Si convenim que la paradoxa és un enigma bastit sobre una contradicció, conclourem que la realitat cultural de Catalunya és un teixit de paradoxes inextricable. En aquest context obscur i contradictori -en solem dir "anormal"- la crítica literària, amb totes les seves formes i nivells, és una paradoxa més.
Ja en l'afirmació "Catalunya no té una tradició crítica" trobem una primera contradicció. Perquè si aquesta tradició no és vigent en l'actualitat no és pas pel fet que no "existeixi" de forma objectiva, sinó perquè la pràctica crítica no s'hi remet, no la té en compte, no n'és una lògica evolució, com succeeix en les tradicions crítiques de les nacions occidentals. L'origen, doncs, d'aquesta "contradicció" és el menysteniment o, simplement, la ignorància d'una tradició crítica que arrenca del segle passat i es projecta fins als nostres dies amb les ziga-zagues i les vacil.lacions que li han imposat factors externs -històrics i polítics- més que no pas interns. D'aquesta manera, i gràcies a a la minsa memòria històrica que afecta bona part dels "crítics" del país, tenim a les mans sempre una activitat crítica òrfena, sense punts de referència propis amb els quals assentir o debatre.
No deixa de ser lamentable, com a signes externs d'aquesta situació empobrida, que dos llibres tan interessants com "Notes sobre literatura estrangera", de Marià Manent, i "Lectures europees", de Ramon Esquerra, puguin restar sense reedició a desgrat del seu valor històric i, sobretot, de la seva vàlua com a models d'una manera perfectament vigent i fructífera de fer crítica. I això, només per parlar de dos casos flagrants. Perquè juntament amb aquests dos noms trobem els de Jaume Bofill i Ferro, Armand Obiols, Josep M. Capdevila, Lluís Montanyà, Rafael Tasis, Domènec Guansé... els quals, des de les seves perspectives diverses o antagòniques, configuraren el que, per primera vegada a la història de Catalunya, es pot considerar un "ambient" crític.
Aquest oblit, però, i d'una manera encara més greu, afecta els valors crítics d'una més elevada dimensió. Maragall només serveix als historiadors de la literatura, igualment com Eugeni d'Ors, i, també, en certs aspectes, Carles Riba. És curiós que, a Itàlia, un Benedetto Croce, un Paul Valéry a França o un T.S. Eliot a l'univers anglòfon, continuïn essent elements de debat en la reflexió sobre la literatura, mentre que a Catalunya els anteriorment citats no siguin gaire més que peces de col.leccionista. I essent reduïts a tan sols això, quina dimensió internacional podrien haver assolit, encara que el seu nivell fos parangonable als anteriorment citats?
ALGUNS TRETS DE LA PRÀCTICA CRÍTICA ACTUAL
Però el motiu d'aquesta reflexió no és esquinçar-se les vestidures en un lament sobre l'oblit de la nostra tradició crítica, sinó fer una ullada a la realitat d'aquesta activitat als nostres dies. Una ullada, sobretot, centrada en la crítica de difusió -a Catalunya, forçosament, la que publiquen els suplements dels diaris i alguna altra publicació periòdica, però que, en situacions més normals, es projectaria des de determinades revistes especialitzades d'alta difusió- i deixant una mica de banda aquella crítica més limitada a publicacions universitàries o acadèmiques, que acompleixen altres finalitats.
Una altra paradoxa en la pràctica crítica actual la trobem en la contradicció oberta entre l'existència d'uns mitjans -catalans i castellans, que aporten uns indicis de normalitat a la crítica- i la baixa qualitat general del que s'hi publica. Fet que contrasta amb l'elevat nivell d'incisió, d'anàlisi i de valoració de textos apareguts en circumstàncies poc propícies, en la clandestinitat o en publicacions d'una precarietat -tècnica i de difusió- més que evidents. Sobta, doncs, que assolits uns nivells de publicació -no dic que acceptables, però sí minims- en canvi s'hagin omplert pàgines i pàgines de dubtós nivell intel.lectual, pàgines "toves", d'una manca de criteris -i a voltes de coneixements bàsics- que es detecta de forma immediata. Una crítica de ressenya ràpida, de lectura mínima, d'agudesa somorta, de reflexió inexistent. Una crítica que acostuma a ser-ho tot menys "crítica": publicitat camuflada, expressió de simpaties o antipaties personals, mostra d'unes ganes d'ocupar pàgines i més pàgines de diaris amb l'objectiu -m'imagino- de fer-se un nom. On és, llavors, l'esperit que infon la tasca crítica en el seus nivells bàsics?
