English-only: la nova política lingüística federal dels Estats Units de Trump

El primer de març passat el president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una ordre executiva declarant l’anglès com a llengua oficial dels Estats Units. Segons estableix l’ordre: “Establir l’anglès com a llengua oficial no només agilitarà la comunicació, sinó que també reforçarà els valors nacionals compartits i crearà una societat més cohesionada i eficient.” Tot i que l’anglès és l’idioma més parlat i utilitzat pel govern federal dels EUA, a l’educació i al mon dels negocis, la constitució dels Estats Units no conté una disposició de llengua oficial. Aquesta és una curiositat, per excepcional, que remarco quan explico als meus estudiants el significat i variacions de les declaracions de llengües oficials en la consolidació del model d’estat nació que va emergir de les revolucions liberals. Avui, 180 estats aproximadament tenen disposicions constitucionals sobre l’oficialitat lingüística, i en la majoria es reconeixen diverses llengües oficials. Tanmateix, la declaració d’una sola llengua oficial va tenir un paper essencial en el procés de construcció nacional (nation building) als EUA i a la majoria de democràcies liberals; un procés que es va dur a terme mitjançant polítiques de destrucció nacional (nation destroying), parafrasejant l’eloqüent títol de l’influent article de Walker Connor publicat a World Politics l’any 1972 (“Nation Building or Nation-Destroying?”). El paradigma assimilacionista, típicament negacionista de la diversitat lingüística i cultural i promotor d’un ideal monocultural d’estat nació antitètic al reconeixement de les minories nacionals i dels pobles originaris va prevaler durant aquesta fase. En la legitimació de l’assimilació coercitiva van pesar raons de cohesió i unitat nacional, però també arguments supremacistes, etnicistes i racistes que assumien la superioritat de certes llengües i cultures sobre altres considerades inferiors o “poc civilitzades”.

Les disposicions constitucionals de llengua oficial (generalment, exclusiva) són, doncs, característiques de la genealogia dels estats liberal-democràtics, que no han estat mai neutrals respecte de la llengua i la cultura. És interessant, doncs, d’explorar les raons d’aquesta omissió als EUA i les motivacions de l’administració Trump per promoure un canvi tan significatiu a escala federal d’ençà de la fundació de l’estat, fa gairebé 250 anys.

Un apunt històric és imprescindible per a abordar aquests interrogants: en el moment constitucional fundacional (1787) els territoris (ex-colònies) que van passar a formar part dels EUA eren compostos per poblacions que parlaven llengües molt diverses, a més de l’anglès. De fet, els colonitzadors anglosaxons i els seus descendents formaven menys de la meitat de la població en el temps de la revolució. Llengües indígenes com l’algonquí (parlada, entre d’altres, pels pobles ojibwe o cree) o l’iroquès (de les tribus mohawks o els cherokees), l’atapascà (dels apatxes o els navahos) eren molt parlades, però aquests pobles van ser exclosos de l’imaginari de nació recreat pels revolucionaris liberals i també del procés constituent. D’una altra banda, tot i que l’anglès predominava en les tretze colònies originals fundades per colons anglosaxons, coexistia amb llengües europees com l’alemany, el francès o el neerlandès, molt present en alguns territoris. A Nova York, per exemple, hi havia una comunitat important que parlava neerlandès, i l’alemany era l’idioma d’una part notable de la població a Pensilvània, on es van establir un gran nombre d’immigrants neerlandesos de parla alemanya. El francès era molt present a zones com Louisiana (abans de ser comprada a Napoleó el 1803) i l’espanyol era un idioma dominant durant el període de formació estatal en uns quants territoris, especialment a les regions que van ser antigues colònies de l’imperi espanyol. És el cas de Florida (abans de ser adquirida pels Estats Units a Espanya el 1819) o dels territoris del sud-oest, com Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia i parts de Wyoming i Colorado, fins al segle XIX. El Tractat de Guadalupe Hidalgo (1848), que va posar fi a la guerra amb Mèxic, va significar l’expansió cap a l’oest, però l’espanyol va continuar essent una llengua important en el comerç i la vida quotidiana entre les comunitats hispàniques locals.

