nostre centre. La qüestió no és fer més informació sobre el País Valencià, sinó que hi hagi fluïdesa amb IB3, Canal 9 i acords i coproduccions. Que se sentin els accents, que hi hagi una capacitat de col·laboració. No cal substituir la feina que fan ells; tenim una IB3 que vol créixer. Allò que hem de fer és col·laborar perquè ells puguin aprofitar la nostra experiència. Nosaltres no hem de fer de televisió de Països Catalans, hem de fer la feina que hem de fer, reflectir una realitat sociocultural i lingüística que és la nostra, sense erosionar els interessos de les televisions publiques d’aquests territoris.

—Per què en Bassas no té un programa a TV3? Washington és el camí del mig entre Rosa Cullell i Mònica Terribas?

—No, no, en Bassas ha fet exactament allò que volia fer. Jo li vaig oferir programes. A ell, li feia il·lusió la corresponsalia i això farà. Serà un gran corresponsal, l’Antoni.

—Tornarà en Puyal a TV3?

—Si vol…

—Vostè ho vol?

—Home, a bodes em convides, que diuen. Però en Puyal és a Catalunya Ràdio. A mi, em fa gràcia quan la gent parla d’en Puyal, perquè quan una persona fa una transmissió de la complexitat de la d’en Quim, un guió d’un programa de quatre hores de ràdio… A vegades la gent jutja amb molta frivolitat unes transmissions i altres. En Quim ha desplegat un seguit de mecanismes de molta complexitat, que fan que hagi d’estar per quaranta coses. L’altre dia a ‘Cracòvia’ feien broma que a vegades s’equivoca de jugador, però compara la seva transmissió amb les altres, i vejam quina dóna tants elements com la del Quim. Ell fa un programa líder des de fa un munt d’anys. Si demanem a tothom que faci de tot, no pot sortir bé. Jo estic cansada de veure gent que fa ràdio i televisió i no fa cap de les dues coses bé.

—El seu nomenament ha obert moltes expectatives en els sectors nacionalistes, i aleshores, per exemple, sobta que l’Onze de Setembre, la notícia que cent ajuntaments decidissin de posar l’estelada passés a ser una frase barrejada amb un míting de Ciutadans. Vostè, com a directora, creu que ha d’entrar en aquestes qüestions?

—La formulació no em sembla l’adequada. Jo sóc una persona d’un equip; com a televisió pública, no som una televisió ni nacionalista, ni independentista, ni no independentista. Nosaltres som una televisió pública que reflecteix allò que veiem amb ulls periodístics, intentem de fer-ho ajustant-nos a la informació. No som aquí per fer política, som aquí per fer televisió. Qui esperi que nosaltres fem política, en el sentit de política partidista, s’equivoca. De política, en fem perquè som un servei públic, i jo entenc la política com a ‘res publica’, per tant, com un servei. Hem de retratar què passa al país, ens equivocarem més o menys: en termes, en quantitats, en perspectives, però la nostra feina és fer una bona feina pública. Programar els continguts pensant en la qualitat i la solidesa. L’Onze de Setembre mirem de fer una programació adequada als continguts. A mi, m’hauria agradat d’emetre ‘Serrallonga’, però no era acabada; ja la farem més endavant

—Però no parlava pas d’això, parlava d’informació significativa.

—Es va dir, oi?

—D’una manera…

—Però després vindran uns altres i diran una altra cosa.

—Vol dir que no ho simplifiquem?

—Hi ha molta gent que es pensa que fer el telenotícies vol dir fer política. Aquí és on mai no ens trobarem. Els qui diuen que per dir ‘terres de Tarragona’ fem política provinciana espanyola… Em sembla que ens emboliquem, vaig respondre a un company que m’ho preguntava a Prada; potser es fa perquè en aquell moment no se sap la comarca i en canvi s’hi dóna una interpretació política. Sovint l’explicació del perquè de moltes d’aquestes coses és més trista, perquè és de desconeixement. No som aquí per fer política independentista o no independentista. Mai no plourà a gust de tothom.

En Peral, el cap de comunicació, fa més d’un quart que té la porta oberta perquè acabem. La conversa s’estronca en un moment en què potser podríem matisar molt, però el cap de comunicació és impecable. Què hi farem! Ens queda el matís i moltes preguntes. L’endogàmia és un perill? Hi haurà un canal Super3? I els presentadors deixaran de passar al castellà quan l’interlocutor els entén? Com veu que els altres càrrecs no hagin renunciat a la indemnització en cas de plegar abans d’hora? La seva actitud ètica li ha creat problemes? Era un decret que no s’havia d’haver fet mai? Com es mira la quarantena? Té més temps ara per a llegir al seu fill a la nit? Com s’ho fa per tenir temps de respondre els ‘mails’ personalment? Hi haurà més ocasions…

Andreu Barnils

Assumpció Maresma

Enllaços
VILAWEB TV: Vegeu algunes de les respostes d’aquesta entrevista en vídeo.