Una de les característiques principals del camp cultural català dels anys vuitanta i noranta és la sensació de malestar que s'hi respira, un malestar que sembla fins a cert punt paradoxal.

D'una banda, els vint anys que van des de la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1976) fins al moment actual (1996) constitueixen objectivament el període de més èxit en el procés històric d'institucionalització de la cultura catalana. Aquest procés, en la seva fase actual, s'anomena normalització, i conforma la pedra de toc del discurs del nacionalisme català contemporani en qüestions de política cultural. L'objectiu de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, en què tota la ciutadania comparteixi un sentit d'identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país, i en què les infrastructures culturals, els hàbits de consum cultural i l'equilibri entre alta cultura i cultura de masses siguin comparables als de qualsevol altra societat europea avançada. Un altre objectiu de la normalització és dur a terme un canvi d'actituds i de discurs, en el sentit que la vocació de servei de l'intel.lectual i el promotor cultural, i la motivació militant del consumidor de cultura catalana, totes dues característiques del discurs resistencialista de la postguerra i la transició, s'han de superar per tal d'implantar noves actituds i discursos, en aquest cas fonamentalment pragmàtics i políticament "neutres", que facin possible la construcció d'una indústria i un mercat culturals en català. Malgrat els problemes amb què aquest programa hagi pogut topar, els resultats són prou evidents: des de la creació dels mitjans de comunicació de masses en català i altres importants infrastructures culturals, fins a l'expansió del mercat editorial. Objectivament, la cultura catalana mai no havia estat tan bé, i almenys en teoria, doncs, tothom hauria de ser optimista de cara al futur.

D'altra banda, però, aquest mateix període de vint anys també ha presenciat una proliferació de diagnòstics sobre el futur de la cultura catalana, diagnòstics que no sempre són favorables i que susciten polèmiques sovint agres. En efecte, certs sectors - no completament minoritaris - de la classe intel.lectual comparteixen una sensació de final d'època, en què les grans realitzacions en matèria cultural, tant privades com públiques, es veuen com el cant del cigne de la cultura catalana. La sensació de malestar en la cultura catalana, però, no es limita als dubtes sobre el seu futur, sinó que s'estén a altres esferes: l'opinió - cada cop més estesa - de certs sectors de la crítica que el procés de normalització ha mercantilitzat i banalitzat la cultura catalana; el descontent experimentat per un nombre considerable d'intel.lectuals respecte a la identificació entre cultura catalana i nacionalisme; la irritació dels sectors més nacionalistes envers el qüestionament de certs mites de la cultura catalana moderna; les tensions (però no el conflicte) resultants del procés de normalització lingüística, així com la constatació per part dels sectors socials més favorables que aquesta política potser no està donant els resultats esperats; la frustració per la manca de progrés en àrees com el cinema, la música o les publicacions periòdiques; la nostàlgia per l'època del resistencialisme, que malgrat les grans dificultats imposades pel règim franquista va produir grans autors literaris i importants realitzacions culturals; i per damunt de tot, la perplexitat dels agents del camp cultural davant de la indiferència de la població respecte a moltes d'aquestes preocupacions... Tot hauria d'anar sobre rodes, però no hi ha cap consens sobre què volem que sigui la cultura catalana en el futur, i la cultura del present és, als ulls de molta gent, no gaire més que un negoci i una font de banalitat.

