Som aquí, de pares a fills, assetjant la ciutat, assaltant els mateixos baluards, insultant les mateixes torres, de pares a fills som aquí atiant els focs, minant, escalant cap als merlets, de pares a fills esberlant les nostres llances i les nostres armes pesades contra aquests murs. Les velles cançons diuen que, d'homes, n'hi ha hagut dempeus a les torres, però que els vam veure caure d'esquena als peus dels guerrers, com tocats pel llamp. D'ençà mil anys que la ciutat repel tots els assalts, i res no fa trontollar aquests murs que ja ningú defensa. I nosaltres, amb el nostre vigor, des d'aquí ens llancem, és el nostre torn, ens ha estat transmès, en heretatge, l'ordre de plantar el nostre estendard al capdamunt de la torre més grossa, els nostres ulls banyats en sang, les cuirasses brutes de suor, tant si gela com si ens crema el sol, envestim l'assalt, els enormes murs construïts amb calç i amb sorra romanen, els murs no s'han bellugat d'ençà mil anys. I, mentre els escometem a cops, cadascú de nosaltres, en el secret del cor, profereix una blasfèmia: rere aquests murs, s'amaga cap ciutat?
Com trencar millor el silenci croat que amb les paraules d'un dels seus poetes? Dubravko Horvatic neix a Zagreb el 1939, l'últim any d'una altra guerra civil, la nostra. El 1972, l'any que s'edità la petita antologia "La poésie croate, des origines à nos jours", havia publicat quatre llibres de poemes. Afortunadament, els llibres no poden esborrar-se quan es bombardegen els trets històrics d'un poble. M'estimo aquest llibre, me'l regalà un amic de Zagreb, amb una reproducció de l'estàtua anomenada "La història de Croàcia": una dona dàlmata, cofada al seu estil i asseguda amb les cames creuades, sosté una llosa on són inscrites les lletres de l'alfabet originari de la seva llengua.
El meu amic Ivica era psiquiatre. Em dugué a l'hospital, al centre de tractament de toxicòmans on ell treballava. Recordo encara cares, converses, dinàmiques de grup. Hi he pensat aquests dies d'octubre en què l'Estat assetjava els gitanos fent-ne el cap de turc de la seva involuntat de comprendre el fenomen mundial del comerç de la droga. No caldrà esperar que creixin encara més els moviments nazis arreu d'Europa per tocar el racisme a les portes de Barcelona i sentir sota els peus el traç de noves fronteres interiors.
"Qualsevol serbi d'aquí se sent amenaçat per tothom, tant pels extremistes serbis com croats", ens diu aquesta noia sèrbia de Zagreb. Milícies, guerrilles, exèrcits regulars, tots s'acusen els uns als altres dels pitjors crims contra la població civil. És la mateixa memòria que he rebut de la generació dels meus avis.
Aquells que no desitjaven res, i aquells que ensenyaven els altres a matar, tots s'han podrit sota la calç, sota l'argila. La calç ha despullat els ossos, els nervis s'han descompost com arrels dins l'aigua, i només ha subsistit la podridura a poc a poc esdevinguda terra rugosa, només ha restat el mur rosegat pels líquens, per les molses, el mur panxut, esquerdat, servant una mica de plom dintre els porus. I nosaltres que no pertanyem a ningú, som dempeus, aquí, davant d'aquest mur, com si fóssim culpables, gairebé assassins, dempeus davant del mur com enfront dels fusells, amb gestos irreals i mirades fixes, esperant la bala entre els ulls, la bala al clatell.
En un malson, ressegueixo amb els ulls del record els carrers gràvids d'història de Dubrovnik. Les pedres brillants del passeig de la Placa s'obren com boques sota els obusos, s'esquerden com llavis masegats pel foc. Suo, sagno, sangloto, vomito. Al claustre dels franciscans m'amago i, per refer-me, bec ràquia en un racó amb el germà Agustí, que porta l'hàbit clapat de pols i el cordó blanc brut com una ferida. Bombardegen Sant Marc de Venècia, Notre-Dame de París, Sant Esteve de Viena, Santa Maria del Mar. I tots els campanars del continent s'enfonsen. "A l'any noranta, quan jo vaig nàixer, encara no havien mort tots".
A Vukovar, han estat vuitanta-sis dies de setge. Després de la seva caiguda en mans de les forces sèrbies i de la indiferència europea, qui gosarà poder seguir parlant d'Europa als croats? Les belles fotografies dels carrers de porxos escombrats, polits, del castell dels Eltz acabat de pintar, a peu del Danubi, només es trobaran als vells llibres per a turistes. El diari diu que ni un sol edifici roman intacte a Vukovar.
