La diplomàcia de la rebel·lia

'No acceptaré
mai l'oficialitat,
que és fer-li el joc a l'ocupant,
que és una treva que esdevé parany.
Lluitaré amb la meva cortesia:
la diplomàcia de la rebel·lia'

El 1994, dos anys després de l'operació Garzón i quan l'independentisme era una tendència emergent però minoritària, Francesc Ribera, 'Titot', el cantant i ànima dels Brams, escrivia aquesta lletra de la cançó 'La diplomàcia de la rebel·lia', que vaig tenir la sort d'escoltar en uns quants concerts i d'aprendre'n, fins i tot, la versió en basc, 'Bihurkeriaren diplomazia'. De l'independentisme d'aquells anys, i dels anteriors, se'n poden fer tantes crítiques com se'n vulguin fer, però no es podrà negar mai que es va anticipar al sobiranisme d'avui amb l'esmena a la totalitat del parany autonòmic.

Avui ser independentista és còmode i benvist, i és una opció que es pot expressar obertament. La cosa és ben diferent d'aquells anys, els vuitanta i els noranta, quan, malgrat tot, hi va haver una gent que va mantenir la dignitat d'un país que era enganyat sistemàticament, una gent que no va acceptar mai les rebaixes de la llibertat ni de la democràcia. Als qui ho van fer quan tot era molt més difícil, els devem un intens agraïment. I no crec que avui tinguin el reconeixement que es mereixen de part dels independentistes de nova fornada.

Al Principat, aquell independentisme històric, per dir-ho d'alguna manera, va desembocar sobretot en dos espais polítics que, simplificant una mica, podem identificar com el d'ERC i el de la CUP. D'ERC ja n'he parlat, directament o indirecta, en alguna avinentesa –i hi tornaré aviat–, però avui vull parlar de la CUP, per destacar-ne allò que hi trobo de més interessant. Ho faré sintetitzant la meva visió en quatre valors que m'ajuden a confiar-hi.

Autenticitat. La CUP, com a pou de sediment de l'independentisme combatiu i transformador, és autèntica de mena. Vull dir que no és un projecte inventat, improvisat i oportunista, que vol aprofitar que la cosa va d'una manera determinada per treure'n profit. La CUP és un plat cuit a foc lent, amb una tradició de debat i d'autocrítica molt arrelada, que ara comença a arreplegar el fruit de la feina de molts anys. I no es presenta amb ganes d'agradar, sinó amb voluntat de transformar. A diferència d'algunes altres esquerres aparentment transformadores, la CUP no estudia la manera de dir allò que la gent vol sentir, sinó que diu què pensa, malgrat que no agradi a molta més gent. I aquesta autenticitat es construeix en el trajecte, en el camí fet quan l'independentisme era estigmatitzat i les sales d'actes no s'omplien com ara.

Preparació. També fruit d'aquest trajecte llarg i pacient de l'esquerra independentista rupturista, la CUP ha arribat al moment actual amb un bon reguitzell de quadres preparats per a plantar cara, respondre als envits d'avui i fer-hi aportacions de qualitat. Els diputats que hi ha al parlament aquesta legislatura en són un bon exemple, però als municipis i a les comarques hi ha més gent preparada. Paga la pena de recordar els debats que l'esquerra independentista ha fet durant aquest darrer decenni sobre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions parlamentàries. I una de les raons que havia frenat aquest pas fins ara era la necessitat que el projecte fos més madur i es pogués estendre primer per la base municipal; calia evitar de construir un gegant amb peus de fang. Tinc la impressió que, gràcies a haver sabut esperar el moment, s'hi ha arribat amb gent capacitada i amb les idees més clares.

Generositat. En els primers passos en la política parlamentària, la CUP ha hagut de respondre a diverses situacions amb una actitud que serà determinant del procés d'independència: la generositat. Molt lluny de la majoria parlamentària i amb poca capacitat de marcar el ritme, la CUP podria optar per rendibilitzar electoralment la presència al parlament. Podria dedicar-se a fer una política de lluïment de cara a la galeria i sense mullar-se ni arromangar-se. Però, ara com ara, ha optat per fer pinya en les etapes del procés que es van superant i, ensems, marcar distàncies en tot allò que no comparteix del model social, econòmic i institucional. I entendre que el procés cap a la independència és de tot el poble, transversalment, i que paral·lelament cadascú ha de proposar el seu model de país, és la millor garantia d'arribar al moment de la veritat amb més opcions de sortir-ne victoriosos.

Constància. La constància vol dir, com recordàvem abans, els anys de treball de base i de no precipitar-se, però també és una actitud de present i una guia per a encarar la construcció d'un nou estat català. La CUP és conscient que l'adversari ens prepara un camí ple de paranys i provocacions que hem de saber interpretar adequadament. I que cal construir el relat de la independència no pas com a oposició a un estat, sinó com a construcció d'un nou model de societat que ha de menester un marc institucional que la protegeixi i la faci créixer en llibertat. I entenc la constància com el terme oposat a la precipitació i a la improvisació. No he sentit que la CUP exigeixi de proclamar la independència demà mateix, i això em fa confiar que el seu paper, amb els objectius legítims, és constructiu i sensat.

Aquests quatre actius que trobo en la CUP constitueixen, a parer meu, la diplomàcia de la rebel·lia. Per mi, la presència de la CUP al parlament en un moment com l'actual és un fet de justícia històrica amb l'independentisme que no va cedir mai quan la repressió i els riscs eren molt forts. La diplomàcia de la rebel·lia és una actitud que ens ajudarà a sortir de la gàbia autonomista. El diputat David Fernàndez hi va apel·lar la setmana passada al parlament: 'Amb el plaer i la necessitat de la desobediència, amb la diplomàcia de la rebel·lia i reproduint aquell gest, farem amb la sentència que ens van lliurar ahir el mateix que jo i 40.000 persones vam fer aleshores [en referència als insubmisos al servei militar]. A la paperera de la història, de la ignomínia i de la vergonya.'

'No donaré
tampoc la conformitat
ni a les seves lleis, ni al seu estat,
ni a la meva espanyolitat.
I en qualsevol cas els respondria
amb la diplomàcia de la rebel·lia'
(Brams, 'La diplomàcia de la rebel·lia')

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'independentisme dels vuitanta i dels noranta es va anticipar al sobiranisme d'avui amb l'esmena a la totalitat del parany autonòmic.

La presència de la CUP al parlament en un moment com l’actual és un fet de justícia històrica amb l’independentisme que no va cedir mai.