14.11.2006 - 19:55
L’escriptor italià Claudio Magris ha passat per Catalunya, amb una agenda d’actes molt atapeïda. Ha participat en el cicle ‘La novel·la de l’individu’ de l’Aula d’Humanitats del Centre Cultural la Mercè de Girona, amb la conferència, ‘Ibsen i la literatura triestina’; i a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, ha conversat amb el catedràtic Jordi Llovet sobre el valor de la paraula. També ha presentat el seu darrer llibre, ‘A cegues‘ (Ed. 1984).Claudio Magris és autor de llibres tan celebrats com ‘El Danubi‘ (Ed. 1984), ‘Microcosmos’ (Empúries) i l’assaig ‘Utopia i disincanto’, que no es troba en català. El darrer títol publicat és la novel·la ‘A cegues’, que Edicions de 1984 va publicar ara fa un any, i que es va convertir en la primera traducció després de la italiana. En aquell moment VilaWeb Lletres va oferir una carta que Magris va enviar a la traductora, Anna Casassas, per facilitar-li la feina.
La primera idea de ‘A cegues’, ha explicat Magris, va néixer l’any 1988, però va quedar interrompuda per altres llibres i projectes. Al 2001 a París va escriure la primera versió, de dalt a baix, però amb una estructura imperfecta. L’any 2004 l’editor ja tenia el llibre, excepte les tres darreres pàgines de l’últim capítol. Ha estat un treball molt laboriós i documentat (investigació, viatges…), procés de treball que l’autor diu que és un tret característic, que es repeteix en cadascun dels seus llibres.
La història la narra en primera persona Salvatore Cippico des d’un centre de salut mental, un monòleg delirant, al qual se li afegeixen altres veus. Explica la seva dissortada i terrible història, la d’un idealista, militant comunista, que va lluitar a la guerra del 1936-39, que durant la Segona Guerra Mundial va passar pels camps nazis, i després de tornar a Itàlia i ser ignorat per tothom (perquè d’ell com dels dos mil obrers militants comunistes defensors d’Stalin, ningú en volia saber res), marxa a Iugoslàvia. Quan Tito trenca amb Stalin, deporten Salvatore per dissident a Goli Ottok, també anomenada l’Illa Calba. Aquesta és la seva dissortada història i la dels milers de partisans i clandestins que van patir la mateixa sort que Salvatore. Diu Magris: ‘Són persones que es troben en el moment equivocat i en la part equivocada de la història, però que tenen una gran capacitat de sacrifici pel bé de la humanitat. És un tema que m’interessa molt i que n’he parlat en d’altres llibres, a ‘Microcosmos’ i també a ‘Utopia i disincanto’.
En un primer moment, Magris va idear una història lineal, però no li funcionava, fins que va encreuar la història de Salvatore amb la d’un altre idealista revolucionari, aparentment difícil d’encreuar, la vida èpica de Jorgen Jorgensen, un aventurer del segle XIX, mariner danès que va travessar tots els mars de la terra, que va fundar la capital de Tasmània, que va ser rei d’Islàndia per unes setmanes, i que després, paradoxalment, va acabar internat a la ciutat que ell havia fundat.
La novel·la es construeix com un monòleg de Salvatore, on s’hi superposen moltes altres veus. ‘Perquè la història individual sempre porta el nom de molts, diu Magris, i un problema individual sempre és un problema de tothom. Les accions individuals (néixer, enamorar-se, morir…) les portem a terme en nom de tots’.
‘El llibre és violent i tràgic, però no és pessimista, encara que tampoc diria que és un llibre optimista. És com un crit’, sentencia Magris.
