|
|
#
|
I. Palma,
racó del taller de Mireia, 8 h 7 m dimecres,
16 de juny | 8:07 |
|
Avui, 16 de juny de 2004, sabré si tenc càncer o no. Si no
em pos a escriure a les totes, em tornaré botxa, boja, guillada,
folla, tocada, taral·lirota, sonada, capfluixa, orada i tots
els sinònims possibles d'aquella que té mal pel cap i no són
crosteres. Escric d'eima. Però aquestes frases són el primer
blog, la plagueta de bitàcola de Catalina F. Bufff! Ja he
començat: ja ho he fet! I ja he trobat el mot per etiquetar-lo:
HOMERSEA. Uau! El benigne savi poeta Homer em guiarà i protegirà.
Me'n vaig a intoxicar-me amb cafè i un tranquimazín. |
|
|
#
|
II. Palma,
racó del taller de Mireia, 8 h 15 m
dimecres, 16 de juny | 8:15 |
|
Avui he dit al cap de personal del meu Eroskito que no aniré
a fer feina perquè he d'anar de metges. Mumare sempre anava
de metges, sempre la record anant de metges. De petita, mumare
em deia, quan s'enrabiava amb les meves polissonades, que
em mancava un bull. M'acab de despertar i encara tenc la vista
plena d'imatges. No era un malson. Ni un bonson. Per què no
em pos a escriure allò que record en lloc d'embolicar la troca?
M'ho digué clar i català el psiquiatre Joan Ferrer: «Catalina,
ho has d'amollar tot i tot d'una. No t'hi miris, escriu a
raig, allò que et surti, tirant pel dret. T'ho has de treure
amb totes les paraules, no hi cerquis cap ordre ni cap sentit.»
Per això he agafat fua, m'he assegut davant aquest ibook que
tu, Kwaidan, em regalares fa dos anys i busques, quan ens
coneguérem, i he decidit començar el blog, l'Homersea, amb
la transcripció d'allò que record del somni de fa una estona.
També he d'anar a les totes perquè no vull que na Mireia em
trobi a l'ordinador i es pensi que visc dins un xat. Anem
per feina! Trob que reconstruir un somi és una forma ben senzilla
de començar aquesta plagueta en xarxa que fa mesos que vull
escriure i no gos. Per què? Vénga, fora hòsties! Basta de
preguntes sense resposta! Començ: «Una dona pren. Crema.
Dóna amb la mà oberta i xiscla com una oronella. Som al Born
de Palma. (Sempre el puto Born!) Els plàtans volen com si
fossin globus. Els fanals estan embolicats amb cel·lofana
blava per mor dels bombardejos. Les lleones lleten per la
boca. Mir les seves mamelles molta d'estona. Tot el passeig
és un camp de blat i per dedins corren nins i tetes. El cotxet
que rodola les escales fent cucaveles. Les parpelles em flamegen.
Una nina negra! Una nina negra!, criden tres velles dames
amb vel, missal i rosari, que surten volant. (Massa clar per
ser somiat. Això és el que va passar de bon de veres. Negra,
mallorquina i de casa bona no podia ser.) Creix una remor
de batalla medieval i de torrentada. Mumare. (No és ella.
Podria ser Ingrid Thulin o Ingrid Caven, les meves dues cantants
model. Per què aquesta obsessió amb mumare i per ser cantant?)
Sí, la doble de mumare canta a Jack el Negro (ara és Art Decó
i jo hi anava molt quan era Palmapalma) un tango amb veu de
moixa. Estic entre cossos nus amb espines. Un brollador. Pedres
de torrent dins els ulls. Cega, sorda, coixa, malfeta, curtona,
manxaroia i estrangera. La pantera negra s'acosta. Hi ha manifestacions
contra la pau. Llàgrimes de pedaç. Nigularros de llàgrimes.
La pepa plena de serradís. Un dofí de jugueta. El mar verd
moc. El mar arrufatesticles. El pecat és fer sofrir mumare.
No m'agenoll. No res com una cussa. (Això crec que ho acab
d'inventar, però quan he sabut que estava desperta amb els
ulls clucs m'he sentit plena de desfici, d'ànsia, mal a pler.)
» Tenc com un punyal clavat enmig del pit. Em ve al cap una
Puríssima de la tia Antònia dins una capelleta amb el cor
travessat amb set punyals que m'escarrufava. He de continuar
escrivint el somi: «Na Mireia hi era per alguna part. La
sentia com una presència. Devia ser quan anàvem a la platja.
Ens sortia una jaieta amb una capsa. L'he agafada. Na Mireia
em deia que la tiràs. L'he oberta. Han volat quatre màquines
d'escriure com la pluma olivetti que tenia a la merceria.
He trobat en Kwaidan. (Voldria tornar al seu país qualque
dia? M'agrada aquesta aura d'originalitat i fascinació que
brolla del seu cos, l'aire d'abandó i de tendresa mascle.)
No em mirava, no em boixava, no em donava res. He xisclat.
Llavors crec que he vist el pou. M'hi he tirat de cap i m'he
despert cop en sec.» Sé que passaven més coses però ara no
sé recordar res pus. Ja ho he decidit. Em passejaré tot el
sant dia amb l'ibook i contaré tot quant em succeirà. Homersea,
amunt! Crec que és una bona teràpia. Sembla que ho he llegit
en un manual d'autoajuda. La necessit! |
|
|
#
|
III.
Palma, sala menjador de l'àtic de l'edifici Son Abrines, 10
h 30 m
dimecres, 16 de juny | 10:30 |
|
No sé quantes de vegades m'he escorregut. No hi ha millor
remei contra l'angoixa que un bon pinyol. La telefonada d'en
Kwaidan m'ha fet aterrar. Està fet un embull. Fedor i ell
partiren cap a Barcelona per passar-hi una setmana. Kwaidan
diu que vol tornar. M'ha contat que es va fer una palla bestial
dins el bany de l'hotel mirant una parella que ho feia a una
habitació del pis de davall. M'ha posat calenta. Després m'ha
refredat quan he vist que torna fer de les seves. Li ho he
dit ben a les clares. No l'ajudaré gens ni mica. Estic emprenyada.
