10.05.2008 - 06:00
Fa un parell d’any, Jordi Valls i Lluís Calvo eren dos poetes que es coneixien i tenien un dinar pendent. Avui són dos amics, amb un llibre-experiment, ‘Última oda a Barcelona‘ (La Garúa), escrit a quatre mans i amb una experiència de llargues caminades per la vida i pel paisatge dels marges de la ciutat. Jordi Valls ha explicat el projecte a VilaWeb.’Amb en Lluís Calvo ens coneixíem i teníem pendent un dinar de feia temps. Finalment vam dinar plegats i parlant ens vam entusiasmar amb la idea de fer un llibre-experiment. Llavors vam començar a enviar-nos emails on anàvem filant el que seria la base del projecte. De primer era ben senzill: volíem caminar pels voltants de Barcelona, sense que això comportés cap poema. Però a base de parlar, vam decidir que sí que podríem arribar al poema. La primera caminada la vam fer pel barri del Fondo.’
‘El llibre és una mena de retrat de la Barcelona metropolitana i una mena de viatge inconscient. Perquè no vam planificar d’entrada on aniríem. Va ser sense voler-ho. Després del barri del Fondo vam pensar que potser hauríem de caminar per l’altra punta, i vam anar a Mercabarna (del Prat de Llobregat a Sant Cosme). El que teníem clar és que havíem de jugar amb desavantatge, visitar allò no conegut.’
Salvat-Papasseit anti-wagnerià
‘De cada caminada en fèiem un poema cadascun, ens el passàvem i fèiem una mena de muntatge cinematogràfic. No ens va costar treballar a quatre mans, trobar el punt mig. Perquè era un repte i ens marcava l’experimentació. I hem vist més el valor del conjunt que el fet individual. I ha estat una lliçó d’humanitat per a tots dos. De vegades ens increpem l’un a l’altre en el poema, perquè no volem donar lliçons de res. El títol ja és una ironia.’
‘Hem visitat el barri del Poblenou, amb el port i fins al Far del Morrot. Hem passejat pel cementiri de Montjuïc, buscant la tomba de Joan Salvat-Papasseit, que ens va costar una mica de trobar. Curiosament es troba ben a prop de la tomba d’en Josep M. Folch i Torres i de la tomba del tenor Viñas, que té un mausoleu molt wagnerià. I vam jugar amb les ironies del destí, perquè Papasseit detestava l’òpera de Wagner. També vam anar a la presó Model. Vam fer un intercanvi: visitar la presó a canvi d’una lectura poètica. Ens va impactar molt. Va ser una de les experiències que ens va costar més d’escriure.’
Com si fóssim invisibles
‘En tot moment la nostra voluntat era la d’observar, aprendre sobre allò vist i no jutjar-ho, expressar la nostra commoció com a poetes. També hem fet un elogi del circ a Torre Baró i Ciutat Meridiana, i una paròdia sobre el teatre, citant Ricard Salvat i el seu treball sobre la dramatúrgia de Salvador Espriu. En tot el llibre hi apareixen poetes: Feliu Formosa al Poblenou, Màrius Sampere al camí del Fondo, Laia Noguera… Un fet curiós és que vam entrar a tot arreu com si fóssim invisibles.’
I quina Barcelona han descobert? ‘Tots dos hem observat que la realitat de Barcelona està molt atomitzada. La Barcelona real no es troba al centre, sinó que la fa la gent que va al centre a treballar i viu a la perifèria. Ens hem trobat amb la realitat de la immigració, i que encara existeixen les estructures de ciutat dels anys setanta. És una sensació estranya. Els grups cohabiten en una ciutat molt dividida i gens cohesionada. Hi ha molts centres de la ciutat, però es troben a la perifèria.’
M. S.