De fet, el que ha tingut lloc durant aquests vint anys és una transició cultural que ha anat de la mà de la transició política; i aquesta transició cultural ha estat i encara està caracteritzada pel pas d'un discurs basat en el concepte de resistència a un altre de basat en el concepte de normalització. Naturalment, els canvis d'aquesta mena sempre provoquen tensions, i un canvi de discurs, d'altra banda, per força suposa un canvi d'estratègies; i com no és ben sabut, les estratègies que un/a aplica tendeixen a produir efectes imprevisibles i indesitjats. Per aquesta raó és absolutament vital fer una crítica de la nova dinàmica discursiva a Catalunya. El problema, però, és que la resposta a aquesta nova configuració per part de la casta endogàmica i pseudoaristocràtica de demi-mondains que es coneix amb el nom de "els intel.lectuals catalans" ha estat, almenys fins ara, totalment inadequada. Per això parlava, unes línies més amunt, de banalitat: perquè aquesta indefinible noció de "banalitat" és al cor de la reacció de "els intel.lectuals". La resposta predominant en els medis identificats amb "la cultura catalana" es podria resumir d'aquesta manera: la normalització cultural ha esdevingut un negoci (i un negoci que segueix uns models de capitalisme que ni Margaret Thatcher hauria arribat a imaginar); precisament perquè la literatura (ja que la cultura es concep segons els patrons vuitcentistes de la cultura com a cultura literària) s'ha convertit en un negoci, la literatura culta corre un seriós risc de desaparició, i el català corre el risc de perdre el seu prestigi com a llengua de cultura en benefici del castellà; en conseqüència, la popularització de la literatura en català segons criteris estrictament econòmics conduiria a una confusió generalitzada dels registres de qualitat, així com a una "estandardització del gust" i a una "banalització dels continguts". En algunes versions del mateix discurs es parla de la necessitat de mantenir uns nivells de qualitat que garanteixin l'"exquisidesa" de la cultura catalana; en altres versions, es fa una sorprenent recuperació de certs termes de caire progressista per a un programa més aviat reactiu, i així es parla de la reivindicació d'una cultura "marginal", ja que l'alta cultura ha quedat marginada dintre el mercat (tanmateix, es tracta d'una marginalitat daurada que, curiosament, exclou els marginals de debò), o de la preservació d'una cultura per a les "minories" que escolten jazz (!) i llegeixen, sense anar més lluny, Unica Zurn - són, evidentment, les "minories selectes", que necessiten que les protegeixin de la banalitat ambiental.

Aquest discurs, però, tendeix a provenir d'agents involucrats ells mateixos en el mateix procés que critiquen, cosa que, d'entrada, vol dir que ens hem de prendre la seva lletania cum granus salis. I d'altra banda, el poder d'explicació d'aquesta mena de crítica és més aviat reduït. Però si realment creiem en la conveniència de sotmetre el discurs de la normalització a una crítica eficaç, i si realment volem canviar alguna cosa en la cultura catalana, s'ha de començar per reconèixer unes realitats l'existència de les quals cal no oblidar. Objectivament, la cultura i la literatura catalanes necessiten institucionalitzar-se i constituir-se en un mercat per poder sobreviure: sense uns mecanismes adequats de producció, distribució i consum, la cultura catalana i la seva literatura tenen poques possibilitats objectives de continuar en actiu. En la pràctica, això es pot traduir en una varietat d'estratègies, i l'estratègia que en el seu moment (cap al 1976) va triar el nacionalisme cultural català em sembla errònia. Per què? Doncs perquè va escollir la "normalitat" com a objectiu a què calia arribar, i encara és hora que algú ens expliqui què vol dir "normal" en cultura: senzillament, ningú sap on és el llistó de la normalitat, i en conseqüència, hem creat un model cultural buit de contingut, on el que importa és més la mecànica de funcionament que no pas la funció dels elements que componen aquest model i els continguts que hi circulen.

A l'hora de fer una crítica del procés de normalització (una crítica que, com he dit abans, és imprescindible) també hi ha una varietat d'opcions. La que hem vist unes línies més amunt (que, insisteixo, és potser la més estesa entre "els intel.lectuals catalans") és una crítica que combina l'elitisme amb la moralina: "normalització" ha acabat volent dir "banalització". És una crítica elitista, perquè en última instància es redueix a argumentar que la popularitat és dolenta per a la cultura; és una crítica moralitzadora perquè dóna a entendre que la banalitat (la dels altres, s'entén) és intrínsecament dolenta. Però el principal problema d'aquest tipus de crítica és que està instal.lada en aquest paradoxal malestar de la cultura catalana, i per tant és incapaç d'explicar-lo i extreure'n les regles de funcionament.

