22.02.2007 - 06:00
L’escriptor Martí Domínguez publica ‘El retorn de Voltaire’ (Destino) Premi Josep Pla. L’autor es posa en la pell de Voltaire i reconstrueix els últims dies de la seva vida, quan torna a París després de vint anys d’exili. En l’entrevista l’autor parla dels paral·lelismes entre la persecució que va partir el filòsof i la condició actual dels creadors, reconeix que se sent aïllat i carrega contra les institucions valencianes d’avui. Podeu llegir l’entrevista sencera i un resum en vídeo.L’escriptor Martí Domínguez publica ‘El retorn de Voltaire’ (Destino) Premi Josep Pla. L’autor es posa en la pell de Voltaire i reconstrueix els últims dies de la seva vida, quan torna a París després de vint anys d’exili. En l’entrevista l’autor parla dels paral·lelismes entre la persecució que va partir el filòsof i la condició actual dels creadors, reconeix que se sent aïllat i carrega contra les institucions valencianes d’avui. Podeu llegir l’entrevista sencera i un resum en vídeo.
—Quin és el motor del llibre?
Un dels motors del llibre són els paralel·lismes que es troben entre el moment en el qual Voltaire escriu la seva obra i els temps actuals. Crec que si Voltaire alçara el cap ara quedaria sorprès del fet que el món no ha canviat tant. Li seria un món particularment conegut. Alhora, constataria que els escriptors, els creadors, continuen aïllats, arraconats, quan no són perseguits i, fins i tot, empresonats. I hi ha una persecussió directa, però també n’hi ha d’indirecta: per menystenir-te, per ignorar-te, per no comptar amb tu. El silenci. A mi m’interessava de Voltaire la soledat en què vivia. Pensa que al segle XVIII, va viure trenta anys exiliat a les montanyes dels Alps, plenes de llops, feréstegues, esquerpes. I sempre va intentar emetre alguna llum cap a París, algun senyal, per dir: ‘seguisc viu, cregueu en mi’. M’interessa aquesta actitud i aquesta batalla diària de Voltaire per sobreviure a l’oblit.
—Com a creador, se sent directament afectat per aquesta situació?
A València vivim un doble exili: l’exili polític i l’exili idiomàtic. És una batalla dura. I sí que com a escriptor, com a creador, tinc la necessitat d’emetre alguna llum cap a Barcelona, que és la capital cultural dels Països Catalans. Aquesta necessitat de ser sempre present, des de la distància, des de les províncies (que han estat vençudes, sotmeses), aquesta necessitat constant des de la perifèria d’emetre alguna llum, és una batalla molt àrdua i dura. I és sobre això que m’interessava escriure. I al mateix temps, sobre l’èxit i el triomf i el coratge. Voltaire és un personatge complicat, polièdric, contradictori, vanitós, però al mateix temps ningú pot negar-li que va ser valent, fins a l’últim moment, i va ser un home lliure, petulantment lliure.
—Li ha estat difícil posar-se en la pell de Voltaire?
Duia molt de temps reflexionant sobre Voltaire. Sobretot ha estat difícil trobar el to, en el qual la intimitat es poguera traslladar a la tercera persona. Nosaltres sabem que Voltaire és la gran figura de les llums, el far que il·lumina la Il·lustració. Però la gent oblida que va estar trenta anys a l’exili. El lector oblida que totes les seves obres teatrals, ‘Càndid’ o ‘Micromégas’ o els seus contes les va escriure des de l’exili. Potser imaginem un Voltaire tranquil vivint a París… No, no, Voltaire va ser sempre perseguit. Per tant, conforme he anat recuperant tota aquesta soledat, ha anat creixent en mi una sorpresa, la de descobrir un home que ha estat molt torturat, un fet que s’ha explicat poc. Què havia fet Voltaire per ser tan perseguit? No era pas un assassí.
—La gent que no coneix Voltaire es perdrà quan llegeixi la novel·la?
La novel·la mostra un Voltaire molt accessible. Es llegeix ràpidament, té punts d’humor. Voltaire és ple d’energia, és viu, és un home realment fascinant. Crea adicció. Voltaire crea ‘voltaireomania’. I aquesta novel·la el que fa és descobrir tot aquest món de Voltaire, i ho fa d’una manera atractiva i reflexiva.
