NÚM. 1 @ FEBRER 1992


Sergi Peradejordi

Tres coses que sé d'ella


De tan quotidiana, ha acabat per fer-se translúcida, quasi transparent, però encara no prou perquè la imatge que apareix a través seu no estigui distorsionada; existeix com una cosa tan necessària, que viu en el terreny de la nostra mecànica, d'allò que es fa d'esma; necessària i dessabeïda com l'aigua. No sembla gaire fresca. La primera impressió recorda l'olor d'una sagristia humida fa estona tancada. Si seguim el paral.lelisme amb l'aigua parlaríem ara d'una bassa plena, immòbil; d'un microcosmos ranci, envellit prematurament.

I

Tanmateix hi ha hagut canvis. N'assenyalaré tres: la recuperació de la Generalitat, l'aparició d'una televisió catalana, l'existència d'una generació que ha pogut seguir l'escolaritat totalment o parcialment en català. Canvis, però, que no han alterat de forma sensible la constitució de la nostra protagonista, les seves formes, els seus models de representació i els seus hàbits reproductius. En el seu sistema de retroalimentació hi ha alguna cosa que falla. ¿De què està feta, quines són les característiques que li permeten romandre si no idèntica a ella mateixa sí almenys funcionalment igual malgrat els canvis que ha viscut el país de l'any 1975 ençà? Aquesta il.lustre desconeguda no és altra que el conjunt de manifestacions catalogades dins l'epígraf "la cultura catalana". Entre inabastable i fugisser, el domini defuig qualsevol definició acceptable, i prefereixo catalogar les poques dades que en tinc. La primera cosa que penso d'ella és que es manifesta com a discurs, com un "estil de pensament" que funciona com un "filtre" a partir del qual es configura una part de la nostra realitat immediata i mediata, i que inhibeix parcialment que s'hi realitzin transformacions espontànies. [Reprenc aquí la caracterització que fa de la noció foucaltiana de discurs l'escriptor nord-americà d'origen palestí E.W. Said a "Orientalisme, identitat, negació i violència" (Eumo editorial, Vic, 1991). Per a aquesta part, vegeu especialment les pàgines 15 a 39.] Des de la manera amb què ens hi referim, fins als elements que convencionalment inventariem com a constitutius de la cultura catalana, en el nostre món cultural es vehiculen un conjunt d'idees -com ara el seu caràcter fràgil, la necessitat de protegir tota manifestació cultural catalana, l'aplicació de barems diferents a l'hora de jutjar una creació catalana d'una que no ho és, etc.- que emmanillen la reflexió que els individus fan sobre la seva cultura. Aquestes idees sovint assoleixen el rang de categories metodològiques i resulta difícil pensar-ne al marge. Aquestes planes volen suggerir que sota aquest epígraf catalogador funciona un motlle que pretén reduir a un determinat tipus de pensament el que s'elabora des del que convencionalment es considera com a societat catalana. La pressió que exerceix aquest estil de pensament, que per diferenciar-ho d'altres manifestacions anomenarem Cultura Catalana, sobre les expressions culturals elaborades des de la societat civil no és evidentment omnímode, però tampoc inocu. En realitat suposa un sever constrenyiment que dicta què val la pena estudiar, pensar, analitzar, i de vegades publicar. És en aquest sentit que em sembla que la noció de "filtre" és pertinent per entendre l'ambient cultural de què ens nodrim. Per dir-ho més clarament, tot i pertànyer a l'àmbit de la societat civil, la cultura està penetrada, dirigida, controlada, i manipulada, en el sentit de manejada, per la societat política, entesa com el conjunt d'institucions, mecanismes i autoritats oficials, estatals o paraestatals. Aquest relatiu desplaçament des de la societat civil cap a la societat política determina l'espai de reproducció cultural català. Estem parlant d'un cas exemplar. Europa presenta pocs models tan complerts, sistematitzats i definits de manifestació cultural "nacional" que parteixi històricament d'un principi programàtic, d'una decisió llargament sostinguda, iniciada amb la Renaixença, redefinida al Noucentisme i ben vigent encara avui, de definir les seves característiques a través de la inclusió o exclusió dels elements que la conformen, o contra els que es crea. [De les enverinades relacions que presideixen l'inevitable matrimoni entre cultura i identitat, ja n'avisava l'any 1987 Norbert Bilbeny quan sostenia que "en una cultura on domini l'afirmació d'identitat -la identitat "moderna", la identitat "europea", la identitat, la identitat n-, es corre el perill que no hi circuli la sang per massa excés de cristalls" (N. Bilbeny, "Teoria de la desobedència cultural", dins AA.VV., "Segones reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Una perspectiva de futur", Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987, pàg. 42).] En aquest sentit, es pot convenir que la tasca de la Renaixença no va ser exactament de recuperació, sinó també de creació d'una cultura catalana que expressés una identitat diferenciadora. Aquest model no s'ha exhaurit encara i es perpetua en polítiques culturals actuals. Es tracta d'un principi programàtic creador però que també sanciona, admet, rebutja, valora, cataloga, moldeja el que s'anomena Cultura Catalana. El resultat de l'operació es fixa a les universitats, però no a qualsevol departament, no al d'Antropologia, per exemple. El laboratori on es treballa amb la Cultura Catalana és el de la Filologia, ja que en rigor és només en aquest on la discutible autonomia de la disciplina així anomenada és tolerable, atès que s'acorda que la Cultura Catalana es redueix, bàsicament, a la llengua i a la manifestació culta d'aquesta: la literatura. D'aquesta forma s'opera una segona reducció que limita les manifestacions culturals catalanes a un univers controlable, des del qual es postula paral.lelament l'excepcionalitat nacional per allò que el fet diferencial es plasma en la llengua. Exemplifiquem. No fa gaire encara, Xavier Bru de Sala afirmava: "La literatura catalana és, doncs, la columna vertebral, pedra última, fonament on reposa l'edifici sencer del catalanisme, que és preservador de la catalanitat". [X. Bru de Sala, "Literatura i literatures", dins AA.VV., "Segones reflexions crítiques sobre la cultura catalana...", citat anteriorment, pàg. 97.] Penso que la vigència del pensament nacionalista d'origen romàntic queda prou palesa en la cita i no necessita més comentaris. Sí que val la pena en canvi insistir que, independentment de les opcions polítiques dels individus, la força del discurs de la Cultura Catalana condiciona la veu de persones de reconeguda intel.ligència, com és el cas de l'ex-director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Manifestacions d'aquesta mena recorden que el discurs de la Cultura Catalana no és pensable, sinó que pensa, i pensa institucionalment, que ha esdevingut un mirall deformador.