Aquesta paradoxa fonamental de la cultura catalana, tanmateix, pot suscitar una sèrie de preguntes, les que es faria un/a intel.lectual nòmada, que és a dintre però pensa des de fora. ¿Quin paper ha jugat el mateix discurs de la normalització (tant lingüística com política i cultural) en el malestar en la cultura catalana? ¿Aquest malestar és resultat del caràcter excepcional de la cultura catalana (el fet diferencial, així com les traves a la seva realització que ha trobat al llarg de la història), o és la manifestació específica d'un fenomen general? Si és així, si la problemàtica de la cultura catalana té una dimensió que escapa al seu àmbit territorial, ¿de quina manera es poden explicar els fenòmens que componen aquesta problemàtica, donant compte alhora de la seva dimensió general i el seu caràcter específic, i superant les resistències derivades de la seva presumpta excepcionalitat? ¿I què passaria si miréssim d'entendre la cultura catalana a partir de les tensions que he esmentat més amunt, considerant-les no com una anomalia que cal superar, sinó com unes forces productives que de fet constitueixen el nostre camp cultural? En la meva opinió, per entendre la cultura catalana contemporània cal partir precisament d'aquestes preguntes. Òbviament, aquest no és el lloc adequat per donar-hi respostes concretes (tot i que aprofito l'avinentesa per anunciar, ben impúdicament, que el projecte de recerca que tot just ara enceto serà un intent d'oferir-ne algunes). Tanmateix, una primera hipòtesi és que el malestar en la cultura catalana, aquest paradoxal resultat del procés de normalització cultural, no és un epifenomen sinó que té un caràcter sistemàtic; no és el símptoma d'una malaltia crònica circumscrita a Catalunya, sinó la manifestació d'unes tendències prou comunes en l'àmbit de les cultures occidentals. En concret, voldria proposar una formulació que em sembla prou productiva, a saber: la difícil transformació del camp cultural català durant els anys vuitanta ha provocat una crisi de definició de models culturals que és d'arrel típicament postmoderna.

Es tracta d'una crisi postmoderna en almenys tres sentits de la paraula. En primer lloc, en un sentit lyotardià (La Condition postmoderne): la "normalització" (que, com he dit abans, és el discurs cultural del nacionalisme català contemporani) és el "gran relat" que legitima els esforços polítics de la cultura catalana (és a dir, d'aquells sectors intel.lectuals identificats amb el nacionalisme català en un sentit ampli) per esdevenir hegemònica al territori que considera propi; el conflicte apareix amb la desconfiança de certs sectors (dintre els quals m'incloc) respecte d'aquest gran relat, i amb la subsegüent pèrdua del consens que requeriria la implantació d'un cert model cultural. En segon lloc, és una crisi postmoderna en un sentit no tant filosòfic com pròxim a la teoria de la cultura: el sentiment de malestar cultural seria resultat d'un conflicte característicament postmodern pel que fa a les difícils relacions entre alta cultura i cultura de masses (cf. Andreas Huyssen, After the Great Divide, i Jim Collins, Uncommon Cultures); des d'aquest punt de vista, la "normalització" és l'estratègia del nacionalisme català per intentar resoldre satisfactòriament el desafiament de crear un mercat cultural de masses en català, i alhora mantenir el prestigi de la cultura catalana: aquí els problemes apareixen quan des d'alguns sectors (on també m'incloc) es fa una valoració negativa d'aquesta estratègia, i es diu que la normalització ha conduït a una confusió generalitzada dels mecanismes de valoració dintre la cultura catalana. Finalment, es tracta d'una crisi postmoderna des d'un punt de vista polític, perquè els discursos que fins a la transició havien definit les categories d'identitat a Catalunya, principalment la nacional, han entrat en un procés de fragmentació i redefinició que, un cop més, han trencat el consens respecte al que significa "ser català" en l'actualitat.

Així doncs, ens trobem davant una crisi de models culturals, que és triple: es tracta alhora d'una crisi de legitimació, d'una crisi de producció de valor, i d'una crisi dels discursos identitaris. I la cultura resultant d'aquesta crisi és una cultura essencialment postmoderna: en primer lloc perquè comparteix una tendència general al món occidental a convertir la cultura en una mercaderia i a definir el camp cultural estrictament en termes de mercat i indústria; en segon lloc perquè ha hagut de redefinir les relacions entre alta cultura i cultura de masses, enllà de la segregació característica de la modernitat; en tercer lloc perquè les categories identitàries que la sustenten es troben en fase de destotalització; i finalment perquè les seves estratègies de legitimació provoquen desconfiança i entren en crisi des del mateix moment en què es posen en pràctica, i produeixen efectes indesitjables (com ara el risc de deslegitimar el mateix objecte que es vol legitimar).