—És una novel·la de reflexió, de pensament.
No crec que la novel·la haja de ser didàctica, sinó que ha de ser un lloc que t’obligue a pensar. Però tampoc ha de ser una cosa que no pugues entendre. De fet, allò fonamental d’una novel·la és la creació literària que hi puga haver. Però també que ens faça reflexionar, que ens motive, que ens canvie com a persona. Perquè hi ha llibres que el que fan és perjudicar-te com a persona o et fan perdre el temps.
—Però l’intel·lectual, l’escriptor d’avui, es compromet prou amb la realitat i el món que li toca viure?
Aquesta és una altra necessitat. I els meus futurs treballs aniran per aquí: Hi ha erudits que estan en la seua càtedra, en el seu grup d’investigació, de congrés en congrés… però viuen aïllats del seu ambient social, no divulguen ni popularitzen el coneixement ni denuncien el que passa. S’ha caigut en la comoditat, en el cinisme, en el desencís… Però estic segur que Voltaire no hagués callat. Voltaire en l’època actual s’hagués posicionat.
—La idea de llibertat és un element fonamental en Voltaire. Aquest llibre en parla, hi insisteix.
Ell té escrits on diu que mai ens haurien de llevar la llibertat de dir el que pensem. Pensa que els editors de Voltaire els posaven a la presó. I per això gran part dels seus editors estaven a Holanda i a Ginebra, fora de França. Allò que sembla consubstancial a l’home és l’immobilisme i cada pas que es dóna a millor suposa una batalla tan salvatge i, en canvi, el retrocés és rapidíssim.
—Retrata un Voltaire humà: descobrim les grans virtuts, però també les pors, els dubtes, la vanitat i, fins i tot, la capacitat d’humiliar-se en els darrers dies de la seva vida.
És un Voltaire humà i és un Voltaire que s’humilia una mica. Però ell ho diu: ‘Em trobe malament, tinc por de morir-me. Si estigués a l’Índia moriria amb una cua de vaca a la mà. Jo vull fer el que és natural en el país on moriré. Què és natural a França? Que vingui un senyor i et confessi. Doncs, que vinga un senyor, em confesse i em deixen tranquil. Vinga, farem un gest. Jo no crec en la cua de vaca, no crec en la religió, però el que vull és que em deixen tranquil’. Però l’església el que volia era la seua humiliació i la seua retractació absoluta, l’exemple públic. Volia acabar amb la seua figura, amb el mite Voltaire. I volia que els altres prenguessen bona nota. I és aquí on ell es va mantenir ferm. I a partir d’aquí va començar la persecució més ferotge.
—El que sorprèn d’un personatge tan lúcid és que digui que no li fa por morir-se, sinó que li fa por on aniran a parar els seus ossos.
Perquè tens una percepció molt del segle XXI, on el teu cos no és important. És una percepció molt moderna. Però al segle XVIII el descans etern era molt important. Ell tenia por de la profanació dels seus ossos. I també la vanitat, perquè la seua tomba havia de ser un lloc de peregrinatge. Avui encara gairebé tot el món creu que hi ha un més enllà després de la mort, no sabem massa bé què, però el teu cos, la part material quedarà aquí, i allò inquietant és no saber què passarà.
—I un científic com vostè també creu en el més enllà?
No, jo sóc molt agnòstic, encara que vinc d’una família on el meu avi era molt religiós. Crec que hi ha alguna cosa que fa que l’home tendisca a l’espiritualitat. Tenim una percepció espiritual que no és dolenta de cultivar, però sempre dins d’un racionalisme. Crec que la part espiritual de l’home és una cosa bonica, però com a bon científic sóc molt escèptic davant la idea que som l’espècie triada… Vull dir que no, que no crec. Voltaire sí que era deista, creia en Déu, però no creia en l’església.
—Aquest llibre tanca una etapa?