II


És el moment de reformular la pregunta original per fer-la més concreta: ¿Quins són els supòsits inherents en què es fonamenta el discurs de la Cultura Catalana? Des del meu punt de vista, es redueixen a un: l'antropologització que ha fet el discurs de la Cultura Catalana de la cultura simplement. Definicions acadèmiques a banda, tot i que es concep com un saber universal, l'antropologia cultural parteix d'una mena de pecat original que difícilment ha superat. Històricament es tracta d'un saber colonial desenvolupat precisament a través d'estudis dels pobles conquerits encarregats per les administracions colonials. Els dos punts fundacionals de l'antropologia són: l'afirmació que els pobles colonitzats susceptibles de ser antropologitzats no tenen història, no posseeixen constància escrita -o oral- dels canvis perquè son immutables, fet que els diferencia de les convulses societats "històriques". Per altra banda es justifica la pertinència del seu discurs des del punt de vista del relativisme cultural, que ha desembocat sovint en un particularisme cultural defensor de la impermeabilitat i el respecte a la cultura de cada societat, i se'n proposa una catalogació com a projecte intel.lectual darrer. Tota cultura posseeix, segons aquesta opinió, un valor intrínsec que dificulta, o impedeix, introduir-hi conceptes que li són estranys. Sota la lloable aparença del respecte a les minories es fragmenta la universalitat de l'espècie humana en postular que les cultures són compartiments estancs, sense possibilitat de canvis i que determinen fatalment la condició dels pobles i dels individus. No tota la pràctica antropològica és així, afortunadament, però el paradigma de la disciplina no se n'ha desempallegat encara. Resulta interessant aplicar el que acabo d'exposar, amb les necessàries matisacions, al nostre context cultural actual. Posem dos exemples, ¿per què el suplement de cultura en català del diari "El País" es dedica a analitzar en els seus dossiers temes anecdòtics, com ara el trànsit a Barcelona, a la vegada que decideix, sota la disfressa de realitzar una proposta original i alternativa, que l'anàlisi dels llibres en català mereix menys de trenta línies? No serà això conseqüència d'un altre discurs, no menys dens, que parteix del principi que la cultura catalana és un epifenomen -d'una cultura hispànica?- regressiu que cal conservar -el deliri de la catalogació i la preservació-, però que no posseeix una dinàmica pròpia i que per tant es reprodueix endogàmicament sense capacitat d'obrir noves vies de desenvolupament? El segon exemple és el de l'etnografia, el treball de camp de l'antropologia. Allà on aquesta darrera proposa la catalogació i la comparació, l'altra li ofereix les dades bàsiques. Quan la Generalitat de Catalunya i els organismes institucionals dependents i derivats plantegen exposicions sobre el món de Joan Amades, per posar un cas, no estan adoptant una visió immobilista de la cultura catalana? Pot ser que el centenari d'un folklorista del dinou, pioner en la conservació de les mani-festacions d'una cultura en perill, pugui ser celebrat a la fi del segle XX sense una revisió crítica adient? Sí, és possible. Perquè de fet es parteix de la idea que allò que féu Amades no va ser certificar l'existència d'una forma de vida en dissolució sinó que va dictar quines eren les característiques de la forma tradicional de viure a Catalunya. La qüestió es desplaça subliminarment cap a una altra de més abast. Realment, ¿és possible a la fi del segle XX mantenir com a criteris definidors del que és la nació, i la cultura nacional, les idees derivades del model nacionalista alemany, model en què es van inspirar els precursors de la Renaixença? Probablement, no. Però aquest és un debat inimaginable aquí, perquè la Cultura Catalana manté una prohibició interna que expulsa la qüestió, ja que soscava els principis de la autoidentificació dels catalans com a "fet diferencial": la connexió existent entre poble, llengua i cultura com a expressions de