No m'ha demanat per la biòpsia i jo no li he dit res. Agafaré
la bossa per a l'ibook i aquest telèfon mòbil nou de trinca
que em permetrà escriure el blog en les planes d'aquesta pantalla
mundial que és la xarxa. Veig xarxes pertot. I em sent més
lliure que mai. I el blog, l'Homersea, em fa companyia. |
|
|
#
|
IV. Dins
el bus de Cas Català a Palma, 11 h
dimecres, 16 de juny | 11:00 |
|
Diré paraules. Teringues de mots, veniu! Boca teva feta meva.
Pantaixam. Enfonyall de les bragues: olor forta i estimulant.
Mireia! Mireia! Barnús arrabassat. La processó de salives.
Penetració de llengües. Calze i ambrosia el fruit dels mugrons.
Dreceres cap a la boca sense dents, enfora. El far de la torre
de Paraires. El marbre de Kwaidan. Mireia, t'escup damunt
les cuixes, damunt el llombrígol, t'escup per tota la febre.
Cerc la boca grossa de Kwaidan quan et devor el gallet amb
caníbal estreta. Els morros de Kwaidan grossos em xuclen,
em destrossen de tremolors i rialles. Ets una ecce dona crucificada.
Mireia, Mireia, esclafim com dues orades. Ens aferram com
dues nàufragues. Mireia, tens tota la passió que et rebenta,
lluminosa. Ens clavam els ulls fosforescents. Bufff! El Corb
Marí: les casetes damunt la mar. Els banys de quan era petita.
Em faig nina dins els teus braços, dins el teu cul on em perd.
Avions a reacció són les teves fugides. El compàs de les ones.
Ritmes solidificats i diferents. Fuig! Fuig a l'escapada!
Fuig com si tota jo fos aire de tempestes entre llamps i fosca.
Una aurora boreal entre les ninetes. Pedres fogueres. Bufff!
El Terreno, on vaig ser feliç de nina tants de llunyans estius.
Moltes de nits. Gomila Place. Allà cantava tota la Billie
Holiday al Jazz Club La Cubana, on em dessagnava per les cordes
vocals. Clarors de tómboles, romiatges a la Verge de la Bonanova
i el bar Àfrica. Totes dues estormiades fins als encontorns
de la ferida. Mireia, Mireia! |
|
|
#
|
V. Palma,
Ca s'Andritxol o Café Lírico, 11 h 20 m
dimecres, 16 de juny | 11:20 |
|
Crec que el Líric és l'únic bar possible, l'únic que existeix
en el món per protegir-me i agombolar-me. Des de la meva taula,
amb aquest marbre que em dóna una sensació de frescor en un
dia enningulat i estrany, domín totes les situacions, estic
dins la cabina de la direcció, faig que qualsevol cosa passi
com jo voldria: els meus desitjos poden ser assaciats. Això
deuen ser els efluvis benefactors del blog (i la mica de tranquimazín).
La meva plagueta de bitàcola em distreu. A la clínica, a mumare,
els metges sempre li deien: «S'ha de distreure molt.» Era
com una befa. Si les coses no haguessin anat d'aquella manera
me l'hauria enduita a viatjar. Els viatges sí que distreuen
i et fan oblidar el mal de viure, el buit al cor que no s'atura
d'atacar quan menys ho esperes i després el pantaix, l'ofec
fort i la mascareta. A ella la record dins aquella habitació
cutre amb un Crist damunt el llit de beneficència i jo sense
poder fer res, sense poder rescatar-la d'aquell fondal en
què s'havia estavellat i agonitzava. Agonitzar és un dir,
perquè els metges sempre deien que se'n sabia molt poc, de
la seva malaltia, i que amb tota la química que li donaven
podria ser la mateixa d'abans. «Poser li quedarà qualque
seqüela», afegien, quan jo insistia pesadament demanant i
demanant. Però els ulls de mumare, esbatanats, no enganyaven:
eren d'aquells que ja han vist i conegut la fesomia de la
mort. I quan em demanava que resàs jo li contestava que era
atea, com ella quan va ser jove. Arruix! Deu ser l'analítica
de la biòpsia el que em fa escriure tot això. Ah! I la mala
informació de Mireia sobre la meva puta història. Puta història
és un bon títol per a un blog d'ara. No, no! Homersea és el
meu camí. No hi ha por. Na Mireia s'aixeca, em troba a l'ordinador
i comença a insultar-me com si dugués una cinta de casset
enverinada a les cordes vocals. Devia ser ja un dels bons
efectes del blog que no li he contestat com abans, ni l'he
interrompuda, ni hem cridat com dues cusses ferotges. Perquè
si ella és bona jo també som bona quan m'hi pos. M'he fet
la semimàrtir i amb una veu suau i fonda, com quan cant «Perfidia»
en la versió de Nat King Cole, que no sabia de quin enfonyall
em sortia, li he recordat que en Kwaidan és a Barcelona. Que
si no ho recorda passeja bastant de mal rotllo amb una negrata
mallorquina que nom Catalina perquè després d'un any i mig
de viure junts, la negrata dependenta que vol ser cantant,
s'ha penjat d'una pintora jovençana barcelonina que nom Mireia.
I comparteixen vides, cossos, peles i el fill de nou anys
d'en Kwaidan, en Fedor, des de fa deu mesos. Allò l'ha encesa.
