Xavier Mallafrè: ‘Crec que ens veuen més grans que no som en realitat’

Xavier Mallafrè fa un any que va assumir la direcció general del Grup 62, l’empresa editorial del llibre català més important avui (constituïda per la Caixa, Planeta i Enciclopèdia Catalana). Mallafrè té un perfil de gestor. Prové de Planeta, on havia treballat onze anys, al departament d’internacional. En aquesta entrevista fa balanç d’aquest primer any de gestió del Grup 62, que s’ha destacat, sobretot, per dos projectes: LaButxaca i la nova distribuïdora Àgora.—El director general del Grup 62 havia de ser un home del món de la gestió, més que no pas del món editorial?

—Crec que sempre hi ha hagut grans parelles en el món de l’edició. Repassem: el Toni López Lamadrid i la Beatriz de Moura a Tusquets; el Pedro del Carril i la Sigrid Kraus a Salamandra… Potser es dóna el cas excepcional d’Anagrama, on el Jordi Herralde pot fer-ho tot. Però cadascú ha de saber en què és bo i què ha de delegar. I jo sóc molt conscient que no sóc un editor, sinó un home a qui agrada molt la lectura. Per això puc suggerir coses, però qui té l’última paraula sobre si un llibre entra en un pla editorial o no és l’editor.

—La parella de fet del Grup 62 és Xavier Mallafrè i Fèlix Riera, director editorial del grup.

—En aquests moments, sí, i espero que per molt de temps. Aquestes relacions professionals han de ser franques, han de ser obertes. I el balanç d’un any és positiu.

—Però Fèlix Riera no va ser la primera opció. En principi el director editorial havia de ser Ernest Folch.

—Fèlix Riera va ser la meva primera opció. Quan em van nomenar, el desembre del 2006, l’Ernest Folch ja havia comunicat que creava el seu projecte propi a Cultura 03. Per tant, mirat en perspectiva, vaig tenir sort, perquè la cosa ja em va arribar feta.

—El conflicte a l’hora de triar el director editorial va originar la primera crisi interna dins el Grup 62. A Planeta li semblava bé Ernest Folch, però Enciclopèdia Catalana va vetar-lo.

—No hi va haver explícitament cap vet. I sempre he pensat que aquest projecte, tal com es va presentar, podia haver comptat amb l’Ernest Folch. Estic convençut que jo hauria aconseguit un acord entre els socis perquè incorporessin l’Ernest com a director general. És una sensació que sempre he tingut, però, com dic, ja m’ho vaig trobar fet.

—Avui a can 62, sensibilitats i trajectòries ben diferents comparteixen un mateix sostre. Com s’hi posa una mica d’ordre, de concert i d’harmonia?

—La cosa més important és mirar de respectar totes les cultures. Sempre ho dic: hi havia una ‘cultura la Caixa’, de gestió; hi havia una ‘cultura Planeta’, editorial i de gestió; hi havia una ‘cultura Enciclopèdia’, editorial i de gestió; i hi havia una ‘cultura Edicions 62’, editorial i de gestió. I allò que hem mirat de fer aquest primer any és destriar allò que cada cultura té de bo, respectant-les totes. Havíem d’aconseguir que la suma de les bones pràctiques i dels bons mecanismes de funcionament es posessin al servei del projecte. La gràcia estava a respectar la identitat de cada cultura, però obrint ponts per deixar de parlar d’entorn Planeta, d’entorn Caixa, d’entorn Enciclopèdia, d’entorn 62, i parlar del nou Grup 62. S’ha avançat molt aquest primer any, però és un procés.

—Més enllà del respecte cada casa o d’aprofitar-ne la millor part, com definiria la ‘cultura Grup 62’?

—Agafem un cas concret, LaButxaca: fer una col·lecció transversal, que no sols aplegui les sensibilitats diverses dels editors del grup, sinó que es mantingui oberta a tercers, i que cada editor se la senti seva, encara que no porti el seu segell; i pensar en el lector: com li podem oferir el millor servei amb els nostres llibres. Aquest és un dels punts importants.