En alguns aspectes sí, però potser no, perquè en la següent novel·la, que situo en el món universitari de València, les idees són les mateixes: com n’és de difícil aconseguir dir alguna cosa, com tota la ciutat s’oposa al moviment de creació. Per què costa tant? Això és el que m’interessa des d’un punt de vista literari: reflexionar sobre l’educació, sobre el nostre món, amb personatge, amb famílies… És una novel·la de ficció ambientada en l’actualitat. Jo no escric per entretenir, sinó que escric per dir una sèrie de coses que necessito dir, tot i que també intente entretenir. Però crec que l’escriptor té una responsabilitat. Per tant, sóc una mica moralista. Hauria d’haver estudiat per capellà. El meu avi estaria contentíssim.
—…
El meu avi va ser director del diari Las Provincias durant quinze anys. En aquell moment era el diari liberal de València i arran de la ‘riuà’ va fer una sèrie d’articles contra el govern de Franco. Ja havia escrit alguns articles abans que havien disgustat a la censura, però era un home molt hàbil. Ara, en aquell moment, a l’any 57, el van obligar a dimitir. I des del 57 fins al 84 va sojornar en el més absolut exili. D’alguna manera aquest fet també m’ha fet reflexionar. No es va queixar i ho va acceptar, però va viure en el silenci. El meu avi era un home poderós (Estellés per exemple va ser el seu protegit), i va patir un ostracisme bestial, del qual mai ningú l’ha compensat. Doncs, la persecussió i l’aïllament jo també l’he viscut per aquest cantó familiar. A casa meua s’ha viscut el silenci.
—Aquest llibre és en certa manera un homenatge al seu avi?
He pensat en ell i el meu món literari ve d’aquí i de la meva família. Però el meu avi era democrata-cristià, tradicionalista en aquest aspecte, i en canvi Voltaire era un incendiari. Però en algunes reflexions d’aquest aïllament de gairebé trenta anys que va patir Voltaire he pensat en el meu avi, que també el va patir gairebé trenta anys.
—I vostè se sent aïllat ara?
Totalment, totalment. Per les institucions valencianes nosaltres pràcticament no existim. Arran del premi, per exemple, no hi ha hagut cap comunicació oficial de cap institució valenciana. I això és una mica sorprenent. I no és que jo ho trobe a faltar des del punt de vista de l’ego, sinó pel que significa. Ells són sectaris i això és intol·lerable en un govern.
—En aquest ambient hostil, la universitat és una bombolla d’oxigen?
La universitat és una de les bombolles d’oxigen i dels llocs on aquesta pressió no ha aconseguit dominar. Però si bé encara es manté una certa autonomia, hi ha un silenci per part del món universitari que és inquietant. La universitat està cansada, duu massa temps de batalla. I per això crec que hem de reaccionar.
—I amb les eleccions a la cantonada, amb el naixement del Compromís pel País Valencià i un possible canvi de govern, creu que pot donar noves perspectives al País Valencià?
Si, crec que és possible, i jo tinc aquesta esperança. No podem dir mai que no es pot empitjorar, però és molt difícil empitjorar en aquestes circumstàncies. En el cas de València, dins d’un sistema democràtic i amb uns valors intocables, és molt difícil arribar més baix del que hem arribat, des del punt de vista dels nostres representants polítics, de qui són, del desencís i la destrucció pautada que hi ha hagut desarborant totes les institucions. En aquest moment, excepte la universitat, no hi ha ni una institució valenciana que faça el paper que li pertoca. mantenen les institucions en vida latent, però no hi ha al darrera un desig de que les institucions milloren la societat. Han desestructurat la societat civil. No hi ha societat civil. Per això és necessari reconstruir-la, i el paper de l’intel·lectual és el de cridar i d’alertar… Per exemple, jo al País Valencià he viscut amb molt de dolor la destrucció salvatge d’un país, des del punt de vista ecològic. He escrit molt als mitjans denunciant-ho, i sempre m’ha sobtat el silenci del món intel·lectual sobre aquesta qüestió tan greu.
Montserrat Serra
Enllaços
Notícia anterior: ‘Martí Domínguez guanya el Premi Pla amb una novel·la històrica sobre Voltaire‘.