Estava mossegadora, devoradora, menjadora. Emperò jo dissimulava
i feia com si no passàs gust de veure aquella cara tan blanca
estremida per la ràbia, la mirada penetrant blavosa amb l'ull
esquerre que li fuig cap a defora, sobretot en situacions
tenses, la lleugera pelussa damunt el llavi superior, aquells
braços llargs i magres que mou com si fes un encanteri; era
com si no em temés de la gran bellesa d'un cos que m'omplia
de fortors sobtades: em feia l'enfadada. I la deixava esplaiar-se
dins aquells murs seus plens de teles començades que es mesclaven
amb un fotimer de fotos aferrades i borratxades, amb pinzells
secs dins pots de pintura mig plens devora pintures esqueixades
i papers arrugats amb dibuixos, un lloc on un retrat d'un
fresc de Piero della Francesca estava al costat d'una foto
de Katharine Hepburn o uns versos de Rimbaud. Després, en
un silenci llarg, acabava la frase que escrivia. Apagava l'ibook.
El tancava i li demanava amb la meva veu més d'esclava: «Et
prepar el berenar?» Quan estàvem assegudes dins aquella cuina
menjador del nostre àtic, el capcurucull d'un d'aquests horribles
edificis que hi ha al costat de la Fundació Pilar i Joan Miró,
que tenen una vista salvatge sobre tota la mar de la badia
de Palma, amb l'estudi fet de Sert a dues passes (des del
taller de na Mireia es dominava tot l'espai Miró i ella deia
que quan es trobava dins el caos s'entretenia mirant-lo i
aquell territori d'un mestre que adorava li suggeria imatges)
i Can Saridakis (o Palacio de Marivent en pijo, casal de poble
mallorquí estibat d'okupas de sang blava), na Mireia m'ha
donat l'avís de correus urgent d'ahir vespre. He d'anar a
recollir un certificat a nom meu. Mentida, als meus dos noms
Catalina Felipa. Això ha estat el motiu de la brega final.
Li he dit que no passava res. Hi havia molta de gent que em
coneixia pels dos noms. Però crec que ha endevinat que era
una mentida. Com també era mentida que no em trobàs atacada
de nervis per mor del resultat de la biòpsia. Li he repetit
amb veu de dominadora caparruda que aniria a les dotze i mitja
a recollir-lo tota sola. I s'ha posat a plorar. M'hi he llançat
al coll, l'he mossegada amb llengua i fins que no ha esclafit
de rialles no he estat bona. Després li he dit que havia de
partir. Buffff! Com m'enrotll amb aquest blog. El variat tenia
un saborino de puta mare: m'entusiasma el cap i pota de vedella,
el fetge de porc, els ronyons de be amb aquell gustest de
pixum que et deixen. M'acab la canya. I ja són les dotze i
mitja tocades. Pag i cap a la plaça del Comtat del Rosselló!
No aniré a cercar el certificat fins que tengui el resultat
de la biòpsia. Bufff! Tenc una porada. |
|
|
#
|
VI. Palma,
plaça del Comtat del Rosselló, Laboratori d'anàlisis biològiques,
1 h 30 m
dimecres, 16 de juny | 13:30 |
|
Estic encesa de ràbia. M'he sentit tractada com un drap brut.
Visca la delicadesa dels miserables! Visca la conxorxa dels
necis! Si en el super em passàs amb el personal la meitat
de la meitat del que ho ha fet amb mi aquesta infermera (crec
que no deu tenir ni el títol, segur que té feina perquè es
colga amb algun analista), ja m'haurien tret a coces. Quan
m'ha belat amb una veu irritant i xiscladora que l'anàlitica
no estaria avui dematí, per poc em convertesc en pèl roja
i li arrabàs tota la cabellera rossa de pot que li tapava
mitja cara. Feia deu minuts que discutíem i encara no sabia
quines eren les intencions sàdiques d'aquella berganta. He
demanat que avisàs el seu cap. Ella s'hi negava però escandalitzada
amb la meva miula no li ha quedat altre remei que anar a cercar
algú. Aquell senyor gran, un poc calbet i d'aspecte afable
m'ha fet passar a un despatx, m'ha fet seure, m'ha donat un
tassó d'aigua i m'ha demanat disculpes. Ha mirat a l'ordinador
les meves dades i m'ha dit que amb quasi tota seguretat em
podrien donar els resultats avui. Emperò (quan he sentit l'emperò
tot tornava a tremolar) hi ha una part de l'analítica que
ha d'arribar de Barcelona i per això no podia assegurar res.
Si volia podria esperar fins a les dues. Perquè si a les dues
no havia arribat hauria de tornar devers les set tocades,
que és quan arriba l'altre correu. He dit que ja que hi era
esperaria. He demanat que calculassin millor l'hora de les
entregues dels resultats. Perquè que et diguin que tens el
fetge fet paté no és una notícia bona d'emprendre. M'ha dit
que tenia un sentit de l'humor estupendo i m'ha donat tota
la raó. «Amb aquest enginy seu segur que no serà res», m'ha
dit mentre m'obria la porta d'una saleta amb uns mobles de
disseny incomodíssims i una taula de vidre transparent amb
un ram de roses color xampany. Les roses i la vista sobre
l'antic teatre Balear m'han reconfortat. Al Balear hi anava
a les títeres les festes de Nadal, primer amb mumare i després
amb la tia Antònia, una vella dida de mumare amb la qual vaig
viure tota la meva adolescència devora el mercat de Santa
Catalina. Les títeres, el circ, els trapezistes, els lleons,
els pallassos, els il·lusionistes, els llums fulgurants i
la música excitant, tot se m'ha fet present de cop i m'ha
deixat pensativa i somiadora una bona estona. El record d'un
dia que em vaig amollar de la mà de mumare, em vaig perdre
entre la gentada i em trobaren plorant devora les gàbies dels
tigres quan ja tancaven el teatre, sempre m'ha regirat. Bufff!
