Ramon Folch: 'Serem el pas energètic d'Espanya a Europa'

Una Catalunya independent, igual que qualsevol altre estat europeu que pertanyi a la UE o no, pot organitzar la seva política energètica. Som tan capaços com els danesos, els búlgars, els letons o els francesos d'organitzar-nos. I això ja no hauríem de preguntar-nos-ho més, perquè sembla que ens preguntem si nosaltres som una classe especial d'éssers humans incapaç de funcionar tota sola. Paga la pena de començar dient-ho. Per tant, imaginar una política energètica per a Catalunya és tan fàcil i tan difícil com imaginar-la per a Dinamarca, Letònia, Suïssa o Irlanda. Primer punt. Segon: sí que hi ha una diferència objectiva respecte d'alguns d'aquests països, i és que cal refer un mapa energètic imaginat com una fracció d'un altre estat. És a dir, que la qüestió no és pas la dificultat que pugui tenir Catalunya de dissenyar una política energètica, sinó la dificultat de ressituar-se en un mapa energètic europeu que no ha estat pensat pel Principat, sinó pensat per Espanya. Aquesta és la dificultat.

Eficiència, estalvi i suficiència

De cara al futur, la política energètica que jo imagino és d'entrada una cosa que es diu molt poc, perquè aquest no és el model energètic imperant ni a Espanya ni a Europa, però és el que jo crec que acabarà imperant: d'entrada, caldria una decidida aposta per l'eficiència, per l'estalvi i per la suficiència. És a dir, el model actual malmet sense servei final la meitat o més del total de l'energia que es consumeix. Això vol dir que a còpia d'anar sumant ineficiències, una part important de l'energia, de l'ordre de la meitat (poca broma) es perd sense prestar servei final. Això mateix passava amb l'aigua a Barcelona fa molts anys: se n'arribava a perdre el 40% a través de fissures, avaries mal adobades, etc. Actualment, per fortuna, ja no és així. Amb l'energia encara ens passa igual: el transport és ineficient, els edificis són ineficients, etc. Si parlem de política energètica, que és diferent de proveïment energètic, tenim un camp que amb Espanya no farem, i que amb la Catalunya independent espero que puguem fer, tot i que no ho puc garantir. Però, en tot cas, estaríem en condicions de poder-ho fer: una política energètica en què les estratègies de gestió siguin diametralment oposades a les actuals, basades molt més en la gestió de la demanda que no pas en la gestió de l'oferta i, que, per tant, facin de l'estalvi i de l'eficiència no pas una coseta divertida per a quatre ecologistes, sinó un tronc fonamental. I a sobre, la raó és molt important: si nosaltres realment reduíssim aquest 50% d'energia mal utilitzada, els nostres índexs de competitivitat es dispararien al cel. És així de clar. Per tant, és una qüestió de primera magnitud econòmica. Això, quant a gestió.

Aposta per les renovables i les fòssils menys contaminants

Quant a proveïment, en una hipotètica Catalunya independent hauríem de tenir present que serem importadors nets com fins ara d'energies fòssils i, com tothom pot ser-ho, autònoms en captura d'energies renovables. Les renovables, doncs, dependran de la política que es faci i s'aniran estenent o no. Tenim una tradició molt antiga, ens n'oblidem constantment, d'una energia renovable més que consolidada, que és la hidroelèctrica, de la qual hem viscut molts anys. Però bé, en tot cas tenim molt de camí a recórrer per anar augmentant progressivament el pes de les energies renovables, que en termes geostratègics són importants, perquè només depenen de la nostra capacitat de captura. Ara, la importació d'energies fòssils no renovables (i dic importació, perquè, de pròpies, no en tenim pràcticament) ha d'obeir a uns criteris de diversificació o a un doble criteri: per una banda, segons el meu gust, caldria apostar per les fonts no renovables menys contaminants. En aquest sentit, sempre serà millor el gas que no pas el petroli, i millor el petroli que no pas el carbó. I, per una altra banda, caldria diversificar de manera intel·ligent els proveïdors per no estar a mans d'un de sol, encara que aquest únic proveïdor ens faria probablement millors condicions en règim de monopoli, però alhora tindria l'aixeta. Per tant, el panorama que jo dissenyaria amb vista al futur en termes de gestió, a l'engròs, seria d'apostar per la gestió de la demanda, l'eficiència i l'estalvi, per tal de reduir molt sensiblement la demanda de l'energia, no el servei final, sinó la demanda de l'energia. Això vol dir que, si tens un motor que gasta cinc litres cada cent quilòmetres, és millor que no pas un motor que gasta deu litres cada cent quilòmetres, és evident. El servei és el mateix, però el consum és la meitat. Això quant a gestió. I quant a proveïment, apostaria per un augment, fins allà on fos possible, de les energies renovables, per moltes raons, incloent-hi les d'ordre geostratègic, i quant a les no renovables, les importades, prioritzar les que tenen menys derivades ambientals negatives. Per tant, l'ordre és molt clar: gas, petroli i carbó. I després diversificar el proveïdor.

