04.04.2008 - 14:00
És un plaer i a la vegada un repte no del tot senzill entrevistar un amic i un company de lluita i de somnis com el Roc. Aquesta complicitat complica fins i tot el fet de fer-ne una presentació, diguem-ne, formal. Roc Casagran és un jove poeta i escriptor sabadellenc que uneix el seu compromís social i nacional amb un altre compromís; la passió per la literatura. Aquest binomi indestriable el condueix a combinar amb naturalitat i perseverança la seva militància com a membre del Consell de Redacció d’Ordint la Trama amb la seva carrera literària. Després de publicar els poemaris Els carrers de les fàbriques, Després de Sarajevo i Trènnicament trenificats i el llibre a quatre mans amb l’Oleguer Presas Camí d’Ítaca ara presenta la seva primera novel·la en solitari, Austràlia. Tot i que no ens calen excuses, és una bona ocasió per xerrar una estona amb ell.Perfil d’internauta
Windows, Mac o Linux? Windows
Quina pàgina d’inici tens? El Google dels Països Catalans
La informació a la xarxa a… Bàsicament a Vilaweb
Recomana’ns un espai a la xarxa: Escombro cap a casa, ordintlatrama.cat
Tens blog? Sí Quin? http://in.directe.cat/roc-casagran
Per què Austràlia? Quin significat li dónes a Austràlia a la novel·la?
Perquè Austràlia són les antípodes, és veure el món del revés, en el fons, és viatjar el més lluny del que es pot viatjar sense sortir de la Terra i perquè és un país que sempre m’ha agradat. Sense cap més motiu aparent.
En la novel·la retrates una generació que està entre els vint i els trenta anys plena de frustració i desesperança. Aquesta és la visió que en tens?
Sí, en el sentit que estem una mica desorientats. Per la generació dels que eren joves durant els anys seixanta l’enemic era molt fàcil de trobar, era Franco, i era molt clar l’objectiu. Després, un cop Franco mort, molts ja no han sabut gaire cap a on anar. Nosaltres menys. Ara l’enemic és una cosa més subtil, més difícil d’acabar de definir i no saps contra què lluitar ben bé… Saps que no acabes d’estar bé, però no tens un enemic evident i et cal buscar qui és, i sobretot trobar els teus aliats… i això encara és més complicat.
En cap moment ho explicites però qualsevol sabadellenc o sabadellenca que llegeixi la novel·la veurà que està ambientada a Sabadell…
Això ho dius tu! (riu) Pot ser Sabadell tranquil·lament però la idea era que les persones que són de Sabadell puguin pensar que és Sabadell perquè hi ha algunes picades d’ullet per poder-ho situar, però a la vegada no crec que sigui l’experiència d’uns joves que viuen a Sabadell, sinó la d’uns joves que viuen en una ciutat mitjana del món occidental. Per això no surt en cap moment el nom de la ciutat de Sabadell encara que hi ha aquestes picades d’ullet per si a algú li interessa situar-ho en un lloc concret. Un valor afegit per al sabadellencs, si ho vols dir així.
La publicació d’aquesta novel·la en aquest cas ve a partir del fet d’haver guanyat el premi Pin i Soler, però sembla complicat que autores i autors novells publiquin els seus treballs i es puguin fer un lloc dins el món editorial…
Jo, és clar, no em puc queixar. Vaig tenir la sort primer de poder publicar alguns llibres de poesia ja de molt jove, després em va sortir la possibilitat d’escriure el llibre amb l’Oleguer i va anar molt bé, i després em vaig llençar a escriure una novel·la, la vaig presentar a un premi, i va guanyar. He tingut aquesta sort. Però també crec que és posar-s’hi, tenir voluntat per fer-ho. En el fons sí que hi ha aquest espai. El que passa és que cal creure-hi. Ara mateix estan sortint molts llibres escrits per gent de la nostra generació; la guanyadora del Ramon Llull, la Najat El Hachmi, el Martí Sales, el Gerard Guix, la Llucia Ramis… Evidentment hi ha els popes de la literatura catalana que continuen sortint, però que està bé que les noves generacions, en el bon sentit de la paraula, vagin començant a escriure i a publicar.
Comparteixes la crítica envers el món editorial per aquesta forta aposta per valors segurs, per estar massa regit per interessos econòmics i per ser un món on cal ser massa políticament correcte?
Jo no sé fins a quin punt s’ha de ser políticament correcte, perquè ser políticament incorrecte també ajuda al marketing. En el fons la literatura que es publica cada cop es basa més en el marketing, és així com funciona el món avui en dia. Fins i tot ser políticament incorrecte pot ser un valor afegit perquè la gent et conegui. També hi ha moltes bones novel·les que es publiquen i es queden al fons d’una llibreria perquè no han tingut un bon marketing. El marketing en si mateix no és dolent, si llavors la novel·la no val res ja ho dirà la gent, però almenys cal tenir l’oportunitat que la gent et llegeixi, si no, com a autor desconegut, ningú es fixa en tu.
Fins a la publicació d’aquestes dos llibres de narrativa (Austràlia i Camí d’Ítaca) t’havies centrat més en l’àmbit de la poesia. Per què aquest canvi?
Ho he anat combinant. Aquest canvi no ve donat per res en concret, sinó perquè va sortir la possibilitat d’escriure el llibre conjuntament amb l’Oleguer; abans ja havia fet alguna coseta en narrativa, tot i que són textos inèdits. Un cop escrit Camí d’Ítaca, em va agafar el cuquet d’escriure una novel·la totalment de ficció. Ara estic intentant combinar les dues coses. La meva pàtria és més la poesia que no pas la narrativa, però en els dos àmbits em sento còmode i en el fons ambdós són maneres de jugar amb la llengua.
I què et dóna la poesia que no t’ofereixi la narrativa?
La poesia dóna una mica més d’espai, pots deixar moltes més coses a entendre. Amb la novel·la ja he procurat no donar-ho tot fet, però has d’explicar molt més, has de narrativitzar molt més perquè precisament per això és narrativa. En canvi la poesia deixa moltes més coses a l’aire, permet apuntar una idea i deixar-la allà sense haver-hi d’aprofundir tu, perquè el poeta moltes vegades és el propi lector.
El que sí que és una constant en la teva obra és un clar compromís social i nacional. Pots entendre la literatura deslligada d’aquests valors?
A mi em costa. Jo respecto totalment aquells qui opten per fer una literatura despolititzada però per a mi és molt difícil. Igual que és molt difícil viure sense estar polititzat. En el moment en què et poses a reflectir el món hi apareixen termes polítics i de denúncia social. I aquests termes em surten d’una manera natural, no són buscats, és la meva manera de ser. És també una manera de transmetre un missatge, d’arribar a la gent i de deixar unes idees que jo defenso i que m’agradaria que altra gent les compartís.