Telefon a Mireia. No em contesta. Torn insistir. Res. Mir
el sony ericsson com si fos una eina inútil. Mentida, gràcies
a aquest mobilet puc fer navegar Homersea pels oceans de la
Xarxa.Què més vull? Em posaré tranquil·la perquè segur que
fins avui horabaixa res de res. Aniré a correus a veure qui
m'envia aquest certificat. El teatre Balear convertit en bingo
em fa sentir una punxada de malenconia. Com tota Mallorca
que és destruïda amb diürnitat i caralta. Com el català que
fa ull. Xisssst! Que es faci enfora la pantera negra negra!
Just em mancaria una depressió. El blog, Homersea, em dóna
forces. Endavant les lletres! |
|
|
#
|
VII.
Palma, Central de Correus, 2h 17 m
dimecres, 16 de juny | 14:17 |
|
«Catalina: Estimada, t'he cridat cinc pics i comunicaves.
Mireia: O és que no em poden trucar? Catalina: No t'alçuris.
Estic un poc nerviosa. Mireia: T'han donat els resultats?
Catalina: No, m'han dit que tornàs l'horabaixa devers les
set. Falten unes proves que fa un laboratori de Barcelona.
Mireia: Vols que anem a dinar pel món? M'he passat tot el
matí pintant retrats teus. (Silenci) No em contestes? Catalina:
Estic embambada, ja saps que això dels retrats em deixa sempre
molt catatònica. Mireia: Pareixes aquells indígenes de tribus
africanes que es pensen que la càmera fotogràfica els robarà
l'ànima. Catalina: I no és vera que les fotografies ens deixen
morts damunt el paper i els dibuixos també d'una altra manera?
Mireia: No t'enrotllis. Ho discutirem al dinar. Catalina:
On vols anar? Mireia: M'estimo més que ho diguis tu. Catalina:
Bé. Dit i fet, a Can Eduardo. Tenc mengera de peix, de musclos
i de copinyes. Mireia: Ets una obsessa sexual. Catalina: I
tu la meva carnada. Mireia: Basta de conya. Mama'm, porcota!
D'aquí a mitja hora arribaré al restaurant. No et despistis
ni t'entretenguis. Muac! Catalina: Xuccccl! Xuccclaré! Xucclabé!
Vine xuclamel meu!» He transcrit aquesta conversa perquè
és d'una senzillesa plena de complicitats que em fa aterrar
en aquest món. Necessit aire. Me'n vaig als jardins de Joan
Alcover. (Continuaré.). |
|
|
#
|
VIII.
Palma, Jardins de Joan Alcover, 2 h 45 m
dimecres, 16 de juny | 14:42 |
|
Què m'ha passat abans de la telefonada? Res, he anat del laboratori
cap al carrer de Sant Miquel, he baixat cap a la costa de
la Pols amb aquelles botigues fosques i subterrànies de mobles
i discos i cadafets que em fan tanta de gola, he travessat
cap a la Sala Astoria, on vaig veure Dublinesos sentint-me
la neu que tocava la fesomia d'Angelica Huston, que està totalment
abandonada, i he seguit fins al Grand Hotel on hi viuen encara
les veus de tants de morts. Per darrere Sant Nicolau (he vist
la pedra on es va asseure la Beata Catalina Thomàs i m'he
sentit molt identificada amb ella) he arribat davant aquests
dos edificis que m'escarrufen un poc: Correus i la Delegació
del Govern central. Sort que a Correus han tapat l'aligota
franquista amb un calaix amb el logotip. He baixat les escales
que duen a aquest soterrani (mir la claror com es difumina
en unes ombres d'aigua que fa l'ambre de les bombetes antigues
i el blanc explotat dels neons), que sempre em recorda una
llista de correus d'un país tropical tot entapissat d'apartats
color plom i un taulell on dónes un paper, mostres un carnet
i t'entreguen alguna cosa. Quan el senyor m'ha mostrat el
paquet em pensava que s'havia equivocat. L'hi he fet mirar
de bell nou. No, no estava errat. Aquella capsa de dos pams
d'ampla i un pam d'alta era per a mi. Li he donat les gràcies
i m'he assegut en un banc del fons de la sala. Des d'aquí
escric. Astorada. Com si l'univers s'hagués obert damunt el
meu cap i m'hagués caigut el passat de viu en viu. El remitent
del paquet és la meva senyora àvia donya Felipa, a la qual
només vaig veure un parell de vegades quan era petita. El
senyor avi va dir que aquella nina negra no era de la família.
Que ell no havia tengut cap filla que infantàs carn negra.
Mare i filla no són nostres! Això ho amollava i, sobretot,
ho xisclava mumare delirant al Psquiàtric. Vaig saber la meva
vida dins el deliri. I ara, què hi deu haver dedins? Per què
m'envia això? Tenc la sensació que el paquet és una bomba
de rellotgeria que fa tic-tac, tic-tec, tic-tic, tic-toc,
tic-tuc, i pot explotar d'un moment a l'altre. I faré ull
i estaré llesta. Estic llesta. |
|
|
#
|
IX. Palma,
restaurant Can Eduardo, 3 h 10 m
dimecres, 16 de juny | 15:10 |
|
Escric d'amat. Escric d'amada. Escrit d'amagat. Suu com una
porcella que duen a l'escorxador. És com si la suor em brollàs
dels forats negres: dels ulls, del cul, dels oronells del
nas, de la pantafena, dels ulls, dels ullals, de les ungles,
de les urpes, de la bocota mamadora, manadora, madona. M'he
de controlar. D'un moment a l'altre arribarà na Mireia. Estic
en fals, en fràgil, en esbucament. Quin guster poder dir tot
allò que em passa per la punta dels dits. Els dits desdits
podria ser el títol d'una cançó que escriuré quan em llegui.
