Sobre la prohibició, per part del CAC, del tarot en horari televisiu infantil

El ple del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) instrueix procediments contra una empresa que emet 'continguts esotèrics' en la franja de protecció de menors. El CAC apel·la a la legislació, que 'protegeix' la infància i l'adolescència mitjançant la prohibició de programes amb 'continguts esotèrics' entre les 6 del matí i les 10 del vespre (vegeu ací)

Es tracta d'una qüestió que els membres del CAC no han volgut o no han sabut ni concebre ni afrontar –potser resulta que tant se'ls en fot–: què és esotèric i què no ho és? Ni el CAC ni la legislació que el CAC fa complir no han implicat un debat científic sobre els continguts del terme 'esoterisme'. Encara més, convindrem que els telenotícies ens informen de pràctiques de governants públics les causes de les quals remeten de vegades a 'secrets d'estat' que no sabrem mai; de la mateixa manera que els infants veuen publicitat de productes amb unes qualitats màgiques –l'origen de les quals roman del tot ocult– generadores d'efectes meravellosos. En tots dos casos, pur esoterisme.

Dit d'una altra manera: i si per a la societat catalana fos esotèrica la concepció dominant dels canals televisius, d'acord amb la qual viure en una societat de classes ha de formar part de la normalitat televisiva del desenvolupament dels infants? Uns infants que en horari infantil poden veure, setmanalment, ritus en què uns fidels celebren pràctiques teo-antropofàgiques –devorar un home/déu és un acte de canibalisme simbòlic, i que aquest acte et situï en la comunitat de salvació obeeix a motius merament esotèrics–. També seria esotèrica la justificació que un infant pugui ser testimoni d'infinites històries en què l'ús de tota mena de violències esdevé lògic, unes violències que sovint reforcen perspectives classistes de les relacions socials. El CAC, en tot això, no hi troba senyals esotèrics.

Què hi aporta l'antropologia social? En vista d'una realitat discontínua, un mag, un 'artista' o un tarotista ofereixen un vincle amb sentit amb el món, més enllà de la 'normalitat' del dia a dia –una normalitat sempre canviant, fruit de construccions i de relacions socials dinàmiques–. L'antropòleg Claude Lévi-Strauss, premi Internacional Catalunya el 2005, explicava fa dècades que l'eficàcia del xaman o la del mag és una eficàcia simbòlica, perquè se situa en aquest camp simbòlic més enllà del simulacre, més enllà del coneixement empíric de les qualitats guaridores d'una planta, més enllà de la suggestió del client. Allò que en algunes societats se'n diu mana, per exemple, té una realitat simbòlica que es reflecteix en les dimensions materials (aquella fusta, aquella pedra...), però que neix d'aquest pensar el món en aquests termes o aquests altres per completar una explicació que ens permeti de comprendre el món i la nostra experiència en el món.

És aquest 'pensar el món' –des d'uns termes que abracen la possibilitat que l'acció del mag ens salvi de la desgràcia– que explica que la màgia guareixi, mati, endevini, descobreixi allò ocult... Davant la incertesa i el descontrol que el món ens dóna, un grup reduït de persones anomenats mags ens donen certesa i control sobre el món, ens ofereixen nous significats que podrem incorporar al nostre espectre explicatiu i experiencial. És el cas de la tirada de cartes del tarot: 'Ja entenc què em passa.' Justament per aquesta raó les misses catòliques que donen sentit a l'experiència de tantes persones no són desterrades de l'horari infantil. Llavors, per què el tarot sí?

El xaman resol les alteracions psicosomàtiques com ho fa el psicòleg, tant si utilitza placebos com si no. Per què? Perquè fa que el malalt pugui pensar la seva malaltia donant-hi un sentit, de manera que inscrigui la seva experiència en una explicació coherent en la qual el malalt es pot situar per afrontar la malaltia amb coneixement de causa. Per això el bon xaman guareix, perquè el malalt li atribueix la capacitat de guarir-lo: el bon xaman no és un bon xaman perquè guareixi, sinó que guareix perquè és un bon xaman.

