Una gent trista

Dissabte ben de matí, una ràdio demanava al portaveu de Som Catalunya - Somos España a partir de quina xifra d'assistència consideraria un èxit la concentració del 12-O de Barcelona respecte de la Via Catalana. L'home, sensiblement incòmode, es va afanyar a replicar: 'No, no, no, en aquesta lliga no hi juguem' (el pronom feble és meu). En sentir-ho, servidora, que ja es trobava pentinada al rebedor de casa per baixar a la festa nacional dels no-nacionalistes, ha de reconèixer que va perdre un pelet d'il·lusió.

Què volia dir, que 'en aquesta lliga' no hi jugaven? Era una claudicació abans d'hora? Un reconeixement que no comptaven arribar a omplir la plaça de Catalunya amb un milió sis-cents mil assistents? Aleshores vaig recordar que els nostres amics tenen una matemàtica pròpia, que la 'majoria' sempre és la seva, sigui del percentatge que sigui, i que un manifestant dels seus val per deu, per vint o pels que convingui. De manera que vaig agafar aire, i cap a la concentració hi falta gent.

Val a dir, i ara em posaré seriosa per un paràgraf a la vida, que servidora, que no és periodista ni objectiva ni re, va forçar-se a fer allò que li hauria agradat que fessin els dependentistes amb la Via Catalana: treure el cap de sota l'ala i obrir els ulls a la realitat, encara que no sigui del propi gust. Estava disposada a sortir de la 'bombolla' i comprovar si era cert que vivia en una dimensió paral·lela entre mitjans manipuladors i amistats abduïdes pels deliris d'un president boig. Estava disposada, en resum, a encarar-me amb aquella 'majoria silenciosa' que és tanta majoria i que, per a trencar el silenci --com deia el cartell anunciador-- havien llogat un DJ.

Bé, doncs malauradament la cosa no va anar bé. Servidora va arribar tard. Tard per a veure el ple. Les 160.000 persones, vull dir, 100.000 més que l'any passat, poca broma. La concentració era a les dotze, i mitja hora més tard el DJ Pulpo acomiadava la gernació: '¡Gracias por una mañana histórica!' Ja sé que el portaveu de Som Catalunya - Somos España no volia comparacions, però de segur que em deixaria dir que era com si a la Via Catalana m'hi hagués presentat a quarts de sis tocats, quan ja no hi quedava ningú. Quan vaig arribar a la zona zero baixant per un passeig de Gràcia semidesert, calculo que ja havien desallotjat més de 150.000 persones. Al metro que havia agafat abans s'hi podia patinar. Si no poden registrar el rècord d'assistència al Guinness, que provin de passar a la història amb aquesta gesta de velocitat supersònica i d'organització.

Total, que em vaig asseure a mirar els concentrats que hi quedaven. Vejam si em sé explicar: sabeu quan arriba la mitja part d'un partit crucial de Champions, que per la fesomia dels afeccionats ja pots deduir si la tenen encarrilada? Doncs això. Les cares eren de 'bueno', potser que anem tirant, no? D'anar pensant a pujar a dinar, d'anar caragolant la bandera i animar la canalla: va, que demà anirem a Port Aventura, vale? De tant en tant, a la perifèria de la plaça, algú cridava: '¡Vivaspaña!', i li tornaven rèpliques disperses com un eco llunyà. Els somriures es reservaven a les càmeres, a les lents dels objectius. Les ulleres de sol feien els rostres una mica més foscos. Una flauta peruana posava un deix malenconiós a l'estampa. No cal ser periodista per a saber percebre l'olor esclatant d'un dia de festa. No cal ser objectiu per a sentir les rialles dels infants i veure en els ulls de joves i grans l'espurna d'una esperança de futur. Vaig veure això: una gent trista. Entenc, doncs, que no s'hi valgui a fer comparacions. Segurament seria cruel. No tenen res més a oferir-nos que el seus sentiments, tan legítims com els nostres.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els nostres amics tenen una matemàtica pròpia, que la 'majoria' sempre és la seva, sigui del percentatge que sigui.

Vaig veure això: una gent trista. Entenc, doncs, que no s'hi valgui a fer comparacions. Segurament seria cruel.