Quan m'operin del transplantament de fetge. Quan estigui moridora
o salvadora. Quin guster haver posat el savi poeta Homer com
a guia del meu desvarieig. El veig vell, cec i sense eixopluc.
Els cans li lladren pel carrer i ell canta els seus poemes
d'herois i de déus, d'amor i de retorns a la pàtria, de guerres
d'amor, per un poc de pa i aigua. Però els botiguers el prenen
per una estàtua per a guiris. I el denuncien a la policia
municipal. Quina merda de ciutat cínica! Ciutat de mal, ciutat
de Mal lorca. Separes una lletra i caus dins l'abisme. Tenc
una girada de ventre: Veig na Mireia des d'una finestra de
Can Eduardo com s'acosta enrevoltada de port, de Seu, d'Almudaina,
de palmeres, de Llotja, de norais, de barques i de sal iodada
per totes parts. Veig com s'acosta feta una una Lo-li-ta.
Ve dels peus d'aquesta escultura de Ramon Llull negra com
una bubota, com jo mateixa. Arriba vorera de les barques de
bou i els iots de luxe, amb la Catedral d'or que sura damunt
els seus cabells amollats de nimfa pàl·lida, vorejant el bar
Pesquer. El Palau de l'Almudaina i l'àngel del capcurucull
fan que no vulgui mirar la bandera d'una altra i alta ocupació.
No sé què m'he tornat. Jo que era cremadora de símbols i esbucadora
de llocs comuns! Na Mireia s'acosta vertiginosament cap a
la meva pixa: un forat negre d'una negra xucladora. Per què
s'ha perdut la paraula pixa per designar el meu sexe? O no
pixen les dones pel forat? Bufff! Estic xopa, a punt de Mireia
en boca, en punt. |
|
|
#
|
X. Palma,
porta del Mirador de la Seu de Mallorca, 5 h
dimecres, 16 de juny | 17:23 |
|
Ara, que a una mala fi de novel·les catalanes i d'altres idiomes
els protagonistes cerquen, guerracivilment, desesperadament,
tòpicament, son pare o sa mare, m'ha tocat estar de moda.
Jo, que ni li vaig demanar en vida a mumare qui era mon pare
i per què no teníem família com les altres nines, ara, perquè
aquesta que se suposa que és la meva senyora àvia es mor,
he de rebre un paquet amb tots els papers i fotos i cartes
i diaris i intimitats i porcades que ella i el seu home, els
avis, ha! ha! ha!, havien robat a mumare. En Kwaidan ha telefonat
en el pitjor moment. Quan na Mireia i jo navegàvem l'aperitiu
de les ostres, les cloïsses i els peus de cabrit mentre ens
barallàvem com dues moixes de gener. Hauria pogut pintar les
escenes del matí a l'estudi de na Mireia. Arriben les nimfes:
tres models que posen per ella. Fa un quadre mitològic de
Calipso i les seves putones. Aquella frase de la telefonada
que he transcrit en l'Homersea migdiera, amb un silenci meu
per enmig, era tota una forma de dir-me que em retratava quan
les tenia allà davant amb els parrussos encesos davall teles
de gases. La pantera negra atacava amb una orgia de sang.
Un orgasme de sentiments era allò: pel telèfon Kwaidan em
contava una visita als Jardins Costa i Llobera de Montjuïc
on ens rosegàrem, fregàrem i fonguérem les ànimes del cos.
Com cans afamegats, com tocats per un desig infernal. Com
si ens tiràssim per un abís amb la mort dins l'aire. Com si
ens n'anàssim. Feia dos anys i mig. Tal dia com avui. I jo
no recordava el temps, només els fets. Kwaidan ho enregistrava
tot. Devia ser la cultura polonesa que practica la memòria
fins fer museus dins el cervell. Na Mireia s'acabava les copinyes
com si fos una sirena: era una sirena que em cantava vou-verivous
voluptuosos. I dins aquella estereofonia d'amor em sentia
ferida per un mal mal. Com si la sentència dels resultats
clínics fos aquella padrina borda que m'intentava clavar una
identitat que no m'importava gens. Que em feia tota enigma.
Bufff! L'Homersea, una plagueta de viatges, fa més fàcil l'espera.
Això ho veig clar. Com aquesta claror carabassa que converteix
la badia en un gelat d'albercoc. No som aquí ni pel port,
ni per la Riba, ni pel castell de Bellver, ni pel Terreno,
ni per Porto Pi, ni pels molls plens de transatlàntics, ni
pel cap Enderrocat, ni pel de cala Figuera. Només som aquí
per la ratlla de l'horitzó on es junten mar, cel i terra.
Si mir l'horitzó molt de temps, s'ompl aquest buit on sembl
la que caic sempre seguit, i retrob la sensació de viure.
Bufff! És molt mal de fer poder contar com m'he sentit quan,
en tornar del bany on he anat a prendre un altre tranquimazín,
m'he trobat amb na Mireia que acabava de desempaquetar el
mort de Correus. S'ha posat a riure com una nina malcriada
i m'ha dit amb un somriure obert: «He tret aquest cartró
horrorós i mira quin sobre i quin cofre t'han enviat els déus:»
L'he morrejada tan violentament que uns anglesos que hi havia
just darrera nostre pegaven un xiscles de lloca. Han duit
l'arròs negre. Hem deixat el cofre de fusta vermellosa damunt
una cadira. He obert el sobre. Les lletres m'han marejat.
