Tot i que l'orientació general de la historiografia literària catalana ha estat la d'anomenar decadència al període comprès entre els segles XVI i XVIII de la literatura catalana, caldria que aprenguéssim a reconèixer en aquesta època els trets caracteritzadors i específics del segon renaixement, del barroc i de la il.lustració catalans.

D'ençà del segle XVI la llengua catalana, per una sèrie de factors històrico-polítics, es trobava cada cop més apartada dels àmbits de poder i, en conseqüència, dels centres creadors i difusors de la cultura del moment. El biligüisme apareix, es va estenent cada cop amb més força, principalment al País Valencià, i arriba un moment que no tots els autors catalans escriuen en la llengua pròpia; alguns no sempre i els altres mai.

Símptoma de la nova situació des del segle XVI és que poetes importants, com ara Boscà, escriguin pràcticament només en castellà, o bé que la poesia d'Ausiàs March irradiï la seva influència sobre les literatures peninsulars, fonamentalment gràcies a les traduccions castellanes -de fet, la primera impressió de la poesia de March, anterior quatre anys a la catalana, és la de la traducció, a finals dels anys 30 del XVI, a València. La poesia d'aquest període és remarcable, poetes que alternen indistintament català i castellà, com Pere Serafí, Joan Pujol i Joan Ferrandis d'Herèdia, en són la prova. Alguns aspectes de modernitat poden veure's en la poesia de Pere Serafí, un pintor que en les seves composicions a dames de l'època experimenta els acròstics i que explota amb nova embranzida les possibilitats de la poesia popular. Més ambició hi ha en el prevere mataroní Joan Pujol, que accepta el repte de l'obscuritat d'Ausiàs March, a qui glossa, i el de l'aclimatació del poema heroic al català, en el seu Lepant. La poesia, val a dir-ho, compta amb molts més noms que caldria airejar i llegir i estudiar amb l'atenció que tal vegada mereixen, primer, però, haurem fixar el text de molts d'aquests autors que coneixem a través de manuscrits de l'època i que en l'actualitat han estat només objecte parcial d'estudi, com és el cas de Galceran Durall. Destaquem, ja en el barroc, Vicenç Garcia i Francesc Fontanella. El primer, un poeta amb facilitat, que l'encerta sovint i que es féu molt popular i arribà a esdevenir un "mite". El segon, més primmirat però molt prolífic i repetitiu. Tots dos poetes respectables, que també feren aportacions ben notables a la dramàtica, el rector de Vallfogona amb una única obra, La Comèdia famosa de la Gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara, i Fontanella amb dues peces, Amor, firmesa i porfia i Lo desengany, aquesta última especialment valorada. I més endavant, ja en el XVIII, trobem poetes que s'atreveixen fins a aclimatar Ovidi al català, com ho fa Agustí Eura, o altres com Francesc Tagell, que tant presta la seva veu poètica a la celebració de les festes del carnestoltes a Barcelona, en el seu Poema anafòric, com esdevé cronista dels fets entre la mort de Climent XII i l'elecció de Benet XIV com a papa. Remarcable, pels seus alexandrins, però també per la concepció i l'ambició dels seus drames, és el menorquí Joan Ramis, un típic tragediògraf neoclàssic.

