24.09.2008 - 06:00
L’escriptor francès Daniel Pennac, conegut pel llibre ‘Com una novel·la’ (Empúries, 1993), ha passat per Barcelona per presentar un nou assaig molt autobiogràfic, ‘Mal d’escola‘ (Empúries). Veieu el vídeo de la conferència de premsa. Pennac parla del ‘cancre’ (paraula que defineix un mal estudiant), a partir seva experiència: ell va ser ‘l’últim de la classe’ i, més endavant, va ser professor durant dècades. Pennac també parla de la crisi educativa.Escriu Pennac a ‘Mal d’escola’: ‘Faig saber a en Bernard (el germà) que penso a escriure un llibre que parli de l’escola; no de l’escola que canvia en la societat que canvia, sinó, al cor d’aquest trasbals incessant, d’allò que no canvia, justament, d’una permanència de la qual no sento parlar mai: el dolor compartit de l’últim de la classe, dels pares i dels professors, la interacció d’aquests sofriments escolars.’
I més endavant insisteix: ‘Sobre l’escola, no! Tothom se n’ocupa, de l’escola, eterna baralla dels antics i dels moderns: que si els programes, que si el seu paper social, les seves finalitats, l’escola d’ahir, l’escola de demà… No, un llibre sobre l’últim de la classe! Sobre el dolor de no comprendre, i els seus danys col·laterals.’
Pennac a Barcelona
L’autor, en conferència de premsa a Barcelona, ha començat parlant de la paraula ‘cancre’, que és una paraula intraduïble: ‘Així s’anomenen a l’estat francès els mals alumnes. I no es traduïble perquè de fet és una metàfora l’origen de la qual sorgeix al segle XIV. ‘Cancre’ prové del mot ‘cranc’ i es refereix a un alumne que es desplaça de costat, lentament, de manera estranya, i no segueix el camí recte dels altres.’ Continua Pennac: ‘I d’aquesta arrel jo també hi trobo una altra accepció: ‘càncer’, la malaltia. Perquè de l’experiència de ser un mal alumne no t’acabes de curar mai. L’empremta que deixa un ‘cancre’ no s’acaba de curar mai. Jo no oblido ni un instant que vaig ser un ‘cancre’. I a partir d’una certa edat vaig sentir la necessitat de resoldre aquesta por visceral, aquesta por del nen que ha viscut el fracàs escolar. És un malestar permanent. Al llarg de la història de l’educació hi ha personatges com el nostre bon rei Lluís XIV, va patir una escolaritat difícil. Segur que la vostra cultura històrica us permet valorar les conseqüències d’aquesta situació.’
Preguntat sobre si l’origen de la falta de voluntat a l’escola prové del maig del 68, Pennac assegura: ‘És una pregunta que m’han fet a França, a Itàlia, ara a Catalunya i segurament em faran arreu d’Europa. I em sembla una pregunta molt estranya. Si hagués de respondre amb una paraula diria ‘no’. No crec que la situació de l’escola l’any 2008 tingui res a veure amb un moviment estudiantil, que no revolució, que es va produir l’any 1968. En realitat, era un moviment contra l’abús del consum, una crítica contra la societat de consum. I, tanmateix, què veiem l’any 2008? Que el principal rival dels professors d’avui en dia és precisament la ‘clientalització’. La societat de consum en la que es veuen immersos tan els nens com els adolescents. I si és cert que l’escola està en crisi, jo no ho sé si realment ho està o no… I aquí obro un parèntesi per dir que el que tenim avui és una societat hipocondríaca perquè és una societat que té por al futur. Però, i reprenc el fil, si l’escola està en crisi, les arrels d’aquesta crisi no s’han de trobar en el maig de 1968 sinó en el fet que els nens, abans de ser nens i adolescents, abans d’ensenyar-los a escriure i a llegir, a comptar i fins i tot a raonar, aquests nens són clients. I clients al mateix nivell que els seus propis pares i en els mateixos àmbits (clients de la telefonia, de la moda, dels mitjans, del lleure…) I això no té res a veure amb els nens que teníem al maig del 68. I si la societat ha canviat tant, penso que el canvi no es degui a una lluita contra aquesta sensació d’autoritat, sinó que el canvi és perquè els nens són clients. I aquesta pseudo-maduresa comercial es pren com una maduresa veritable i, tanmateix, no és una maduresa real. I aquest és el fet davant del qual hem de reaccionar. El que hauríem de fer es retrobar les necessitats reals d’aquests nens i adolescents, que són ben senzilles: els hem de donar tot l’afecte real que necessiten i que es mereixen, un afecte que no s’ha de traduir en regals. I l’escola el que hauria de fer és protegir aquests nens i aquests adolescents de la societat de consum.’
L’escola viu en crisi? Pennac torna a disparar: ‘M’agradaria que es definís la naturalesa d’aquesta crisi. Malestar sí, d’acord, és cert que hi ha malestar. Però crisi pedagògica? Quina crisi? Tothom en parla d’aquesta crisi. Jo el que veig és un malestar profund dels professors, dels adults en general, de la institució… Tothom acusa tothom: l’escola acusa les famílies, les famílies acusen les institucions… És un cercle viciós. Jo el que veig és una crisi a la societat, amb una obsessió claríssima per buscar culpables i, en canvi, no trobar solucions. És molt més fàcil culpar els altres, aquesta és la veritable crisi. Jo el que em pregunto realment és si els nostres estats volen formar adults intel·ligents. Penso que no. Penso que la societat se’n fot clarament de l’escola mentre fa veure que no. Crec que l’escola és una de les últimes preocupacions dels polítics, dels que prenen les veritables decisions.’
L’autor és dur amb la situació, però aclareix que el llibre no manté el mateix to, que és un llibre de to més optimista: ‘I això és així perquè quan entro en una classe el que veig és la vida en estat pur. La vitalitat en el seu estat màxim. estudiants evidentment amb els seus defectes, que s’han de saber gestionar. I crec que és això el que hem de recordar: aquesta energia i el soroll dels patis de les escoles que és com el cant dels ocells.’