Na Mireia menjava amb gana, jo m'he posat a menjar de cap
de dent. És ovariut això que em passa. Una dona que s'anomena
padrina meva —senyora àvia, pitjor encara perquè vol dir botifarroneria
fina— m'ofereix els fruits d'un expoli maternal mentre sembla
que em vol als peus del llit on fa el bategot. Vertaderament,
la tia Antònia deia que no necessitava veure telenovel·les
perquè ja les se sabia totes. Sí, li deia a na Mireia amb
una riallota: «A ca nostra sempre ens hem fet el cine en
casa.» Just em faltava conèixer un immigrant polonès quadrat
i d'ulls color de cel per decidir que aquell era "My
man". «Tu, Mireia, no has tingut cap problema. Un pare
metge, una mare professora de llatí. Un pis a Provença-Passeig
de Gràcia, dominant La Pedrera. Un internat de monges irlandeses.
Una meravella. Crec que t'enamorares de mi perquè em trobares
d'un bestiar desconegut.» Na Mireia protestava entre les
bocinades suculentes d'aquell arròs brut d'ombres i de tintes
xineses. «Sembla un gravat d'en Barceló. No et fa pintera?»,
li he demanat amb els canons retallats. I ha begut un glop
d'ànima negra, aquest vi felanitxer diví, contestant-me: «Conta'm
un poc més, Xahrazad , d'on ha sortit una deessa com tu. És
un prec, una pregària que vol ser atesa.» No puc entendre
com duc aquesta gatera de vi i emocions i encara puc teclejar
aquesta Homersea. Teclejar, em conform amb això. I saber que
dins aquest garbuix de frases hi ha alguna cosa del que crec
ser, d'aquesta calidoscòpica identitat buida i per això mateix
d'una fragilitat absoluta. És com quan som a l'escenari. Tenc
molt clar que no em puc emocionar quan cant Les feuilles mortes.
Tot el contrari. He de cercar els mecanismes de tots el meu
cos i ànima per fer que els escoltadors s'emocionin. Quina
feina més reputa! I si amoll una llàgrima ha de ser en el
moment exacte perquè la seva lluentor cegui l'escoltador un
instant i desencadeni una secreció de les glàndules lacrimals,
un estremiment per la panxa i un calfred a l'espinada.
Bufff! «No t'ho he contat moltes de vegades? Mumare es va
enrotllar amb un marine Usa, dels que venien a petroliejar
els baixos a la Palma de 1968. Era un bergant de Nova Orleans,
un negrata de dos metres. I als nou mesos va sortir na Catalineta,
més negrellona que un carbó. Mumare era de casa bona i allò
fou un escàndol dins aquell món catòlic, apostòlic i romà.
Amb qui podien fer-la casar per tapar la taca negra? Algunes
amigues seves que havien tengut nins blancs amb marines de
Filadèlfia o San Francisco, les casaren per l'església amb
un amitger ric o un cosí pobre i no va passar res. Mumare
en va passar un fum. La tancaren en un casetó de Santa Catalina
i la varen fer tornar boja. Sort que la tia Antònia va fer
de mare i padrina a la vegada. Si ella no hagués existit crec
que en certes èpoques m'hauria suïcidat. I ara, quan fa el
cuec la padrina borda se'n desdiu per arribar al cel amb la
consciència ben blanca, ben immaculada, i la néta negra era
la taca que li coïa. Degué pensar que amb un parell de fotos,
quatre cartes, un feix de documents, dues plaguetes i tres
joies ja m'hauria recuperat. Pobreta! Deu haver perdut el
cap. Emperò jo som tan animal que només he mirat la carta
per damunt i quan he vist que era la seva lletra m'he escarrufat
i no l'he acabada. Em convendria llegir-la una vegada sencera.
Bufff! Em distraurà una mica. Quan acabi de llegir la carta
començarà a ploure. |
|
|
#
|
XI. Palma,
citroën aparcat devora la Rambla, 6 h 12 m
dimecres, 16 de juny | 18:16 |
|
«Quan faig de la sorpresa una regla, l'enemic espera una
sorpresa i jo l'atac segons la regla. Quan faig de la regla
una sorpresa, l'enemic espera un atac segons la regla: jo
llavors atac amb una sorpresa. » Li Shimin (599-649). He
trobat aquesta frase dins un sobre que m'ha deixat na Mireia
amb un T'ESTIM amb lletres de colors majúscules i un petit
retrat meu. Estic dins el nostre vell cotxe. Els plàtans de
Rambla tenen les fulles d'un verd fosc. Mir les floristes
com preparen rams de gladiols, de roses, de llevamans, d'orquídies,
de clavells i de margalides. Com m'agrada dir el nom de les
flors mentre les veig. Era un joc que practicava amb la tia
Antònia. Duc la carta de la padrina com un altre punyal d'aquella
Verge de la capelleta de la tia Antònia. Ja m'ho va dir, ella:
«Donya Ignàsia qualque dia se'n penedirà de tot el mal que
ha fet.» Ara ha arribat l'hora. Massa tard. Kwaidan: Els
jardins de Costa i Llobera de Montjuïc al capaltard de primavera,
els cactus comencen a obrir les seves flors de nit, la lluentor
del sol s'enfonsa dins el mar, les rialles de Kwaidan i meves
mesclades per l'aire. Em sent com si tengués la pell tatuada
de cicatrius. La padrina borda em vol veure al seu llit cobricelat
de mort com en un colobrot televisiu de l'hora de la sesta.
Què més vull? Em subratlla que seré una de les seves hereves
amb els mateixos drets que els altres néts. Encara es pensa
que es pot comprar un trast en el Cel. Tot això de la padrina
borda em fa oi. El seu cofre està tancat dins la maleta del
cotxe. No l'obriré avui. O el podria retornar sense obrir.
Pas por pel resultat de les anàlisis. Suu i em pega el pantaix.
Em prendré un altre tranquimazín. Em don coratge amb aquesta
Homersea, aquest blog on puc contar tot quan vull amb la llibertat
més absoluta. Tenc una plorera forta. Veig com una florista
acaba de fer una corona de mort de clavells amb una banda
que diu: No t'oblidarem. |
|
|
#
|
XII.