Fa quasi cent anys un altre antropòleg, Marcel Mauss, remetia al mana com un poder impersonal i sobrenatural, una força, un ésser, i també com una acció, una qualitat, un estat. 'Això és mana' no s'aplica a les persones, sinó a esperits de persones, a objectes com una pedra, a un ritu; 'això té mana', 'el mana de fer això o allò'; una cosa que 'dóna mana'; el poder d'un bruixot, la qualitat màgica d'una cosa, un poder màgic, un actuar màgicament. El mana, doncs, és un comodí, a la manera d'allò que Lévi-Strauss en diu valor simbòlic zero, allò que dins la lingüística estructural se'n diu fonema zero. És un fonema no pas diferent dels altres, sinó que serveix per a omplir els buits que els altres fonemes no omplen. És a dir, el mana, igual que les pràctiques del mag, el xaman o el tarotista, apareixen com uns significants flotants que són allà, en qualsevol societat, precisament perquè en vista de les fragmentacions, els buits, l'incomprensible, l'inexplicable, en vista d'allò que l'ordre de representacions de la societat no pot resoldre, llavors apareix aquest comodí o valor simbòlic zero per superar o resoldre les fragmentacions. Per això hom acudeix al tarot!

Per Lévi-Strauss mags, xamans, fetillers subministren interpretacions lògiques a la societat, a fi de resoldre el que la nostra classificació ordinària del món i de l'experiència no pot resoldre. Per això el pensament classificat com a anòmal i el classificat com a normal es complementen. Tots dos signifiquen, i tots dos cobreixen els buits que cap dels dos no pot cobrir en solitari. Així, trobem metgesses, hospitals, ambulatoris, les bates blanques de la ciència, i al costat –al marge– curanderos, sanadores, remeiers, endevins, tarotistes. Així, trobem encara contextos rurals en què es reconeixen les malalties 'de metges i metgesses' i, a més, aquelles altres malalties que guarirà el curandero tradicional a qui s'acudeix. 

Davant d'una societat incoherent o d'una vida sense sentit, el xaman, el poeta, la tiradora del tarot, et situen en el món i donen sentit a la teva experiència. Si travessar l'abisme forma part de la vida, expulsar el tarot de la programació televisiva infantil obligaria el CAC a desterrar-ne l'home del sac, els dibuixos animats que remeten a situacions màgiques, els Mags de l'Orient, els films de soldats nord-americans arrasant-ho tot en nom de la democràcia, la pàtria i el drets humans, els discursos sobre 'el bé comú' fets per banquers, polítics i sindicalistes professionals... i tots els telenotícies –cal creure en el sobrenatural per acceptar que el periodista, mèdium entre l'audiència i el real, presenta 'l'autèntica informació' d'allò que succeeix cada dia.

'La tarotista d'aquell programa tronat diu mentides.' Pregunteu-vos si cada una de les nostres vides es basa en major o menor grau en la mentida; o si la societat en fa, de la farsa generalitzada, el fonament. Exiliar el tarot de la programació televisiva infantil pertoca al Tribunal de la Inquisició, no al CAC. La missa moderna té lloc, avui dia, en cada un dels informatius dels diversos canals televisius, en què se'ns encamina a representar-nos el món, a practicar-lo i a conèixer-lo en uns termes prou esotèrics perquè no acabem preguntant-nos: per què això és així?, pot ser d'una altra manera? 

Si l'esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de prohibir el 90% de la programació televisiva. Heus ací la qüestió. Cobreu dietes i encarregueu informes: aquest, us el dono de franc. De res. 

Gerard Horta treballa de professor d'antropologia social a la Universitat de Barcelona

gerard.horta@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si l’esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de prohibir el 90% de la programació televisiva.