No era només el setge d'una ciutat. Era el setge d'una altra possible pàtria, la que somia el president Havel a les seves "Meditacions d'estiu": "El nostre continent té avui -de fet per primer cop en la seva història- l'oportunitat d'evolucionar com una gran comunitat, basada en el principi de la 'unitat en la diversitat'; el desenvolupament en aquesta perspectiva no interessa tan sols Europa de forma visceral (per raons polítiques, econòmiques, de seguretat i culturals) sinó que en el fons interessa el món sencer".
Ni els ors, ni les dones, ni les terres fèrtils no van ser prou per llançar-me a la batalla, però a la fi em van treure l'argument del sagrat. Per la justícia i per la fe, vaig haver d'acceptar el comandament dels exèrcits -un rei només troba humiliació prop dels seus súbdits-, conduir-los sota les banderes, jo que mai no havia cessat de témer els enfron-taments. Però en la màxima força del combat ells van abandonar-me com si la guerra hagués estat només meva, i els vaig penjar al llarg dels camins, abandonant-los sense sepultura sobre el lloc del combat. Ara, victoriós, sóc de retorn i les peülles del meu cavall trepitgen les plantes; escollit i maleït, cavalco enmig dels meus barons, he tornat malalt -d'aquesta extrema coneixença: cap guerra no dóna fruits.
Quina fotografia triar, de les que aquests dies han acompanyat la lletra dels diaris? La de la mare desesperada amb el fill en braços, dalt del pont del vaixell que se'ls enduia de Dubrovnik? O la mirada de l'àvia vestida de negre que un home d'uniforme (un familiar? un veí? l'enemic?) s'enduia d'entre els enderrocs asseguda en un carretó? Quines preguntes ens feien aquells ulls?
¿Preguntaven potser si creiem de veritat que som capaços de fer la volta al món en dos minuts de zapping? ¿Si estem al cas que deu pàgines enllà del diari s'explica com s'aproven lleis injustes, que ens limiten els drets, sota l'empar d'un fals debat sobre la seguretat ciutadana? ¿Preguntaven per la utopia europea, que experimentem gràcies a la vaga d'Astúries i un grapat de comarques catalanes incloses al mapa continental de la pobresa? ¿Volien saber si ens fan por aquests skins que omplen la pantalla? ¿Com canviarem la forma d'estimar-nos, després d'escoltar Magic Johnson? Potser preguntaven com és que Dubrovnik crema, que esclata Vukovar, i res no s'altera a les agendes de treball de tot el continent. O ni tan sols això: fora preguntes quan ningú no t'escolta.
Si els interessos de cadascú no van més enllà de la porta de casa, quina passió col.lectiva evitarà l'esmicolament del nostre món? Els àrabs, els asiàtics, els africans, els llatinoamericans, els croats i els serbis, tots fan cues a consolats i comissaries, suant per tenir un joc de claus abans que no els petin la porta als nassos. Els horitzons s'han tancat entorn nostre, i el conflicte s'atia a totes les fronteres. Portem els Balcans al cor, i ens fa pànic l'estranger, fins i tot el que ens habita l'ànima. La caiguda de Vukovar ha fet taca d'oli: som tots uns assetjats.
I quan finalment s'esdevingui el xoc dels exèrcits furiosos, d'aquests odis que s'apresten, des de temps immemorials, per a la despietada lluita, per a l'horrible carnatge, no per a una escaramussa lleugera; quan veurem barrejar-se les llances i els estendards, el redoblar dels cascs dels cavalls i la queixa de les gorges esquinçades quan el combat finalment comenci, em veureu, damunt la torre més alta, defensar la ciutat que he construït amb el meu esforç, em veureu llançar-me a l'assalt dins el rengle dels assassins, atacant la muralla que em barra el camí, em veureu apuntar amb fúria sota els murs de la ciutat, apuntar amb la meva ràbia aquest home dempeus damunt la torre i morir per les meves pròpies armes, a les meves pròpies mans, enmig de la batussa furiosa, jo, allí, sota els murs de la ciutat, i jo, allí, al capdamunt, que mai no hauré sabut com acaba la batalla, per no haver-ne mai viscut el final.
Novembre 1991
C. Torner, La Balcanització de l'ànima.