Aquests aspectes de la cultura catalana contemporània són tan importants, i han produït uns efectes tan substancials, que mereixen una mica més d'atenció. La crisi de legitimació de la cultura catalana provocada pel mateix discurs de la normalització és molt àmplia, i s'estén des de la llengua fins a la política general; aquí, però, només puc fer referència a qüestions més estrictament culturals. Aquesta crisi està estretament lligada, d'una banda, al procés mundial de "mercaderització" (commodification) de la cultura, i de l'altra, a la transició del resistencialisme (en què els agents de la cultura es mantenien "fidels / per sempre més al servei d'aquest poble", en paraules de Salvador Espriu) a la situació actual, en què els criteris de decisió i motivació estan determinats pel mercat. La cultura catalana s'ha despolititzat i s'ha convertit en un mercat regit per la llei de l'oferta i la demanda, i això ha provocat malestar. N'és un bon exemple un article publicat fa uns dos anys per Julià Guillamon, on l'autor afirmava que la normalització s'ha convertit en un negoci, i que "estaria bé (...) que es garantís la pervivència de la literatura i de la cultura com un bé gratuït i com un luxe (com el que la literatura i l'art sempre han estat)". En altres paraules, la cultura, la que dóna prestigi, ja no té el caràcter "desinteressat" que antany "tenia". És precisament això el que ha provocat la pèrdua de legitimitat: perquè els agents de la normalització, interessats únicament (únicament?) en el negoci, ja no poden jugar la carta del desinterès (polític o econòmic) que proporciona prestigi. L'alta cultura té prestigi perquè es percep i es presenta com a desinteressada: això és precisament el que vol dir Pierre Bourdieu quan parla del camp cultural com "el món econòmic a l'inrevés", perquè el benefici que s'hi persegueix no és econòmic sinó simbòlic. Curiosament, la normalització ha dilapidat el capital simbòlic que s'havia acumulat durant la resistència, i com a resultat d'això ha deslegitimat la cultura catalana, perquè ha acabat posant l'èmfasi en els aspectes econòmics de la producció cultural, i ha deixat de banda el benefici simbòlic que hauria d'haver buscat al mateix temps. Efectivament, què hi ha de més il.legítim en cultura, que el més pur interès pecuniari?

La crisi de producció de valor també té un abast molt ampli i les seves implicacions poden arribar molt lluny. La normalització, com a projecte de (re)construcció cultural, és una estratègia per resoldre un dels desafiaments més importants de la cultura catalana després del franquisme: el de constituir-se en mercat de consum massiu per tal de garantir la seva supervivència, i alhora mantenir el prestigi de l'alta cultura en català. L'estratègia normalitzadora, doncs, intenta reconciliar interessos contraposats: la creació d'un espai audiovisual i mediàtic català vs. les inversions en recerca i alta cultura; l'extensió del mercat editorial català vs. la formació d'un cànon literari de prestigi; la priorització de la televisió vs. el desenvolupament de la indústria cinematogràfica, etc. Aquesta nova estratègia, però, ha tingut l'efecte secundari de crear una certa confusió tant pel que fa als mecanismes de valoració dintre la cultura catalana com pel que fa a les expectatives que es poden derivar de les dimensions d'una cultura d'àmbit restringit com la nostra.