—Avui no s’assembla massa una bona part dels segells del Grup 62?

—El 2008 i sobretot el 2009 ajudaran a veure millor cap on anem. Quant als autors catalans, no és una qüestió de segell, sinó de relació entre persones: cada editor té unes familiaritats, unes proximitats, una edat, una manera d’entendre el món i d’entendre la literatura catalana, que fa que un autor s’hi pugui sentir més còmode. Però l’àmbit de la traducció, sí que s’ha de reordenar. Per exemple, la Biblioteca Universal Empúries i el Balancí són dues col·leccions que probablement han de tenir objectius diferents. I aquest és el punt sobre el qual treballem ara amb el consell editorial (Xavier Folch, Baltasar Porcel, Jordi Porta) i amb el Fèlix Riera. Creiem que hi ha col·leccions que s’assemblen massa, i no té sentit que competeixin internament. Amb la nova àrea del llibre infantil i juvenil, que acabem de crear, respectem les col·leccions de cada segell, però hi ha una persona que en gestiona el conjunt. Anem per fases, sols fa dotze mesos que hi som, i aquí hi ha molta feina a fer.

—Fa un any, quan li van proposar d’assumir la direcció general del Grup 62, què li van encarregar?

—A mi, em van encarregar un projecte rendible. Diuen que la independència del catàleg es guanya amb la independència econòmica. Des d’aquest punt de vista, amb un entorn multiaccionarial com el que té des del mes de desembre el Grup 62, és molt important que el projecte es justifiqui tot sol. Aquest era el primer objectiu, i per això va comptar amb eines tan importants com els segells en català del Grup Planeta i les editorials de ficció i no-ficció d’Enciclopèdia Catalana. A part el projecte econòmic, el consell d’administració també ens va demanar un projecte cultural, en el qual ens vam comprometre i que anem desenvolupant. N’és el primer exponent l’acció Mercè Rodoreda, i n’anirem anunciant més oportunament.

—Hi ha qui creu que el Grup 62 no en té, de projecte.

—Home, que el Grup 62 no té projecte… Aquests primers dotze mesos hem obert una àrea infantil i juvenil, hem engegat un segell de butxaca, hem desenvolupat el projecte cultural Mercè Rodoreda… Tot això indica que el Grup 62 no sols és un negoci; que també s’hi mantenen els aspectes fundacionals dels segells que formen part del grup. De projecte, el grup en té, però es va fent de dia en dia. Abans de Sant Jordi, per exemple, espero que el Fèlix Riera us pugui comunicar un nou projecte d’assaig. Ens estimem més d’anar a poc a poc i pair bé. Nosaltres fem una marató, i allò que volem és que el projecte, a llarg terme, aporti una millora als socis, als lectors, als llibreters i a l’equip de professionals que formen part del grup.

—Analitzem alguns d’aquests projectes importants. Comencem per LaButxaca. La primera fase de la nova col·lecció va acabar-se a final de desembre. Es van publicar vint títols, amb una campanya enfocada a un públic jove, amb una publicitat innovadora en el món del llibre i agressiva (regalaven un iPod per la compra de deu títols). Com el veu, aquest primer llançament?

—Per nosaltres, LaButxaca ha estat un bon mecanisme intern per a posar-nos d’acord sobre el model de negoci que volem en el cas d’un llibre tan important com el de butxaca. I els números ens donen la raó. No ens havíem equivocat. És un projecte que té espai i que pot funcionar. Tot i que l’edició de butxaca no és nova en català. Però hem mirat d’adaptar el discurs del projecte a la realitat d’avui. La valoració dels primers set mesos és molt positiva, amb 125.000 exemplars venuts: més que no ens havíem marcat. Els primers vint títols, els hem reeditats tots. I el millor senyal és que els autors ens demanen que publiquem els seus llibres a LaButxaca.

—Però LaButxaca, no ha fracassat en la voluntat de publicar llibres de segells externs al grup? No n’era un dels objectius, aquest també?