l'essència nacional, del "volkgeist", de l'"esperit del poble". El que penso és que a Catalunya aquest procés va anar encara més enllà que en el model alemany en necessitar no només recuperar a partir d'uns determinats criteris -com podien ser la llengua, el dret o els costums- una identitat que s'estava diluint, sinó que en certa forma aquests criteris van elaborar, per la seva banda, una realitat fixada que ha passat a ser un sagrari inviolable. En el cas de la història, aquesta fixació essencialista que creu que hi ha en algun lloc un món ideal català, en el més pur estil platònic, ha estat encara més violenta, com es va poder veure en la celebració el 1988 del Mil.lenari. Tal com ha fet amb d'altres disciplines, la Cultura Catalana ha tendit, i ho ha aconseguit, a construir una història nacional a partir d'uns mites que generen una certa explicació del passat del poble català. Per a la historiografia romàntica i postromàntica Catalunya representa una encarnació de l'Au Fènix, que desapareix per refer-se a partir de les seves cendres i de la qual els mites fundacionals -Guifré, el Mil.lenari, les corts catalanes, Jaume I, el 1714, la revolució industrial de final del XVIII i començament del XIX- en són una manifestació. Aquests mites porten inscrit el codi històric de l'excepcionalitat catalana a la vegada que exclouen la resta de la vivència històrica de les dones i homes de Catalunya. [Sobre això, vegeu el dossier que la revista "L'Avenç" va publicar l'any 1982, al seu número 50, dedicat al tema dels mites de la Història de Catalunya. Es tracta d'un número que no té desperdici, perquè hi ha també una crítica severa a la historiografia romàntica i postromàntica a l'article "Sobre la història i la historiografia catalana" de M. Barceló, B. de Riquer, E. Ucelay da Cal (pàg. 68-74) i, per finalitzar, una entrevista amb Jordi Pujol on es mostra, per si algú en dubtava, que el projecte polític i cultural de la Generalitat no és gens improvisat.] D'aquesta forma es destaca una història feta de moments estel.lars en detriment de les línies d'evolució que han configurat el continuum vivencial dels catalans. La història del país és, més que mai, la de les seves essències: el seny, la rauxa, la tenacitat en la lluita contra la tirania, la vocació europea. Per tant, qualsevol reflexió que dissolgui aquestes màximes en el riu del que s'esdevé, o, més simplement, que les contextualitzi i hi posi dates de caducitat alhora que exigeixi la creació de nous criteris per reformular el projecte de futur, no interessa i és degudament menystinguda. La conclusió a què arribaven M. Barceló, B. de Riquer i E. Ucelay Da Cal fa deu anys és encara vigent i sinistra: "Ara el pujolisme pot prescindir de la història perquè ja la té codificada com a ideologia i com a mitologia positiva:«la història de Catalunya ja està feta»". [M. Barceló, B. de Riquer, E. Ucelay da Cal, "Sobre la història i la historiografia catalana", pàg. 73.] En definitiva, desapareguda la història, entesa com a procés de canvi, la Història de Catalunya esdevé una dada cultural més, sotmesa a la pacient interpretació de l'antropòleg. Observi's que no diferencio entre el discurs actual i l'heretat, perquè com a estil de pensament la Cultura Catalana s'ha anat construint a la vegada que exercia la seva funció de filtre. Encara avui, es pot afirmar que la Cultura Catalana és el que es defineix des de les institucions -públiques o privades- com a tal: és allò que es publica a les editorials, el que es sanciona a les universitats, el que es produeix a la televisió catalana, el que subvenciona la Generalitat. Com a construcció des de la societat política pot decidir què en forma part i què n'és exclòs. Un seguiment dels debats culturals dels darrers anys a Catalunya podria exemplificar el que dic. [Per a una descripció del que ha donat de si la literatura catalana dels vuitanta que és exemplar del que comento, es pot consultar À. Broch, "La literatura catalana dels anys vuitanta" (Edicions 62, Barcelona, 1991).]


