Contra la unitat

La complicitat és una idea immensament més valuosa que no pas la unitat. La complicitat parteix de la diferència. La unitat tendeix a esborrar la diferència. La complicitat accepta la complexitat. La unitat tendeix a simplificar. Ho hem dit moltes vegades en aquestes pàgines: aprendre a conviure en la complexitat és la clau de l'èxit. Aquestes quatre idees es poden aplicar a gairebé tot, però ara penso en la situació política catalana i el gran objectiu que ens proposem d'aconseguir com a poble.

Aquests últims mesos he sentit i he llegit crides constants a la unitat dels partits des d'alguns sectors de la societat civil organitzada i, especialment, de l'Assemblea Nacional Catalana. S'ha demanat la llista unitària a les eleccions europees. Quan no ha pogut ser, s'ha demanat el punt comú en els programes electorals. Fa un temps va ser el vot unitari del parlament per a demanar la transferència de la competència de convocar referèndums per l'article 150.2 de la constitució espanyola. I així podem anar tirant enrere i trobarem tots els casos en què hom ha demanat que els partits actuessin uniformement, com un sol home, en cadascuna de les passes del camí cap a la independència. I jo sóc contrari a aquesta necessitat constant d'unitat.

Hi ha moltes maneres de fer el procés cap a la independència. Per mitjà d'una transició negociada, per un procés de ruptura legal des de les institucions, amb una revolució popular o una revolta ciutadana, per mitjà d'un referèndum amb aval internacional… Totes les vies han de restar obertes i caldrà fer servir la que més convingui en el moment més adequat. Per això és necessari que hi hagi sensibilitats polítiques diferents que defensin la bondat d'una opció o d'una altra. Per exemple, si la CUP considera que demanar la transferència pel 150.2 és una pèrdua de temps i, encara pitjor, una vulneració del principi de sobirania proclamat en la declaració del parlament de l'any passat, és bo que se'n desmarqui i que ho pugui explicar.

Més exemples, si la gent d'ICV no vol compartir llistes ni programes amb la gent de CiU perquè consideren que les propostes d'uns i altres són contradictòries, és normal que es presentin separats. La llista única podia fer perdre un munt de vots de gent no disposada a donar suport a candidats ideològicament llunyans. Cal entendre que fer un procés d'independència no significa oblidar-se dels programes polítics. De fet, allò que dóna més força a l'independentisme és que hi hagi ecologistes, socialdemòcrates, comunistes, liberals, demòcrata-cristians i algun anarquista --accepteu-me aquestes etiquetes de colors-- fent el camí plegats. I aquesta força és més gran si cap d'aquests no ha de renunciar a les seves idees per poder ser independentista. Ja sé que hi ha gent que odia aquesta paraula, però és allò de la transversalitat.

Això vol dir que no hi ha d'haver mai unitat? No. De cap manera. La unitat adquireix un valor especial i té molta més força si se'n fa un ús concret, ben calculat. Com passa amb tot, la unitat tothora i a tot arreu deixa de tenir força i perd tot interès estratègic. Per exemple, la unitat mostrada amb l'acord de la data i la pregunta va fer impacte. En aquell punt del procés la unitat era més important que l'acord en si mateix. Hem de ser capaços de fer aquest procés d'independència des de la complexitat i des de les diferències polítiques. Ens parem trampes massa sovint exigint-nos una unitat que no pot aportar gran cosa i que, en canvi, és causa d'una frustració immensa quan no s'aconsegueix.

Des de l'admiració que hi tinc, penso que l'ANC ha volgut fer un paper que no li tocava mirant de marcar el pas dels partits i volent-ne dirigir les estratègies. Una cosa és exercir amb fermesa la teva capacitat d'influència i la teva força mobilitzadora, i una altra és pretendre intervenir en la configuració de les llistes electorals dels partits i els seus programes. El procés funcionarà si cadascú és capaç d'entendre el seu paper. Certament, la frontera entre els partits i la societat civil pot ser que es vagi diluint, però encara hi ha terrenys que és bo que siguin respectats per uns i altres. O és que no s'ha posat el crit al cel quan algun partit ha provat de controlar i marcar el pas de l'Assemblea?

Contra la unitat, complicitat i confiança. Allunyem-nos de les certeses absolutes i de les simplificacions. Són un parany que ens pot fer perdre la batalla. Acceptar la incertesa, aprendre a conviure en la complexitat, teixir complicitats entre diferents i actuar amb confiança. Aquest és el camí de l'èxit que, com deia el poeta, no és un camí planer. La unitat és una arma molt potent si es fa servir en el moment precís. No tinguem pressa, que de moments que demanaran unitat n'hi haurà una bona colla a l'hora de la veritat. Aleshores sí, qui no sàpiga deixar en segon terme les diferències en favor del projecte comú serà jutjat per la Història. O, encara millor, serà jutjat per les generacions de catalans a qui s'haurà decapitat el futur.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Cal entendre que fer un procés d’independència no significa oblidar-se dels programes polítics.

Allò que dóna més força a l'independentisme és que hi hagi ecologistes, socialdemòcrates, comunistes, liberals, demòcrata-cristians i algun anarquista fent el camí plegats.

L’ANC ha volgut fer un paper que no li tocava mirant de marcar el pas dels partits i volent dirigir les seves estratègies.