Opinió

 

1/88>

Bel Zaballa

11.03.2015

Cansats del va com va

Ens refugiem en unes cançons que són crònica d'un temps passat i alhora tan premonitòries que, avui, la seva vigència esborrona. Que encara dura la vida dura, Ovidi. I encara bo que hi ets. De part dels bons fins a la mort.


Recordo com, fa deu anys, uns joves van contribuir a la teva recuperació profanant el Palau de la Música en un espectacle inoblidable. Faltaven uns quants anys perquè voleiessin els milers de bitllets desfalcats. Un dels 'punks' independentistes que van muntar aquell sarau és avui diputat del Parlament de Catalunya, què et sembla? Hi vam fer onejar estelades i vam prémer els punys al crit d'independència, però aleshores això encara no era notícia. Deu anys després, ho ha deixat de ser i tot, de tant com ens hem acostumat als estels damunt les quatre barres. Fem una revolució pacífica, cada terreta al seu pas, i amb desenes de pedrots pel camí. Per això encara et necessitem.


Perquè al sud que ens fa de nord hi ha desenes de milers de xiquets que no poden aprendre matemàtiques en la llengua en què pensen. En una escola que va perdent el color i que porta la remor en blanc i negre d'aquella Ribera teva, amb la merda a l'entrada, ara que fins i tot l'assignatura de religió (catòlica, és clar) inclourà pregàries.


Profètics els teus manars i garrotades, avui que ens volen quiets i emmordassats. Avui que fan fora de casa els qui no saben on anar a viure, i permeten que les cases es quedin sense gent i a mans de la banca. Avui que a casa nostra hi ha gana mentre sobra el menjar, que n'hi ha que passen fred mentre van enfilant-se els guanys dels qui controlen l'electricitat, avui que no n'hi ha prou de treballar per a poder (sobre)viure. Però continuem volent el pa sencer, i n'hi ha molts que no volen callar mentre uns altres tenen la tralla, cansats del va com va. I és així com, per exemple, les falles van perdent el blanc i negre i han esdevingut dies de feres ferotges amb pancartes i xiulets davant un ajuntament que tremola. Preparant el dia que durarà anys.


Els qui et bandejaren aleshores encara ho fan avui. Però jo no sé què preferiries. L'altre dia una diputada del PP va brandar un cartell teu i es va atrevir a replicar-te. Els de la dura-cràcia encara són als despatxos i et continuen negant, però se'ls acaba el temps. La setmana passada vaig conèixer la teva filla, i saps què em va dir? Que i què, si t'havien volgut silenciar? No ho havien aconseguit pas. I que allò que la feia més feliç era veure que no havien calgut iniciatives institucionals ni oficials perquè avui fossis ben present. Tu no has desaparegut mai. Lligant una samarreta (vermella) a un pal llarg de fusta, els de condició humil i sense terres han fet bandera de les teves cançons i missatges. Perquè encara ens calen. Deia ahir Feliu Ventura que eres un referent que havies esdevingut clàssic, 'des de baix i sense els de dalt', que quedi clar que 'així també es pot fer'.


I que tots els dies impensats ens continuïn emprenyant les teves cançonetes.


Editorial