 |
|
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
> Joan Lorente Costa, deu anys després "You enriched everyone you touched, and those who has the privilege of knowing you", va escriure George Sidney, en el càlid telegrama adreçat, a títol pòstum, al seu amic Joan Lorente, arran de la notícia de la seva mort, un 11 de setembre de fa deu anys. Tots els que vam tenir aquest mateix privilegi -treballar, conversar, veure pel·lícules al costat del Joan-, donarien la raó al mític realitzador de Scaramouche. Ambdós s'havien conegut el 1987, a Hollywood, on Joan Lorente, com a director del Festival de Cinema de Barcelona, s'havia desplaçat per convidar Sidney a un homenatge que, com Lorente va escriure aleshores, "mai no arribarà a expressar la gratitud pel plaer que, al llarg de la història del cinema, hem acumulat gràcies a ell". Així d'entusiasta i rotund era sempre Joan Lorente quan escrivia, o quan dirigia el Festival, o quan impartia docència, tasques totes elles que el van convertir (sempre soterradament, amb la modèstia gens forçada que el caracteritzava) en una figura clau en la crítica, la pedagogia i la gestió cinematogràfica a Catalunya durant els anys vuitanta. Al llarg d'aquella dècada en què va exercir de forma quotidiana l'art de rastrejar la màgia ciematogràfica amb la paraula escrita -al Brusi, a l'AVUI, a Fotogramas...-, Joan Lorente havia assolit, sense proposar-s'ho, un model de literatura cinematogràfica proverbial en la seva feliç combinació entre agudesa crítica i sinceritat expositiva. El plaer del cinema va ser sempre present en els seus articles, però aquest plaer no revertia en la hipertròfia adjectival o la paraula buida. Els seus escrits, avui dispersos en l'atzarosa immanència de les hemeroteques (¿per a quan una edició recopilàtoria de la seva imprescindible Galería de perpetuas?) naixien d'una encomanadissa fascinació per l'univers del cel·luloide. Per això, el seu llenguatge era planer i divertit, i el seu saber enciclopèdic modestament dissimulat per la ironia. La intel·ligència dúctil, la solidesa cultural, el munt de cinema que duia acumulat a les pupil·les feien la resta. Elegant com els espadatxins dels seus admirats films de capa i espasa, el Joan era, també, un inimitable coreògraf a l'hora de relacionar seqüències o figures: sabia crear, per posar només un exemple, el triangle perfecte entre les cames de Marilyn a La tentación vive arriba, la mort de Juanita de Córdoba a Topaz i el salt de paracaigudes de Dorothy Malone a Ángeles sin brillo, "les tres millors utilitzacions eròtiques que el cinema ha fet mai de l'excitant joc entre unes faldilles amb vida pròpia i una dona de carn i ossos que hi està ficada dins". Aquesta mateixa generositat d'espectador mancat de prejudicis va portar-lo a recuperar gèneres considerats menors -del pèplum al woman's film- i a exaltar mestres del melodrama, com Douglas Sirk, o com John M. Stahl, quan la reivindicació d'aquest últim encara estava per fer. Com que és inevitable que les passions sedimentades s'acabin transmetent, aquella innovadora, imprescindible, mirada que el Joan dipositava sobre els films va saber propiciar una contagiosa complicitat en l'exercici quotidià de la pedagogia, i en la seva plasmació en un parell de llibres clau, que haurien de ser de reedició constant: Conèixer el cinema (coescrit amb Jordi Balló i Ramon Espelt) i El cinema a l'escola (amb Esteve Riambau i Joaquim Romaguera). I com que aquestes mateixes passions demanen sempre retroalimentar-se, Joan Lorente va saber integrar la seva admirable capacitat didàctica a una incipient tasca investigadora que desitjava concretar en una tesi doctoral sobre el substrat mític dels gèneres cinematogràfics. La seva vinculació al Centre de Recherches sur l'Imaginaire, l'escola fundada per Gilbert Durand, tan assíduament abocada a la literatura i les belles arts, trobava en ell, mitjançant el pont teixit per Alain