III


Queden ja poques coses més a dir d'ella. En tot cas intentar entendre com ha estat que aquest discurs que anomenem la Cultura Catalana oficial ha esdevingut hegemònic en el submón d'un petit país colonitzat. En principi hi veig dues raons poderoses. La primera fa referència a l'espectacular desaparició de referents teòrics i polítics que havien estat dominants fins a 1975. La crisi del marxisme o la disgregació d'una, ni que fos minoritària, consciència de Països Catalans han dut com a resultat històric que el pragmatisme i la negociació del dia a dia hagin passat a primera plana. La desarticulació de la societat civil, quan curiosament havia assolit unes formes d'autodeterminació llargament esperades, també ha tingut el seu correlat en el camp de la literatura en particular i de la cultura en general. Darrera els dogmatismes postseixanta-vuit s'han escolat pel desguàs pensaments crítics i actituds renovadores que han permès que just en el moment que calia crear opinió el pensament nacionalista conservador s'hagi trobat sol, cosa que li ha permès encunyar un model cultural que reprèn les categories i els interessos, degudament actualitzats, que animaren la Renaixença i el Noucentisme sense que haguem estat capaços de bastir cap rèplica, cap crítica conceptual, i, molt menys, cap alternativa. En realitat, el model cultural dominant s'alimenta del pairalisme. [Prenc el concepte de Barceló, Riquer i Ucelay da Cal, que a l'article citat el defineixen com l'exaltació d'una societat tradicional fidel al passat.] La cultura catalana, en aquest moment, no pensa. El cas de l'assaig és exemplar. Les obres d'assaig que es publiquen en català són mínimes, sovint reduïdes a clàssics. Al respecte, es poden emetre dues hipòtesis. La primera hauria de comprovar que el català, com a essència, és intel.lectualment curt, poc interessat en l'exterior i decididament autista quant a reflexió. La segona, menys radical, certificaria la hipòtesi general que articula aquestes planes: que la Cultura Catalana ha sotmès la cultura a una antropologització intensa, n'ha reduït l'experiència cultural a allò que referma la identitat social, cosa que provoca l'exclusió de tot l'innovador com a pertorbador i estimula els hàbits endogàmics. La segona hipòtesi, doncs, reconeixeria l'existència d'un món bilingüe, on els sentiments i les manifestacions sensorials, l'àmbit familiar per fer servir una comparació que ens és propera, s'expressaria en català; mentre que el món intel.lectual i la reflexió, és a dir, la relació amb l'exterior, es farien bàsicament en castellà i en altres llengües forasteres. Aquesta segona hipòtesi té un fort potencial explicatiu. Els suplements de cultura en català dels diaris no es fan ressò dels llibres de filosofia o d'assaig, o ho fan de tant en tant i sense criteris clars. Les raons adduïdes sempre són les mateixes: marginalitat del tema, desinterès del públic, etc. I segur que són certes, perquè, en definitiva, la mateixa societat catalana alimenta el discurs de la Cultura Catalana. El pensament en català està en aquests moments fora dels grans debats intel.lectuals dels noranta. Nosaltres, els que d'una forma o una altra ens dediquem a tasques d'aquesta mena, també som emissors d'aquest discurs. No hem sabut crear-hi curts circuits, ni assetjar-lo, ni insistir en les seves mancances. Al contrari, assistim entre estupefactes i adormits a la constant fabricació d'espesses anuències, de feixugues conformitats, de vastíssims llocs comuns. Indiferents, observem com l'espai habitable es redueix dia a dia. Tots en som responsables. No hi ha fugida, aquest no és un altre país.


[Agraeixo a Màrius Serra, Natàlia Diez i Josep Maria Lluró la paciència que han tingut en llegir-se els primers esborranys d'aquest text. Hauria de ser del tot innecessari recordar que els errors i distorsions que hi puguin aparèixer només a mi em són imputables.]


S. Perajordi, Dues o tres coses que sé d'ella


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]