—Que no ho hàgim comunicat no vol dir que, a data d’avui, no tinguem acords amb unes altres editorials. La credibilitat es guanya amb els resultats i ara, després de la primera campanya, ens és més fàcil d’explicar als altres editors què hem estat capaços de fer i, a partir d’aquí, tancar els acords. Al juny començareu a veure títols que són d’editors externs.

—Podria concretar una mica més?

—No puc, perquè hi ha contractes que encara no s’han tancat. Únicament puc dir que n’hi ha més de quatre.

—Amb quines condicions treballen?

—És un acord de col·laboració entre els editors concernits.

—Però és una coedició?

—És una de les fórmules possibles.

—Les accions del Grup 62 fan recelar la resta d’editorials catalanes, sigui a l’hora de llançar LaButxaca, sigui per la constitució de la distribuïdora Àgora. La raó és que hi veuen una certa actitud prepotent, de supèrbia…

—La meva impressió és que aquesta supèrbia no hi és. Nosaltres parlem molt bé sempre de les iniciatives dels altres editors en català i castellà. Aquesta sensació… Crec que ens veuen més grans que no som en realitat. El projecte de 62 és important, però hi ha més projectes al mercat, a Catalunya, que són tan importants com aquest o més (parlo també del castellà). I en el cas del català, també hi ha competidors, editors que fan molt bona feina. Per tant, crec que més que supèrbia, el Grup 62 ha portat la reflexió a cadascuna de les anelles del procés editorial: autor, agent, editor, llibreter, distribuïdor i el fins i tot el lector, i ha estimulat el mercat.

—L’altre gran projecte que acaben d’anunciar és la nova distribuïdora Àgora Solucions logístiques. Diuen que controlar la distribució és controlar el món del llibre.

—La distribució, no la controlem. El mercat global de distribució a Catalunya és de 700 milions d’euros de facturació. El negoci d’Àgora té menys de 50 milions d’euros de facturació. I dins el mercat en català, la facturació és de 250 milions d’euros.

—Com veu el sector de la distribució en català?

—Si miro què passa a Alemanya, què passa a Anglaterra i en alguns altres mercats, penso (i ara no parlo pas en nom del Grup 62 ) que hauríem de posar-nos d’acord, el gremi de distribuïdors, el gremi d’editors, l’associació d’editors…, és a dir les institucions que representen tots els aspectes que formen part de la cadena de distribució i d’edició del llibre, per tal de buscar millores: que millori per a tothom la devolució, que l’estoc del llibreter i de l’editor sigui més a prop… Totes aquestes iniciatives poden ser molt bones per al negoci editorial, en català i en castellà (no és cosa d’idioma ara). En el negoci de la distribució cal fer una bona gestió del procés. Però, és clar, nosaltres, el Grup 62, solament som una part de l’activitat, i s’ha de comptar amb totes les altres iniciatives. Per tant, una vegada més, nosaltres mirem de fer bé el nostre projecte, però cada editor i cada gestor del negoci de distribució ha de veure quina és la millor manera d’assumir els nous desafiaments. I sí que creiem que en l’àmbit de la distribució hi ha moltes oportunitats de millorar.

—Podria detallar una mica?

—Crear acords entre les plataformes de distribució que facilitin el servei als llibreters. Aquest és un dels compromisos que tenim. Avui, que els editors tinguem llibres guardats als magatzems, pels quals paguem uns lloguers i assumim unes despeses, i que els llibreters també tinguin llibres guardats als seus magatzems… Crec que amb les tecnologies que hi ha avui hauríem de ser capaços d’evolucionar cap a solucions millors. Perquè cada llibre que es ven en fa moure 1,5-1,6. Hi ha grans despeses d’anada i de tornada de llibres, amb la complexitat que això té.

—Parla de crear una gran plataforma que englobi tot el sector de la distribució?

—Tan sols dic que crec que hem de millorar. Que és una gran qüestió que mereix que se’n parli dintre el gremi. Llegint la premsa de la setmana passada, m’adono que hi ha més gent, a més de 62, que pensa en aquestes qüestions, i això és positiu. S’ha de suscitar aquesta reflexió com a tema global de negoci.