La crítica no és o no ha de ser interpretació -Susan Sontag- en el sentit més valoratiu de la paraula. La crítica no ha de ser aquella pràctica tan decimonònica de beneir o repudiar la tasca creativa d'un escriptor. Però no podem ser tan innocents d'obviar els mecanismes subterranis -mercantilistes, no ho oblidem- de potenciació o anorreament d'un escriptor i la seva obra. També és cert, crec, que la crítica no es pot limitar a donar una breu informació sobre el contingut de l'obra i l'autor, informació facilitada eficaçment per les mateixes editorials i que tan fàcil resulta d'amanir a un cert tipus de "crítics".
La crítica hauria de ser, doncs, en una definició força tradicional però al capdavall substanciosa, aquella pràctica supratextual que, des d'una subjectivitat, i des d'una capacitat -només quantificable qualitativament amb la intuïció- penetra en el funcionament d'una obra i la presenta als futurs lectors amb l'avantatge que se li suposa de coneixements, agudesa, sensibilitat, professionalitat, etc.
I són, precisament, aquestes qualitats les que es troben a faltar en part dels qui exerceixen la pràctica crítica des dels espais oberts en determinades publicacions. Es fàcil diagnosticar en aquest magma de verbositat una extrema "facilitat" de capteniment en relació amb el que "és" o "es considera" literatura, facilitat que normalment és sinònim d'inexistència de gustos definits -siguin els que siguin- que sustentin aproximacions més o menys coherents a les obres. Aquesta manca de gust implica una manca de selecció, una manca de jerarquització personal, i, en conseqüència, una manca de posicionaments definits davant el que és la seva literatura. La literatura és, per a aquests, moltes vegades, un fet sociològic, una sèrie de productes oferts al mercat, un conjunt d'interessos econòmics que s'imposen sobre els cors innocents dels qui no imposen al seu discurs una, encara que sigui mínima, base de valors damunt dels quals bastir la seva paràfrasi crítica: gens de presència de valors estètics i ètics a la base del discurs crític.
D'aquí la "tovor" a què al.ludíem anteriorment. No havent-hi posicionaments, no existint criteris, no havent depurat sensibilitat i gust -els que siguin, però que siguin!- s'han llimat fins a ser anodines aquelles mínimes angulositats que es fan presents en tot debat. Vivim en una bassa d'oli que ho unta tot amb aquella passivitat sinònima d'avorriment. I quan neix algun "debat", aquest es desenvolupa sobre aspectes superficials i intranscendents, d'un nivell mesquí i de conseqüències absolutament irrellevants. Petites picabaralles -com les que genera negar la veracitat d'un Curial de torn- que enterboleixen i denigren encara més el que seria un debat interessant sobre qüestions importants, substancials.
Suposo que tot això són signes de l'època en què vivim, en què tot és "dèbil", "superficial", "intranscendent". No tot, és clar, per poc que espigolem tant en el panorama de les lletres autòctones com de les europees, en firmes velles o joves, cèntriques o perifèriques... No s'ha anul.lat del tot la lliure reflexió, i l'assaig -el gènere per excel.lència de la "reflexió"-, per bé que en molts casos s'ha reduït a la mínima expressió, encara és l'eina de treball per a alguns que no es deixen subjugar a les lleis imperants. Encara hi ha qui gosa manifestar alguna idea original, qui dibuixa algun apunt discordant en el tapís anodí dels nostres temps, per bé que de seguida són engolits indefectiblement en el marasme de discursos que emboiren les nostres consciències. No cal dir que, per a mi, la crítica literària no és altra cosa que una forma d'assaig, només delimitada pel seu objecte de reflexió, que és la literatura.
L'assaig és l'eina per a la llibertat de la intel.ligència, un espai per al lliure joc, per a l'analogia i l'anàlisi, per a la interrogació i la interpel.lació sobre tot i sobre res. És l'expressió de l'antidogmatisme, de l'esperit de discordança i d'harmonia en la diferència. És l'exercici de la tolerància, però alhora l'instrument de la vindicació, l'utillatge per a l'expressió de veritats que mai no s'exhaureixen, que topen les unes en les altres en una dansa que crea clima i clímax. Un camí per a la discussió, el diàleg, i, doncs, el coneixement. L'assaig serveix per a enraonar amb si mateix i amb els altres. Serveix per a indicar paradoxes que, com la que abordem, no tenen solució. D'aquí que l'assaig, per tot el que hem dit, sigui, en el fons, tan perillós. D'aquí que estigui cada cop més marginat a les parts inabastables, remotes, empolsegades, de les tribunes dels diaris o dels prestatges de les llibreries.
E. Tomasa, Crítica "tova" i assaig.