Aquest multilingüisme social, i la consciència que els EUA (a diferència dels estats europeus) es funden amb un ideal de societat diversa que inclou immigrants d’arreu del món que contribueixen a generar riquesa, són factors que podrien explicar que els redactors de la constitució no veiessin la necessitat d’incorporar una disposició sobre la llengua oficial. Tanmateix, el document constitucional es va escriure en anglès, que també va ser la llengua en què es conduïen els debats constitucionals en els cèlebres Federalist Papers (‘Papers federalistes’), una sèrie de 85 assaigs escrits entre el 1787 i el 1788 per Alexander Hamilton, James Madison i John Jay que expliquen i defensen els principis constitucionals i es consideren documents fonamentals en el pensament polític i constitucional. Els Papers tenien l’objectiu de promoure la ratificació de la constitució i no van abordar directament la qüestió de llengua oficial, però sí que subratllaven la importància de crear una nació unificada davant els reptes que plantejaven els Estatuts de la Confederació, que havien demostrat ser ineficaços per a governar la república incipient. Al núm. 2, per exemple, Jay argumenta que una llengua comuna ajudaria a fomentar la unitat nacional i la identitat compartida, assumint que el pluralisme lingüístic podria ser un repte per a la construcció nacional. Madison i Hamilton no van tractar directament de la qüestió lingüística en els seus escrits, però els preocupava l’autonomia estatal i l’equilibri amb el govern federal. Per això coincidien en la necessitat pràctica d’un govern federal fort per a mantenir l’ordre i combatre el risc de possibles faccions, com va argumentar Madison al núm. 10.

Entre els “pares fundadors”, Benjamin Franklin era potser el més conscient de la naturalesa multilingüe del país. En relació amb això, l’omissió d’una clàusula de llengua oficial era un element que permetia un enfocament del federalisme més inclusiu, que reduïa el risc de confrontació interna (que era una de les seves preocupacions centrals). Tanmateix, Franklin, alarmat per la proliferació de diaris i signes en alemany, i també de les escoles que ensenyaven en aquesta llengua a Pensilvània, va escriure: “Per què Pensilvània, fundada pels anglesos, s’hauria de convertir en una colònia d’estrangers, que aviat seran tan nombroses per a germanitzar-nos en comptes de nosaltres anglosaxonitzar-los a ells, i no adoptaran la nostra llengua o costums?” (traducció pròpia).

En definitiva, el fet que el país estigués en les primeres etapes de construcció i la població parlés llengües diverses va acabar evitant la inclusió d’una disposició constitucional referida a la llengua oficial. La constitució deixa aquestes decisions als estats, en lloc de dictar una única política lingüística d’àmbit federal.

Ara, tot i que en aquest període inicial del constitucionalisme americà no s’advoca explícitament per una política lingüística nacional, hi ha molts elements que permeten d’extrapolar que una llengua unificada (l’anglès) es considerava una necessitat pragmàtica (per a simplificar la comunicació a tot el país), però també de construcció cultural i identitària de la nació. Per començar, com he esmentat, l’anglès va ser l’idioma utilitzat per a la redacció de la constitució i l’establiment del govern federal per a les tretze colònies inicials. Això generà, per tant, exclusions de facto significatives en la configuració del poder estatal típiques del settler colonialism. I si bé l’omissió constitucional sobre la llengua oficial garantia el compromís simbòlic amb la diversitat i la sobirania dels estats federats, cadascun amb la seva idiosincràsia cultural, la imatge de tolerància i pluralisme que pretenien projectar els revolucionaris liberals no es correspon amb les pràctiques homogeneïtzadores. Les declaracions d’unitat “d’esperit nacional” per a legitimar la unitat de les colònies i la construcció d’un únic estat federal bandejava nombrosos pobles i comunitats amb una identitat diferenciada –clarament, els negres i els pobles indígenes originaris.

Pel que fa al factor lingüístic, de fet va ocupar un rol central en l’expansió de l’estat més enllà de les colònies constituents. En general, es va procurar que dominés una població anglòfona abans de l’accessió i en molts casos les fronteres territorials internes es van crear per evitar que coincidissin amb els grups culturals autòctons, pre-existents a la colonització. Per exemple, als territoris dominats per navahos o chicotes es va prendre una decisió deliberada de no acceptar-los com a nous estats sense alterar abans la demografia fins a superar numèricament els grups locals. En alguns casos, aquest objectiu es va aconseguir redissenyant les fronteres, de manera que els pobles indígenes o els grups d’hispans quedessin en minoria als seus territoris tradicionals. En uns altres casos, es va promoure l’emigració anglòfona cap a un determinat territori i es van adoptar polítiques concretes adreçades a la supressió de llengües minoritàries de l’esfera pública, com va ser el cas de l’espanyol després de la guerra amb Mèxic el 1848. En uns altres casos, com Hawaii, l’admissió com a estat membre de la federació es va ajornar fins que la influència dels colons anglòfons i el seu accés al poder local fos indiscutible. La llei federal del 1910 que va concedir l’estatalitat a Arizona i Nou Mèxic va ser particularment explícita, car requeria que les escoles públiques operessin en anglès i que els oficials i legisladors de l’estat llegissin, escriguessin, parlessin i entenguessin la llengua anglesa. Evidentment, aquesta exigència va imposar limitacions serioses a l’exercici dels drets individuals de participació política a un nombre significatiu de ciutadans que no parlava anglès i també va suprimir els drets col·lectius dels pobles originaris que aspiraven a mantenir l’autogovern sobre els seus territoris ancestrals.