—De l’operació Àgora, qui en surt més malparat és l’Arc de Berà. Em consta que han tingut converses, però que no han arribat a bon port. Des del Grup 62 què els proposaven?

—Són converses entre empreses. Amb l’Arc de Berà hi ha una molt bona relació, una gran consideració del projecte professional; creiem que han fet un gran servei al negoci de la distribució de llibres. I no és que les negociacions no hagin arribat a bon port, sinó que no vam trobar la manera de fer confluir les necessitats que tenia el Grup 62 en termes de desenvolupament del projecte, i les que tenia l’Arc de Berà, que també desenvolupa un projecte important de plataforma logística. Però jo continuo dient que el nostre projecte és obert a l’Arc de Berà. Vull dir, des del punt de vista que nosaltres no tenim magatzems de propietat. I crec que el temps ens pot portar a trobar-nos. Per això, per mi, no és un procés tancat. Però nosaltres no podíem aturar-nos; necessitàvem una plataforma de comercialització integrada. Aquest 2007 ha estat un any molt complicat internament, perquè hem treballat amb quatre plataformes de distribució. Ara hem de consolidar el projecte que comencem, però és un projecte obert. El somni del qual parlava fa uns minuts no podria existir sense l’Arc de Berà. Aquesta és una mica la meva visió.

—Han presentat Àgora al Gremi de Llibreters?

—Hem tingut converses amb la Conselleria de Cultura per a explicar-li el projecte. Ens hem reunit en un parell d’ocasions. I en el cas del Gremi de Llibreters, també hem tingut converses, i fins i tot hem tingut converses amb més editors. Però aquí s’acaba la cosa.

—Rebran suport econòmic de la Generalitat pel projecte Àgora?

—Que jo sàpiga, no. No, gens. Però, si en un moment donat es plantegés un projecte global, no sols del Grup 62, la Generalitat ha manifestat interès a poder-hi participar, eventualment. Però aquesta opció no s’ha proposat, a data d’avui. Sols ha estat matèria de conversa: si mai hi hagués un acord global de sector per a afavorir la distribució i el llibre, ells potser podrien tenir interès a participar-hi.

—I aquest acord global és, ara com ara, factible?

—Jo ho veig a llarg termini.

—Però ho veu?

—Crec que pot arribar a ser possible. Crec que parlar amb tots els agents que formen part del procés de distribució pot ajudar a trobar una solució, així ho somnio, que faci que tothom hi guanyi.

—Per tant, podríem dir que un dels seus somnis és d’arribar a bastir una gran plataforma unitària de distribució del llibre en català?

—No. Un dels meus somnis és de millorar la distribució del llibre català. Que la distribució funcioni millor. I crec que una de les opcions pot ser una plataforma, però no que la plataforma sigui necessàriament la solució.

—És favorable al preu fix del llibre?

—Crec que el preu fix afavoreix una oferta de títols més gran al lector. I crec que és un mecanisme que ajuda a fer que no hi hagi tanta concentració de compra i, per tant, que l’oferta de minoristes pugui ser més variada. Avui el preu fix no és una mala solució. Encara que sigui una decisió de país, d’òrgan regulador.

—Per tant, li sembla bé?

—No em sembla malament. A data d’avui el subscric. Però les condicions d’entorn poden canviar, i crec que el Grup 62 ha d’estar preparat per a funcionar bé com a projecte en l’entorn del preu fix i en l’entorn del preu lliure. Hem de ser honestos: jo no descarto que en un futur el preu fix pugui canviar, i hem d’estar preparats per a la nova situació. No ens hi hem de casar, amb això. Però és cert que a Europa, fora del món anglo-saxó, la majoria de països abonen aquesta tesi, la del preu fix, per preservar el màxim d’obertura a la cultura. I en un món com el del català hi sóc especialment favorable, perquè pot tenir incidències importants en la llibreria, on convivim amb editors que poden fer tiratges més grans. Nosaltres, sempre que podem, mirem de jugar a preu fix amb el castellà. I no és gens fàcil, eh!

Montserrat Serra