Verjat a la Universitat de Barcelona, una obertura saludable cap a la mitocrítica cinematogràfica que, ja en quella fase pionera, ens va fer entreveure Cary Grant, a Encadenats, com la versàtil figura del déu Hermes, o Robert Shaw, a Tauró, com un epígon terminal de l'heroisme prometeic. Entre 1987 i 1990, Joan Lorente va assumir la direcció del Festival de Cinema de Barcelona amb una il·lusió gens dissimulada per acostar el cinema als ciutadans. La feina d'aquells quatre anys al festival va ser un tresor per a la ciutat i per als qui hi col·laboràvem. Potser, al capdavall, el llegat més perdurable de la tasca de Joan Lorente circula lliurement entre les persones que el vam conèixer. Ha estat en l'àmbit personal, en els col·legues de la crítica, en l'equip del Festival de Cinema i en el camp de la docència -en els molts cursos que va impartir a centres d'ensenyament, en els seus seminaris universitaris i en les seves classes a l'Escola de Mestres de la Universitat de Barcelona- on Joan Lorente Costa apareix com aquella figura irreductible i vital que desafia les evidències físiques: diuen que el Joan va morir fa deu anys, però com ell mateix va escriure en la mort d'un altre crític enyorat, Pablo López, "això només ho diuen els qui creuen que les pel·lícules són de mentida". ---------- Núria Bou & Xavier Pérez |
 Joan Lorente durant el Festival de Cinema de Barcelona de l'any 1988
Joan Lorente i Costa va néixer a Barcelona el 1943. La seva vida va estar vinculada per complet al cinema i la pedagogia. Va ser professor de l'Escola de Mestres de la Universitat de Barcelona, on sempre va introduir el coneixement del cinema com a eina pedagògica. Va publicar dos llibres relacionats amb aquest camp: "Conèixer el cinema" i "El cinema a l'escola" i va realitzar una sèrie de televisió educativa anomenada "Taller d'imatges". La seva defensa de l'espectacle cinematogràfic i dels gèneres considerats minoritaris el van portar a escriure una part important del llibre "Espectacle, circ i martiri en el cinema de romans". Joan Lorente va ser també un gran impulsor del cinema català amb el llibre "Cinema català 1975-1986", amb el vídeo "Pipes, Darlins i Crispetes" (fet amb Jordi Balló i Ramon Espelt) i amb el seu impuls al Festival de Cinema de Barcelona. Lorente es va distingir especialment per la seva tasca de crític cinematogràfic a Fulls de Cinema, Fotogramas, el Diari de Barcelona i l'Avui. |
 Des de que va ser nomenat director del Festival de Cinema de Barcelona, l'any 1987, fins la seva mort el 1990, Joan Lorente va ser, amb José Luís Guarner, el principal impulsor d'aquesta manifestació cultural. El Festival va marcar una fita indiscutida pel seu rigor, per la projecció internacional que va aconseguir amb iniciatives com el Manifest de Barcelona contra la colorització de les pel·lícules i per la fortíssima presència en l'àmbit ciutadà.Dissortadament el Festival va desapareixer poc després de la mort de Joan Lorente. |
A part dels diversos llibres escrits per Joan Lorente l'any 1990, poc després de la seva mort, es va publicar el volum "El plaer del cinema", que aplega a manera d'homenatge diversos textos sobre cinema escrits per Joan Lorente. En la introducció del llibre Jordi Balló afirma que "Lorente és responsable que la gent entengués que passar-s'ho bé amb una pel·lícula no solament no és pecat, sinó que és la primera prova de qualitat". |
La casualitat ha volgut que aquest desembre del 2000 es commemori simultàniament els deu anys de la mort de Joan Lorente i els cent anys del neixement del director danés Douglas Sirk. Per això la Filmoteca de Catalunya ha organitzat un cicle que, sota el títol de "El melodrama: de Sirk a Lorente" comença aquest dilluns 18 de desembre. El cicle inclou pel·lícules de King Vidor, Michael Curtiz i Douglas Sirk. El programa del cicle el podeu aconseguir aquí, en format PDF. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. |