Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

04.12.2014

La decepció i la possible solució

Avui som una mica més lluny de la independència que no abans-d'ahir. Reconec i defenso que la força de l'independentisme és al carrer i a la societat civil, però sempre he dit que no hi hauria independència sense una representació política forta, unida i que treballés amb visió estratègica, coordinada i molta intel·ligència. Podria ser que la conferència de Junqueras de dimarts fos una escenificació per a marcar territori i negociar amb més força des de la distància. Però si la proposta era completament sincera, és innegable que avui som una mica més lluny d'aconseguir l'objectiu que ens ha de fer sortir del pou. La distància entre les dues propostes que s'han posat damunt la taula és sideral. L'ANC i l'Òmnium, amb una decepció de cavall, ja s'han ofert a fer de mitjanceres entre el president Mas i Junqueras. Esperem que la responsabilitat històrica pesi més que no els aparells de partit.

Podríem aturar-nos a parlar de les formes i les consignes de militància que es van poder veure al Palau de Congressos dimarts, però ja ho han fet alguns altres amb prou d'encert i potser val més girar full ràpidament. Ara ja tenim les dues propostes i cal trobar-hi solucions. Hi ha massa gent que ha treballat tota la vida, dels qui encara són vius i dels qui ja no hi són, per a deixar perdre ara aquesta oportunitat històrica. La setmana passada demanava que els líders polítics i els partits pensessin més en els ciutadans que no en els militants. Si això no és possible, caldrà que la societat faci un pas endavant i prengui la iniciativa encara més que no ho ha fet. L'ANC ja va reiterar dissabte el clam per la llista unitària transversal. Potser caldrà fer una passa més.

Amb tot, cal sortir de l'atzucac. I l'única manera és cercant alguna solució que pugui acostar dues posicions tan distants. Hi ha aspectes de la proposta de Junqueras que em semblen lògiques. Per exemple, que el referèndum que clogui la transició sigui per a ratificar la constitució i no pas per a ratificar una independència que ja s'haurà votat en les eleccions. Però perquè això sigui així, és evident que les eleccions que es facin ara han de ser tan semblants a un referèndum com sigui possible.

El president Mas proposava una llista unitària sense partits i amb representants de la societat civil i professionals de prestigi. Si la llista guanya les eleccions amb majoria absoluta, durant divuit mesos es prepara l'estat i s'obre un procés participatiu constituent. Al final d'aquest període, noves eleccions amb caràcter constituent per a preparar la constitució. Per una altra banda, Junqueras proposa unes eleccions constituents d'entrada i començar a actuar com un estat independent amb la formació d'un govern d'unitat. Començar el procés constituent i tancar-lo amb un referèndum de ratificació constitucional.

Ara mateix tan sols hi veig una solució possible. Unes eleccions al febrer per a decidir exclusivament sí o no a la independència. Això demana una llista unitària de la societat civil i tan sols un representant per partit polític que hi doni suport. Aquesta llista ha d'aconseguir més del 50% dels vots i, per tant, la majoria absoluta. En lloc de destinar divuit mesos a negociar i preparar estructures d'estat, tot plegat es farà en mig any. De fet, no hi haurà negociació amb l'estat espanyol i caldrà actuar sota unes condicions completament hostils. Infernals. L'Onze de Setembre es proclamarà la independència i es faran eleccions constituents a continuació. Aleshores, cada partit s'hi presentarà com vulgui i farà valer el seu pedigrí ideològic. El nou parlament haurà de fer la constitució i sotmetre-la a referèndum.

Què hi guanyarem amb aquesta fórmula? Per una banda, es podrà fer un plebiscit sobre la independència sense les interferències que no tindria mai un referèndum. La durada limitada a set mesos del mandat per la independència ofereix la possibilitat de tornar a posar damunt la taula els projectes de país molt aviat. No es confon la decisió sobre la independència amb la decisió sobre com ha de ser l'estat independent. La separació en dos temps queda molt delimitada en el temps. En un sol any es fan totes dues coses: plebiscit i procés constituent.

Finalment, si la cosa es fes així, jo demanaria una rectificació al president Mas sobre la intenció de no tornar-se a presentar una vegada acabat el procés. Em sembla que algú com ell pot tenir moltes coses a dir en el procés constituent. És tan important de decidir que es vol començar a caminar com triar bé el camí que cal prendre.

Editorial