Palma, aparcament de les avingudes, 7 h
dimecres, 16 de juny | 18:57 |
|
bufff el dia s'ha tapat i ara fa una aigua de clauet i jo
sense ni un paraigua sort que tenc el plasticot verd moc que
arrossega pel portaequipatges escric a tota quines ganes d'amollar
tot això que duc dedins només em mancava el cofret de judes
acab d'aparcar a les avingudes m'ha pegat un atac de curiositat
què putes em pot enviar una dona que no ha volgut saber res
de mi en trenta anys i busques la carta és una bomba ja devia
tenir falta de sang al cervell quan la va escriure perquè
aquesta cal·ligrafia anglesa tremolosa és de monja no falla
si no fos que estic pallà amb aquest mal de fetge aniria fins
aquest casal de la barriada de la seu germà de tots els casals
de tots els botifarres pujaria a la planta noble travessaria
aquells salonots plens de quadres foscos i cadires de frare
i entraria dins la cambra on a l'alcova agonitza aquella serpota
desfressada amb pells de xoteta i li diria el nom del porc
el nom d'una mare sense entranyes el nom d'una senyora àvia
que fa coses que no tenen nom basta tot dins el cofre semblava
empaquetat per un artesà japonès o xinès quina virgueria de
paquetets i paquetingos els sobres eren de paper de gasa el
primer que he obert m'ha regirat la típica foto de mumare
dels anys 68 del segle passat amb vaquers de campana i una
camiseta hippy de flors estampades amb un marine negrata que
li passava de dos pams el marine és aquest pare que mumare
em va dir que havia mort tenc el seu mateix tall de cara i
també m'hi assembl amb l'altura haver de descobrir això bobby
levy nomia bobby levy o sia que de cop i volta som xuetona
mira per on sempre m'he fet amb xuetes és que ho he de tenir
tot borda negra camionera xuetona i què més he obert un paquet
son plaguetes de mumare quan anava al sagrat cor ecs basta
partesc cap a les anàlisis agafaré un paquetet color de cel
per si he d'esperar punt final |
|
|
#
|
XIII.
Palma, hostal Terminus, 7 h i grosses busques
dimecres, 16 de juny | 19:19 |
|
Sort que ara al laboratori d'anàlisis biològiques he trobat
una al·lota condreta estic feta una figa flor una poma confitada
aquestes anàlisis si no arriben avui em produiran un cobriment
de cor i de cervell i d'ovaris crec que el mal del fetge em
pega als ovaris perquè el costat dret no em deixa viure tot
em fa mal l'al·lota m'ha dit que era molt estrany que les
anàlisis encara no haguessin arribat emperò els han dit que
fa mal temps a barcelona i que potser l'avió ha partit amb
retard també hi ha la possibilitat que no arribi li he amollat
m'ha mirat com si fos una histèrica pobreta no no estic histèrica
estic megahistèrica bufff m'ha demant si volia esperar dins
una saleta li he dit que m'estimava més fer una volta al rei
en jaume I el conqueridor encara que aquest ajuntamement del
pp ha destrossat la plaça i el parc de les estacions és un
altre desastre just sortir he telefonat a na mireia m'ha dit
que volia venir per estar amb mi l'he renyada perquè no em
respecta com si kwaidan i ella s'haguessin posat d'acord ens
conviden a una festa a la casa d'uns okupes devora el bar
le ciel del coll d'en rebassa m'ha dit que no obrís el sobre
de les anàlisis fins que no estàssim plegades no em pot entendre
ja ho sé emperò amb aquestes coses em tem molt més em sent
més entotsolada que mai i si anàs a ca la padrina borda i
obrís el sobre davant els seus morros són idees ben enfollides
que em produeix aquest totum revolutum on em trob telefon
al laboratori la infermera em diu que l'avió ja ha sortit
de barcelona emperò que quasi millor que hi vagi demà de matí
per assegurar començ a cridar com una orada estic tancadora
la infermera em diu que em telefonarà al mòbil tot d'una que
sàpiga alguna cosa prenc un altre tranquimazín telefon a en
kwaidan no em constesta la pantera negra m'ataca de bell nou. |
|
|
#
|
XIV.