Resta el famós tema de la nuclear, que depèn d'una decisió política. Aquesta font d'energia, ja la tenim, ja en sabem les limitacions i els riscos, i que es decideixi què es decideixi. Ara, cal recordar que el tancament, o no, de les centrals es decidirà sol: l'únic punt a decidir és el termini, el cicle de vida de les nuclears. El que no crec de cap manera és que se li acudi, a ningú, de fer-ne una de nova, de central nuclear, però les que tenim, doncs es moriran d'aquí a cinc anys, deu o vint, o d'aquí a trenta. Doncs bé, qui decideixi què decideixi, que sàpiga que aquesta quantitat d'energia que aporten, que no és pas menor en el conjunt energètic català, haurà de ser suplida per més energies renovables o amb importació de fòssils. I com menys fòssils vulguem importar, més haurem d'augmentar els nivells d'eficiència. Aquest seria el panorama de futur que veig.

La gestió de l'interruptor

Una qüestió que pot ser conflictiva, particularment els primers dies o setmanes de la independència, és la de la gestió del sistema. Actualment la totalitat de les fonts de generació elèctrica que hi ha a Espanya es controlen des d'un centre que Red Eléctrica, que és l'empresa que se n'ocupa, té a Madrid, a Alcobendas. Això vol dir que, com que l'electricitat és un plat que es menja calent, és a dir, que es produeix en el moment que es consumeix, segons la demanda instantània Red Eléctrica posa a la xarxa l'electricitat que li demanen. Aquest sistema actualment és a Madrid. Per tant, la qüestió no és quina quantitat d'energia elèctrica nosaltres som capaços de produir, sinó com creem el nostre propi sistema de control de la producció ajustada a la demanda. Això és un punt clau, neuràlgic. Es pot fer, no costa. Ara, o bé s'ha de constituir ja abans de la independència l'empresa que ho faci, o bé s'ha de pactar amb Espanya que durant un període transitori ho facin ells, vull dir que funcionarem com fins ara. O ens espavilem nosaltres i ho tenim a punt, o bé ho pactem amb Espanya. Això sí que és inevitable, perquè, si això no es fa, se'ns en va no tan sols la capacitat de produir llum, sinó la de gestionar a cada moment. El fre i l'accelerador, en poques paraules.

Interconnexió amb França

Ara, hi ha encara una altra qüestió molt important, que és la interconnexió elèctrica i gasística amb els estats veïns. Respecte del gas, ens arriba de dues maneres: o bé amb vaixell o bé per gasoducte. És en aquest últim cas en què sí que hi podria haver dificultats, perquè aquest gasoducte que porta una part del gas que consumim ve a través d'Espanya. Per tant, s'hauria de pactar amb Espanya què hi passaria i què no. En aquest moment no hi ha connexió gasista amb França, tot i que seria molt fàcil de fer-la. I respecte de l'electricitat, altre tant: la connexió amb Espanya, i tant si hi és! --s'ha anat construint aquests últims cent anys. Contràriament, amb França és molt feble, per bé que existeix, i ara entrarà en funcionament una línia capital, neuràlgica, que és la famosa MAT, que és una línia que s'havia d'haver defensat amb ungles i peus i tot el que vulguis precisament pels moviments independentistes, perquè és el nostre agafador amb Europa, és la nostra connexió amb el sistema elèctric europeu. Però la realitat és que tenim no tan sols la necessitat geostratègica d'estar connectats a Europa, sinó l'imperatiu de la UE, que exigeix un 15% d'interconnexió elèctrica com a mínim amb els estats veïns.

En tot cas, una de les coses que llavors s'haurà de fer és regular i fer els pactes d'interconnexió, tant amb França com amb Espanya. Però cap a les dues bandes, atenció! Perquè llavors serà Espanya qui restarà penjada d'Europa a través de Catalunya. Poca broma! Europa serem nosaltres. Els quedaria frontera, sí, però a través de l'Aragó i de Navarra és difícil de passar-hi per qüestions orogràfiques. I encara els quedaria el País Basc... De fet, Espanya entra a Europa a través del País Basc i de Catalunya. Relacionant-ho amb el punt anterior, dèiem que depenem del centre d'Alcobendas, però des d'aquesta perspectiva és al revés: serà Alcobendas qui dependrà de nosaltres si som independents, quant a la interconnexió amb Europa. Serem nosaltres el pas d'Espanya a Europa. Aquest serà el nostre as a la màniga, aleshores.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Imaginar una política energètica per a Catalunya és tan fàcil i tan difícil com imaginar-la per a Dinamarca, Letònia, Suïssa o Irlanda

Depenem del centre d'Alcobendas, però serà Alcobendas qui dependrà de nosaltres si som independents, quant a la interconnexió amb Europa. Serem nosaltres el pas d'Espanya a Europa. Aquest serà el nostre as a la màniga