01.09.2007 - 06:00
‘Terra seca’ d’Antònia Vicens és una de les deu obres triades per l’Institut d’Estudis Baleàrics perquè figuri, traduïda a l’alemany, a la col·lecció Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears de l’editorial Valentia. El títol sortirà al setembre. Durant la Fira de Frankfurt el IEB farà una presentació de la col·lecció a la sala d’actes de l’estand institucional de la cultura catalana.Antònia Vicens també té traduïda a l’alemany la novel·la ’39º a l’ombra’ (Premi Sant Jordi 1967), que l’editorial Elfenbein va publicar-li el 2001.
‘Terra seca’ (Planeta, 1987), d’Antònia Vicens
Llegiu-ne un fragment:
(La mirada destenyida, com una closca d’avellana remolcada pel terra, torrada pel sol; al cap i a la fi uns vells plens d’imatges, atents a qualsevol dels meus gestos, moviments, contraccions, arriben a emprenyar-me. De vegades, quan estic nerviós, li peg una coça i l’únic que fa és arremolinar-se encara més a prop dels meus peus, mentre el seu nas aixafat olora la meva insolvència; llavors treu la llengua i em llepa la sabata. I cada volta que arrabàs, furiós, un foli de la màquina, estrenyent-lo, fent-lo trossos, les orelles se li arreveixinen copsant, possiblement, la intemperància de la meva indecisió.
Compondre un records no em resulta fàcil. He seguit els personatges durant anys, anotant-ne les anècdotes en una llibreta, però ara, a l’hora diguem-ne del trasllat, convertit en vocables els petits fets particulars, observats, rumiats, les paraules es tornen flòbies, es desfan. Probablement tenc la vista cansada, i el judici embotornat. Hi ha moments, em sembla, que la cambra està plena de mosques, llavors acluc els ulls, faig pressió amb els parpres, i quan els torn a obrir, la cambra apareix plena de llum, una bombeta de cent vats penjant d’una làmpada de braç, damunt la taula feta a mida. Em creia que una taula llarguera, omplint tot extrem de l’estança, amb molts llibres a sobre, novel·les obertes, personatges admirats, assimilats, fent-me l’ullet a través de les pàgines mastegades, m’empenyerien a continuar, tramar, em serien ajuda i inspiració. Però no és així, sovint em passeig d’un cantó a l’altre, mir per la finestra, el carrer fosc, algun borratxo compixant un portal, les lletres fluorescents de Le Casque d’Or pipellejant damunt l’asfalt, convidant a disbauxa.
Tanc la finestra, intentant deixar a defora qualsevol intent de brogit, de distracció, i recloure’m dins la meva més profunda sala de mudesa, esperant l’empenta de la inventiva, al frase escaient, el fil continuat de la història, però vet ací Sandra:
-Johnny, per favor…
No tenc altre remei que fer-la entrar, sinó es queda insistint amb els nusos de les seves mans gastades, i això, sentir colpejar persistentment a la porta, encara m’irrita més. Normalment em duu un tassó de llet amb unes gotes d’anís.
-Però, Johnny, no veus que acabaràs malament? No dorms, no menges…
Endemés té el costum d’asseure’s damunt el llit i començar a rallar, amb la veu espessa i salivosa, fins que jo li peg un crit del to espetegant, llavors arreplega les seves popes blanes i s’aixeca, remenant compulsiva unes natges voluminoses, i uns pits d’una magnitud vel·leitosa, de bardaixa que sap bé l’ofici.
Serà, pens, aquesta quimera de voler escriure uns records, la pauta d’un home del tot incomunicat amb la resta dels homes, un home que intenta fugir d’aquesta mena d’avorriment existencial dins el qual he caigut, rompre el silenci amb objectes, aquesta rutina que m’aclapara, com si les persones que m’envolten fossin només coses mortes, paisatges de fantasmes, simples fetitxes d’un món només somiat, mai acaronat amb tota la dimensió de la meva capacitat humana?
Tenc, no obstant això, una història viva, tenc uns protagonistes que es revinclen al meu davant, cada plana de la llibreta és una data tangible, una pena real, un somni que cova per esdevenir joia o penitència. Només em falta l’enginy, saber arreplegar els moviments, els batecs, car els veig, estan tots damunt la taula, ninots en miniatura, el meu treball és minuciós, agafar-los d’un a un i, després de compondre el panorama, anar incrustant-los-hi, cadascun en el seu lloc corresponent.
Una altra vegada la veu de la Sandra, amoïnant-me, trencant-me al vena:
-Johnny, però, Johnny, saps quina hora és? Fa tres nits que no dorms, acabaràs malalt. Obre, et duc un altre tassó de llet amb anís.
Està decidit, li vessaré la bevenda dins l’escot. Vejam si s’espavila, i em deixa treballar tranquil.)
Enllaços
Antònia Vicens al ‘Qui és qui‘.