Palma, portal de l'edifici del Laboratori d'Anàlisis Biològiques,
plaça del Comtat del Rosselló, devers les 8 h
dimecres, 16 de juny | 19:59 |
|
Això és un cacau ni l'homersea ni el tranquimazín ni les telefonades
d'en kwaidan em basten per apagar aquest desfici estic remoguda
per totes bandes és com l'espera d'un condemnat a mort m'ha
vengut al cap en puig antich vaig ser amiga de na margalida
de felanitx la seva viuda em tornen totes les imatges que
em contava de la darrera nit dels indults que no arribaven
del garrot vil que el matava franco assassí assassí assassí
crid fluixet pobre al·lot perfumat fruit llibertari sempre
m'he sentit anarquista encara no li han fet una revisió del
judici injustícia pertot la padrina borda és una franquista
tota la família era franquista i mumare sense ser anarquista
jau amb un negrot nord-americà que la deixa prenyada bufff
esper aquí baix perquè així veuré quan arribi el missatger
de l'aeroport millor que pugi. |
|
|
#
|
XV. Palma,
església de Sant Miquel, capella de la Verge de la Salut, les
8 h tocades
dimecres, 16 de juny | 20:27 |
|
Dec tenir neurones que saben arts de vudú qui m'havia de dir
que em trobaria aquest dimecres tota xopa d'una arruixada
que m'ha agafat vora la plaça de l'olivar davant la verge
de la salut la va dur el rei en jaume crec que m'ho contava
la tia antònia quan em duia de la maneta a resar m'agrada
l'alabastre i la carona virginal em posa bé m'encalanteix
els baixos la xarruparia per tot el cos de pedra i de carn
viva s'ha de ser amadora de les verges com jo per escriure
aquestes coses emperò aquesta secta catòlica ha fet tant de
mal durant dos mil anus que em fa feredat li podria contar
a la verge de la salut els rotllos amb una mare superiora
va ser el màster que m'ensenyà encara m'excita em posa els
pèls drets les anàlisis són al fons del formigó que tapa l'illa
el missatge ha dit que arribaria a les nou na mireia em fa
experimentar sensacions diferents fent les mateixes coses
estic repenjada déus estic enfigada són importants els records
de les persones mortes he obert el paquetet blau hi ha tres
cartes de mon pare a mumare li diu que vol que es casin que
està molt content de tenir un fill que tornarà a mallorca
perquè l'estima molt serà guionista la borda padrina borda
i haurà fet fer un muntatge a una agència especialitzada en
crear falses paternitats estic tranquil·la perquè ja he pegat
crear falses paternitats estic tranquil·la perquè ja he pegat
a al fons em crida en kwaidan vol saber els resultats
vol venir vol estar al meu costat ha tancat tots els negocis
bruts de quan va arribar si em diuen que és un mal mal mala
sort em posaré a la llista d'espera dels que necessiten un
fetge nou no m'aturaré quin guster l'homersea torna sonar
el telèfon no tenc ni un moment per pensar escriure sense
pensar és com un alliberament li he dit a na mireia que amenaça
amb arribar d'un moment a l'altre he sentit el tacte de la
veu de na mireia com si em transmetés una correntia energètica
de color porpra que m'arribava en onades i onades una sensació
de deslliurament de lleugeresa de desferrar-me de la terra
i submergir-me en el mar. |
|
|
#
|
XVI.
Palma, bar Rodeo, 9 h en clau
dimecres, 16 de juny | 20:55 |
|
Tenc els resultats dins la bossa. Plou a bots i barrals. Quan
m'han donat el sobre el pànic ha entrat per tots els meus
forats i m'ha paralitzat. Estava tan assustada que les llàgrimes
m'han quedat aturades dins els ulls. Crec que quasi no em
bategava. Notava el cos rígid, extenuat. Devia estar més blanca
que el referit. I l'infermera em repetia les recomanacions
generals. Qui em diu que no puc rompre el sobre i llegir aquest
episodi de la meva història clínica? Estic aovarida, averiada,
acollonida, aclaparada. He volgut estar tota sola i ara no
tenc coratge. Vénga, pometes més bledes ho han fet. Agaf el
sobre i l'obr. |
|
|
#
|
XVII.
Palma, bar Le Ciel, Coll d'en Rebassa, prop de les 11 h
dimecres, 16 de juny | 22:55 |
|
Tenim el temps comptat no puc contar quasi res perquè m'he
aficat de tot vaig gata d'emocions massa fortes i de sorpreses
tan inesperades com definitives homersea estimat homer mestre
de la memòria i de l'oralitat et cantaré tota la vida totes
les vides la primera llegida dels resultats era un galimaties
ha durat molta d'estona no sentia res les xifres i les paraules
que descrivien el meu estat eren enigmes equacions borratxos
tenebres fins que no he vist la imatge de na mireia que arribava
rera els vidres entelats de pluja no he aterrat no podia entendre
com m'havia trobat ara em vigila i em diu que hauria de ballar
enlloc d'escriure emperò tenc més escriguera que mai ella
ho ha aclarit perquè des del primer moment ha vist els signes
negatius que deien que tot era positiu no hi havia mal mal
no hi havia cranc ni crac ni càncer li he fet repetir moltes
de vegades mentre ens morrejàvem com atacades d'èxtasis després
d'un altre paper ple de números que estudiaven la sang ha
eixit un fet inesperat absolutament estic embarassada UAU
!!!!!!!!! !!!!!!!!!
!!! !!!!!!!!!! !!!!!! !!! !!!!!!!! !!!!!!!!! !!!!!!! !!!!
!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!
!!!!!!!!! !!!!!!!!! !!!!!!!!!! !!!!!!!!! !!!!!!!!!! !!!!!!!!!!
!!!!!!!!!! !!!!!!!!
!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!! !!!!!!!! !!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!! !!!!!!!. |
|
|
#
|
XVIII.
Palma, aeroport de Son Sant Joan, devers les 12 h
dimecres, 16 de juny | 00:00 |
|
Estic dins una felicitat càlida som dues i ara serem quatre
i després cinc o sis o set o mil i un emperò em sembla que
som molts que estam plegats ho veig tot des del meu món submarí
com si l'autopista de l'aeroport, l'aeroport i tota l'illa
ens trobàssim navegant davall aigua amb la respiració dels
peixos de colors els colors m'enrevolten com si tot fos un
arc iris que es multiplica sense treva no em surt la veu na
mireia em mira com si fos un peix espasa jo la contempl com
una escórpora en kwaidan serà un cap roig i en fedor un verderol
tot el temps ha plogut i dins el mar quan plou tot són bimbolletes
d'aire alenam a pler la història del cofre i de la padrina
borda em sembla una cosa tan buida que no pot ser que passi
de bon de veres és una història cruel que va succeir en un
món trist enterrat per sempre que els morts enterrin els seus
morts aquí celebram la vida perdurable la memòria dels amors
i de les bragues pudentes que la'm posen a tota el verrim
d'en kwaidan que s'acosta amb en fedor rera els vidres de
les arribades de barcelona. |
|
|
|
|
|
|
Edicions anteriors |
|
|
|
|
|
1 |
2 |
3 |
4 |
5 |
6 |
7 |
8 |
9 |
10 |
11 |
12 |
13 |
14 |
15 |
16 |
17 |
18 |
19 |
20 |
21 |
22 |
23 |
24 |
25 |
26 |
27 |
28 |
29 |
30 |
|
|
|
|
|