Us oferim un fragment de ‘Fèlix o Llibre de meravelles’, de Ramon Llull, que publica l’editorial Schwabe

Ramon Llull no rebrà cap tractament especial a la Fira de Frankfurt, però el públic alemany podrà descobrir el seu ‘Fèlix o Llibre de meravelles‘, perquè l’editorial Schwabe el publicarà a final de setembre. És una edició molt acurada, de tapa dura, on es reprodueix el Tapís de la Creació de la catedral de Girona. La traducció d’aquest títol és un projecte del 2005, però Schwabe va retardar-lo per fer-la coincidir amb Frankfurt.‘Fèlix o Llibre de meravelles’ (Edicions 62), de Ramon Llull

Llegiu-ne un fragment:

I. Si Déus és

Com Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat llongament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar.

-Amiga -dix Fèlix-, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vosaltres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa:

-Sènyer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; cor ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravella’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que el llop encalçava. E demetre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entra Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fot se confiava.

Demetre que Fèlix en açò cogitava e es meravellava de Déu, qui a la pastora no hac ajudat, pus que en ell se confiava, caec en gran temptació, e dubtà en Déu, e hac opinió que Déu no fos res, car semblant li fo que si Déus fos res, que la pastora ajudàs. Ab aital temptació e opinió anà tot lo jorn Fèlix tro a la nit, que esdevenc en un ermitatge en què estava en un sant hom qui llongament en teologia e en filosofia havia estudiat, e, ab sos llibres e ab sa saviesa, en aquell ermitatge Déu contemplava e adorava. L’ermità saludà Fèlix ,olt agradablement en son venir, mas Fèlix no li poc res dir, sinó que, tot esbalaït, se gità a sos peus e estec llongament ans que parlar pogués; sí que l’ermità se meravellà de Fèlix, que parlar no podia, e en son semblant coneixia que alcun esvaïment havia. E Fèlix en son coratge se meravellà de la temptació que havia e molt fortment lo turmentava; e on pus fort era temptat, pus fort considerava e afermava que Déus res no fos, car, si fos, ja no l’haguera jaquit caure en tan greu temptació; e, majorment, pus que ell, per amor de Déus, havia preposat que anàs per lo món, per tal que a les gents lo faés amar e conèixer, honrar e servir.

-Bell amic- dix l’ermità- ¿vós què havets, ni per què estats tan esbalaït?

-Sènyer- dix Fèlix-, molt són meravellat de Déus, com m’ha desemparat ne m’ha jaquit caure en tan greu temptació, ne perquè desemparà una pastora que un llop ha morta.

E adoncs Fèlix recontà al sant hom com era caüt en dubitació que Déus fo res, e pregà-lo que li ajudàs com pogués ésser en la devoció e en la fe que ésser solia.

-Fèlix- dix l’ermità-, en un terra havia un rei qui molt anava justícia, e sobre sa cadira reial havia fet un braç d’home qui era de pedra, e en sa mà tenia una espasa, e en la punta de l’espasa estava un cor qui era d’una pedra vermella, e aço ha significança que lo cor del rei havia volentat a moure lo braç que mogués l’espasa, qui justícia significava. E esdevenc-se que per una gran serpent lo palau fo jaquit, e null home no hi poc habitar; e un jorn un sant home entrà en aquell palau, lo qual cercava on pogués fer penitència e contemplar Déu, e viu lo braç e l’espasa, e lo cor qui en l’espasa estava. Sí que molt fort se meravellà d’açò que l’espasa, lo braç e lo cor significava; emperò tan llongament cogità en aquella figura. d’entrò que apercebé ço per què aquella figura era feta.

-Sènyer- dix Fèlix-, aquesta semblança que vós deïts, què significa?

-Bell amic- dix l’ermità-, considerar devets que aquest món és per alcuna ocasió de bé; car sens ocasió de bé no poria ésser tan bell món com aquest. E, si Déus res no era, seria lo món per ocasió de mal, car més seria de mal que de bé. E car bé se cové ab ésser, e mal se cové ab no ésser, és semblant que ço per què el món és bo, és Déus; e ço per què aquest món seria major en mal que en bé, seria no ésser Déu, sens l’ésser del qual tot quant és seria debades, e seguir s’hia que bé fos per ço que fos mal, e mal seria per si mateix, e seria la fi de bé, e açò és molt inconvenient; per lo qual és declarat Déus ésser.