La crisi de producció de valor també produeix malestar, i tant el discurs de la banalitat com el recent i al.lucinant debat sobre el cànon literari (sobre el qual no parlaré per manca d'espai) són mostres d'aquesta malaise provocada per la normalització. En la meva opinió, però, potser no hi ha tant una confusió de registres de qualitat com un perillosíssim fenomen de relativització generalitzada del valor al camp cultural català. Encara més: aquesta relativització afecta la manera com es valora globalment la cultura catalana. Aquesta crisi de producció de valor, doncs, es tradueix en una relativització global del valor del camp cultural, i això s'esdevé en almenys dos vessants. El primer és la hipertròfia dels premis literaris, que han acabat complint la funció oposada a la que feien en el moment en què es van convertir en una institució: de ser un mecanisme alternatiu de formació del cànon literari (en el sentit que era un dels pocs recursos a l'abast per tal de garantir uns mínims de reproducció cultural, una certa presència pública, una certa institucionalització, i la continuació d'un sentit de tradició literària), els premis han passat a relativitzar no només el valor dels llibres premiats, sinó també el de la institució literària catalana en el seu conjunt. I per molt que ens en queixem, el paper dels premis literaris dintre el camp cultural català no es redefinirà mentre els autors s'hi continuïn presentant i mentre altres autors i crítics continuïn formant part dels jurats, i en conseqüència perpetuant la part més perversa del camp cultural català. Un segon vessant és precisament el debat sobre la normalització cultural, i sobre l'estat general de la cultura catalana. La crítica del procés de normalització de la cultura catalana, i de les seves implicacions ideològiques, polítiques i institucionals s'està confonent, pel que em sembla deduir, amb una desqualificació generalitzada del camp cultural català. La qual cosa és perillosíssima, perquè els efectes d'aquesta desqualificació es combinen amb els de la deslegitimació de què he parlat més amunt.

La tercera crisi és la dels discursos identitaris a la Catalunya contemporània. De fet, no cal ser gaire atent per adonar-se que la identitat nacional és la pedra de toc, la raó de ser, el justificant últim de la cultura catalana moderna. Tanmateix, l'actual configuració demogràfica de Catalunya, el nou escenari geopolític a Espanya i Europa i la tendència a la mundialització han fet que la definició del que és ser català hagi entrat en crisi. La normalització és, també, una estratègia per tal de redefinir els discursos sobre la identitat nacional catalana, presentant aquesta com a legítima i alhora discursivament neutra. Aquesta estratègia, però, difícilment pot aconseguir els resultats desitjats perquè no mobilitza el component afectiu de la identitat nacional (o només ho fa fins allà on ho pot fer un objecte de consum, ja que la identitat nacional ella mateixa, com ha argumentat de manera brillant Teresa Vilarós, s'ha convertit en una mercaderia). I d'altra banda, el discurs de la normalització continua centrat en la identitat nacional (cosa fins a cert punt paradoxal, perquè almenys en teoria el que pretén és arribar a una superació dialèctica de la "qüestió catalana" i satisfer les mancances històriques de Catalunya en tant que projecte nacional), de forma que el nacionalisme colonitza i pràcticament monopolitza tot l'espai discursiu identitari a Catalunya. Així doncs, altres categories (gènere, sexualitat, classe...) queden relegades a un segon terme, cosa que no es correspon a la realitat dels productes culturals catalans, que en molts casos són extraordinàriament complexos quant als discursos sobre identitat.

Evidentment, aquesta crisi dels discursos identitaris és també una causa de malestar. En primer lloc, un nombre molt considerable de ciutadans/es se sent exclòs de la comunitat nacional que dibuixa el discurs de la normalització, o simplement no s'hi identifica i per tant percep la interpel.lació del discurs normalitzador com una intrusió. Al mateix temps, però, la pluralització del camp identitari és un fet que el camp cultural català alhora experimenta i denega. Així doncs, per exemple, el conseller de la Generalitat Joan M. Pujals parlava recentment d'"identitats concèntriques": mitjançant aquest terme es referia al fenomen de fragmentació i pluralització identitària, però al mateix temps reterritorialitzava (per fer servir el terme de Deleuze i Guattari) aquest fenomen en una única categoria d'identitat, la nacional (de manera que les "identitats concèntriques" es referien únicament a la possibilitat de ser català, espanyol i europeu alhora).

