Les frontisses, com els partits polítics, també es rovellen

En cap cas no voldria contribuir a fer bona la dita que diu que de l'arbre caigut tothom en fa estelles. Però em costa deixar passar sense un comentari unes paraules de Núria Parlon —actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i una de les dirigents reconegudes del PSC, que per edat es podria haver esperat que hi liderés un inajornable relleu generacional—, paraules que recollia fa uns dies Antoni Bassas en una entrevista a l'Ara.

Parlon parlava sobre el paper del seu partit a propòsit del que n'estem dient el procés. I deia, en resum, que "el PSC està fent de partit frontissa perquè això no peti, cosa que ens fa rebre des de totes bandes", i que per aquest motiu "el partit ha sigut tractat injustament". I es preguntava "què es guanya afeblint una posició favorable a teixir ponts, com ha sigut la del PSC, per reforçar determinades posicions que el que busquen és l'immobilisme en clau política". 

Núria Parlon es dol, doncs, del mal tracte rebut pel PSC com si el seu partit hagués estat agredit per forces externes i fos, a conseqüència d'aquesta hipotètica agressió, que viu la crisi que viu. Diria que les coses han anat de tota una altra manera: mentre la realitat —el país, tots nosaltres— canviava de pressa i d'arrel, el PSC s'ha resistit a deixar d'analitzar-la amb les claus dels anys 80, les que li havien funcionat tan bé. I això l'ha dut a anar desconnectant del present fins a trencar-se des de dins. 

Ningú no l'ha agredit, el PSC. És més, recordo que l'any 2003, quan Maragall no va aconseguir batre a les urnes el candidat Mas, durant unes hores, molts, ben lluny del PSC, teníem la recança que aquell fracàs no acabés amb el col·lapse del partit, un partit que s'acostumava a definir aleshores en els termes que ho fa encara Parlon. I bé, lluny de trencar-se uns dies després es formava el primer tripartit i el PSC tenia una oportunitat insòlita de revàlida. Però, com són les coses, després de dues legislatures governant arreu, el PSC ha sucumbit al canvi de paradigma que ha viscut el gruix de la societat catalana. El canvi que ha dut l'independentisme a ocupar la centralitat de la nostra vida pública. 

I hi ha sucumbit tot sol, afeblint-se fins a l'extrem que pot anar a raure electoralment en una posició testimonial. Justament, em sembla, per immobilisme. Per això penso que Parlon no utilitza correctament aquest concepte. I és que aquests darrers anys no gaires han superat en immobilisme el PSC. O no era només retòrica que emmascarava l'immobilisme aquella cantarella de la consulta legal i acordada que ens hem fet farts de sentir, mentre a l'altra banda només hi feien l'orni?

El problema de fons, el que sembla que el PSC es resisteix a reconèixer, és que això ja ha petat, per dir-ho en els termes de Núria Parlon. I que ara es tracta de fer portes noves. Les velles, amb les seves frontisses rovellades, ja no ens valen. Ni tan sols les parets que guardaven. Sap greu que un partit que ha estat certament central i cabdal durant tres dècades ara no sàpiga sinó caminar amb el pas canviat. Què hi voleu fer, ha envellit malament. Però, sisplau, que això no ho facin pagar als altres.

izquierdo@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Després de dues legislatures governant arreu, el PSC ha sucumbit al canvi de paradigma que ha viscut el gruix de la societat catalana'.