Molt consirà Fèlix en les paraules que el bon hom li deïa, e en sa ànima se començà a alegrar; e, en sospirant e ab plor, dix aquestes paraules:

-Virtut e força de coratge era un la pastorella com lo llop encalçava. Si Déus dos alcuna cosa, a la virtut de la pastora ajudara, ne la virtut que ne ma ànima solia ésser en amar Déu no fallira.

-Bell amic- dix l’ermità-, en Déu és caritat e justícia, e car la pastorella Déus amava e servia, e en ell se confiava, ha-la presa a la sua glòria, e a vós ha donada manera que siats forts contra temptacions, e que creats en Déu, cor en altra manera no porets entendre, cor home qui a pres tan alt negoci com vós, alt e fort deu ésser de coratge; e per açò Déus ha-us lleixat temptar al diable, per ço que vos acostumets a ésser forts e ferm de coratge contra temptació e vici.

Aprés que el sant hom hac dites aquestes paraules, pres una verga e féu un cercle environ de Fèlix; e en aprés ell li demanà si li era semblant que de fora d’aquell cercle dos alcuna cosa de major necessitat que de dintre. Demetre Fèlix se meravellava de la qüestió que l’ermità li faïa, l’ermità li dix que granea se concordava pus fortment ab ésser que poquea; e car ço qui era fora lo cercle era en major granea que ço que era de dintre, per açò és de major necessitat que fora lo cercle sia alguna cosa major que dintre. Aprés aquesta semblança, lo sant home dix que raó jutge e coneix que fora lo firmament cové ésser alcuna cosa. e aquella cosa és Déu, con sia cosa que ço qui és dintre lo fermament, qui conté tot ço que ha en si. E si Déus no era defora lo firmament, seguir s’hia que major cosa dos no ésser que ésser, cor defora lo firmament seria no ésser en infinida granea, e ço qui seria dintre lo firmament seria granea finidia e termenada; e aço és molt inconvenient.

Demetre que l’ermità deïa aquestes paraules, una gran serpent passà de costa Fèlix, e Fèlix hac molt gran temor e gran paor de la serpent, e meravella’s fortment com l’ermità no havia paor.

-Amable fill- dix l’ermità- , si Déus res no fos, no fóra resurrecció, e lo món fóra eternal, e seria per si mateix, e tot hom, pus que fos mort, fóra en privació e no ésser. D’on se seguiria que lo món fos per ço que lo hòmens més estiguessen en no ésser que en ésser; car en no ésser estegueren sens fi, e en ésser són dementre que viuen e lo món. Doncs, vós podets considerar, e en vós mateix conèixer, que, si Déus res no era, la vostra natura no haguera haguda paor de la serpent; cor natural cosa seria desiujar morir, pus que mort fos ocasió per la qual hom vengués al major estament per què fos, ço és saber, que tots temps fos en privació. Mas, car vostra natura hac temor e mort, és significat que Déus és, ab lo qual los hòmens justs seran en glòria que no haurà fi. Aprés resurrecció.

-Sènyer – dix Fèlix-, segons vostres paraules me fets meravellar perquè no havets haüda paor de la serpent, pus que amats ésser per natura contra ésser.

-Bell amic- dix l’ermità-, tant és cosa plasent cogitar e amar en Déu, que tots aquells qui en ell saben amar e conèixer, lo desigen veser e haver en gran glòria, e menyspreen la vanitat d’aquest món, qui poc dura. On, per ço, amable fill, no he paor de mort, ans desig morir e ésser ab Déu; per lo qual desig podets vós apercebre que Déus és, car , si Déus res no era, eu hagra haüda paor ab vós ensems; la qual paor vós havets haüda cor Déus no sabets amar ni conèixer.

Molt plac a Fèlix la provança que l’ermità hac feta de Déu, e lloà e benesí Déu qui l’havia il·luminat de la sua coneixença. Ab contricció e ab plors se rendec a Déu per culpable, e del sant home pres penitència lloant Déu, lo qual beneïa per ço com havia tan bon contemplador en aquell ermitatge, e desiujava que molts d’ermitans fossen ab gran saviesa e amor en conèixer e amar a nostre senyor Déu.

Enllaços
Coberta de la traducció alemanya de ‘Fèlix o Llibre de meravelles‘.