Una altra manifestació de la dinàmica que intento descriure és la recepció per part de certs sectors de la crítica de la narrativa catalana escrita per dones, que en els últims anys ha esdevingut enormement popular entre el públic. Aquesta situació ha donat lloc a algunes actituds que només es poden descriure com a reaccionàries, com ara l'etiqueta de "best-seller femení". L'etiqueta en qüestió, precisament perquè fa referència al gènere del best-seller, està relacionada amb el discurs de la "banalitat", la qual cosa no és gens sorprenent si es té en compte que la identificació del femení amb el banal, amb el popular i amb la massa que amenaça amb englotir tot allò que és bo, digne i de valor és, segons afirma Andreas Huyssen a After the Great Divide, un dels trets definidors de la modernitat. A la crisi típicament postmoderna d'una societat els discursos identitaris de la qual es troben en procés de redefinició postmoderna correspon la perplexitat d'un camp literari dominat per mascles, que de sobte veu ocupat un terreny en principi consagrat a l'espai transcendent de la nació i el cànon per part d'unes escriptores que han abandonat en massa l'espai immanent que, com a dones, els havia estat assignat. No només això: es tracta de la reacció simptomàtica d'un autor/subjecte que, convertit en mascle histèric, s'enfronta a un canvi radical en la definició del que és un autor en la literatura catalana.

Si la meva anàlisi és correcta, ni que sigui parcialment, el panorama amb què s'enfronta la cultura catalana en aquests moments és ple de dificultats i de problemes de difícil resolució. Aquesta problemàtica només la poden resoldre els agents socials i culturals mitjançant la seva pràctica quotidiana; però la crítica té la responsabilitat de fer-ne un seguiment, i sobretot de pensar el complex entramat de pràctiques, discursos i estratègies que constitueix la cultura catalana. Així doncs, crec que s'imposa una tasca d'anàlisi institucional del camp cultural català, és a dir, del seu conjunt d'espais, pràctiques i valors i de la seva dinàmica de funcionament. Aquesta anàlisi, que no pot sinó ser col.lectiva (potser en la línia de l'agencement collectif d'énonciation de què parlen Gilles Deleuze i Félix Guattari?), tindria diversos aspectes: per exemple, un aspecte topològic o diagramàtic (quins elements componen el camp cultural català i quines són les relacions entre ells), un aspecte dinàmic (quin és el funcionament del camp cultural català, i de cada un dels elements que el componen), un aspecte genealògic (quina és la història del camp cultural català: quins elements nous han anat sorgint; quins elements han canviat de posició, i com; quins canvis de funcionament s'han produït, i amb quins efectes, etc.), i un aspecte subjectiu, psíquic o potser millor libidinal (quins efectes té el funcionament del camp cultural sobre la producció de la subjectivitat; quina és l'economia libidinal del camp cultural, etc.).

Tanmateix, el que seria un error greu és, al meu entendre, ignorar l'aspecte polític d'aquesta anàlisi. Al llarg d'aquest article he esmentat repetidament que la normalització és el discurs del nacionalisme cultural català contemporani - així com la seva estratègia. El que ningú sembla disposat a dir és que la normalització és en realitat una resposta a una situació de competència desigual entre les cultures catalana i castellana (i no cal dir quina de les dues està en situació d'inferioritat): el problema no és la normalitat, ni la banalitat, ni la preservació de l'alta cultura, sinó arribar a una situació d'igualtat. I el que voldria suggerir per acabar és que la cultura catalana necessita un canvi radical d'estratègies de legitimació. Fins ara hem parlat de normalitat i normalització; però la crisi d'aquest model revela les greus limitacions d'aquest discurs i de l'estratègia que aquest discurs vehicula. De fet, el resultat de les estratègies que un/a dissenya són un efecte del llenguatge polític que un/a fa servir; i el llenguatge polític del nacionalisme cultural català és clarament deficient. Si fins ara hem parlat de normalitat, voldria proposar que a partir d'ara comencem a parlar d'igualtat com a base de la nostra política cultural - igualtat no només en qüestions lingüístiques, sinó també en qualsevol altra esfera de la vida catalana - i arribar a construir al voltant d'aquest terme un moviment cívic que redefineixi, per via del diàleg, les relacions que constitueixen la societat catalana i el seu camp cultural, i les relacions, tant socials com polítiques, entre aquest i el camp cultural castellà. I la conseqüència lògica d'aquest canvi d'estratègia seria un esforç de producció de nous discursos i pràctiques culturals dintre la cultura catalana, així com el desplegament d'estratègies alternatives de legitimació i de noves aliances de discursos identitaris dintre una cultura catalana ja no fragmentada, sinó fractalitzada.

JOSEP-ANTON FERNÁNDEZ
Queen Mary and Westfield College, University of London
j.a.fernandez@qmw.ac.uk