Els mètodes, les formes i els temes dels autors que confegien cròniques o annals medievals ja no són vàlids per als homes del renaixement. El poder propagandístic i divulgatiu de l'història es va adequant, cada cop més, a les necessitats dels nous estats moderns europeus i, així, la història esdevé un vehicle fins a cert punt propagandístic. Amb l'Edat Moderna neixen, a mitjans del segle XV a Itàlia, dues tècniques que seran sovint emprades pels historiadors d'aquesta època: l'etimologia i l'arqueologia. A Catalunya aquestes tendències van arribar molt de pressa de la mà dels humanistes Jeroni Pau (Barcino), Joan Margarit (Paralipomenon Hispaniae) i Pere Miquel Carbonell (Cròniques d'Espanya). Però la historiografia de la Corona d'Aragó no només es limita a seguir els passos de Leonardo Bruni. Arribem també, durant aquest període, a l'eclosió de les anomenades "històries locals": Despuig n'és potser la mostra més clara, amb Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, però la seva tasca fou continuada per Lluís Ponç d'Icard (Llibre de les grandeses de Tarragona), el notari d'Illa Francesc Comte (Les il.lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent), o, més endavant, per les cròniques de Jeroni de Real i de Dídac de Monfar. La tasca dels humanistes de principis del període no marcarà, però, la historiografia que es desenvoluparà al llarg de l'Edat Moderna. La del segle XVI és un nou tipus d'historiografia que busca elaborar la història pròpia de cadascun dels estats catalans i, per això, molts dels temes que es desenvolupen (mites fundacionals, especialment mites clàssics, i llegendes) estan estretament dirigits cap a aquesta finalitat. En aquesta tendència caldria situar les obres de Francesc Tarafa i d'Antoni Viladamor (Història general de Catalunya), al XVI, de Francesc Calça (De Cathaloniae), Francesc Diago (Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona), Jeroni Pujades (Crònica de Catalunya) i Andreu Bosc (Sumari dels títols d'honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya), al XVII, i de Narcís Feliu de la Penya amb els seus Anales de Cataluña, de principis del XVIII, al Principat; de Pere Antoni Beuter, Rafael Martí de Viciana (Crónica de la ciudad de Valencia y su reyno) i Francesc Diago (Anales del Reino de Valencia), a València; i de Joan Binimelis (Història general del Regne de Mallorca), a Mallorca. Tot i que la majoria d'aquests autors tendeixen a escriure, d'entrada, en català, sovint les circumstàncies els condueixen a emprar el castellà: és el cas, per exemple, de Ponç d'Icard, que publicà en aquesta llengua el Llibre de les grandeses de Tarragona que fou escrit, d'entrada, en català; o el de Beuter, que arran de l'èxit assolit per la publicació, l'any 1538, de Primera part de la història de València en català, va decidir traduir-la i ampliar-la al castellà, i va redactar una segona part que ja aparegué directament en castellà. Cal recordar que, a part del català i del castellà, els historiadors del període van escriure també en llatí, com Pau, o com Tarafa.

Les altres formes de prosa es van decantar primer cap al llatí i, en un segon terme cap al castellà, però va quedar un marge per una prosa, descriptiva, en català. Entre tots aquests autors excel.leix Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, un barceloní que va dedicar cinquanta anys de la seva vida (1769-1819) a redactar amb precisió unes memòries que reflecteixen amb vivesa la situació del país durant aquesta època.

Fins aquí, doncs, una llarga llista de personatges -que podria ser ampliada amb facilitat- per resumir el període, ric en poesia i en prosa, que abarca l'Edat Moderna, i per començar també a valorar una literatura que de mica en mica recupera un espai que havia perdut sense merèixer-ho. Des de fa uns quants anys el volum d'estudis sobre els segles XVI-XVIII augmenta progressivament: disposem d'edicions contemporànies de Jeroni Pau, Lluís Ponç d'Icard i Francesc Fontanella, per citar-ne aquí algunes, i se'n preparen altres de noves, com les dels historiadors Pere Miquel Carbonell i Antoni Viladamor. Caldrà, però, en un futur, mirar de fer conèixer algunes obres que resten inèdites, com la Chrònica de la província de Cathelunya de Francesc Tarafa, o fixar textos que ens han arribat a través d'edicions antigues, com és el cas de l'obra llatina del sacerdot valencià Joan Baptista Anyes, la producció catalana del qual ja és a l'abast dels lectors. La recuperació de poetes, dramaturgs i historiadors juntament amb l'estudi de les obres místico-teològiques i filosòfiques de molts altres autors d'aquest període ens duran, inevitablement, cap a un coneixement més aprofundit i global de l'Edat Moderna.

EULÀLIA MIRALLES i JORI