Un cas interessant és Louisiana, que va ser l’únic estat admès a la federació en un moment en què la majoria de la població no parlava anglès, sinó francès, sobretot. L’adquisició d’aquest territori el 1803 va doblar el territori dels Estats Units així com la seva població francòfona. Però més que el nombre en si de francòfons, el president Thomas Jefferson estava preocupat per la concentració territorial. Napoleó havia accedit a vendre Louisiana sota la condició que els seus habitants gaudirien de tots els drets, privilegis i immunitats, segons la constitució federal, dels altres ciutadans nord-americans. Així i tot, la constitució no oferia cap guia sobre l’estatus dels pobles annexats, i el tractat no tenia mecanismes d’execució. Tot i que es confiava en l’honorabilitat de les intencions nord-americanes, James Crawford comenta que, malgrat que Jefferson signa el tractat, en privat expressa la idea que “els nous ciutadans incorporats són tan incapaços d’autogovernar-se com els nens”. Tot i les promeses fetes a Napoleó, el president dels EUA aviat mostraria clarament la seva actitud imperialista nomenant un governador que no parlava francès i suspenent la celebració d’eleccions locals. El descontentament va augmentar, i Jefferson va aconsellar al seu governador que revisés la política d’anglès oficial, però els plans per a “americanitzar” el territori van continuar amb la promoció d’assentaments en massa a la zona. Quan Louisiana va passar a ser un estat de la Unió, encara retenia una majoria de francòfons, però el congrés va insistir que les lleis i informes oficials fossin publicats només en anglès i que es reemplacés el codi de dret civil francès per la common law (sobre aquesta mesura de supressió cultural i lingüística i altres de semblants, vegeu J. Crawford, Hold Your Tongue. Bilingualism and The Politics of “English Only”. Reading, Mass., Addison-Wesley, 1992).

El cas de Puerto Rico també és interessant. Després de la invasió nord-americana del 1898, l’anglès va passar a ser, de facto, l’idioma oficial de l’illa, perquè era l’únic que feien servir els governadors militars i els seus ministres. Poc temps després, el 1902, es va aprovar una llei que disposava la cooficialitat de l’anglès i de l’espanyol, però l’assimilació cultural immediata de Puerto Rico es va convertir en objectiu primordial de l’administració colonial. Fins i tot el nom de l’illa va canviar: oficialment, Puerto Rico va passar a ser “Porto Rico”, denominació que va prevaler fins el 1932. També, com en el cas de Louisiana, es van suprimir les institucions de dret civil i les lleis federals establien procediments per a imposar l’anglès com a idioma d’ensenyament escolar (aquesta imposició va perdurar oficialment fins el 1949).

Quant als pobles indígenes, els Estats Units –com el Canadà o Austràlia– no van tenir cap mena de reserva a utilitzar mecanismes coercitius. La frustració per la lentitud de l’assimilació va portar a prendre mesures per “civilitzar l’enemic”. L’Indian Peace Commission, creada el 1868 per investigar per quina raó els americans nadius oferien tanta resistència al seu “destí manifest”, va concloure que la millor manera d’accelerar el procés era l’assimilació lingüística: “mitjançant la igualació del llenguatge es produeix la igualtat de sentiment i pensament; costums i hàbits modelats i assimilats de la mateixa manera”. Aquesta va ser l’arrel de la iniciativa federal per a reconstruir la identitat indígena a imatge i semblança de “l’home blanc” (que avui es podria qualificar d’autèntic genocidi cultural). El racisme i el supremacisme blanc predominants van imprimir un caràcter paternalista benvolent a les aberracions i patiments infligits als pobles originaris. Els nens van ser separats dels seus pares, la majoria forçosament, i conduïts a escoles públiques residencials allunyades de les seves tribus, on eren severament castigats si parlaven en una llengua altra que l’anglès (a banda de ser objecte d’uns altres abusos i tortures). El sistema d’internats federals dels Estats Units va funcionar del 1819 al 1969 i incloïa 408 escoles. Aquest sistema tenia com a objectiu suprimir les llengües indígenes i assimilar els nens a la cultura dominant, amb conseqüències traumàtiques, individualment i col·lectivament. El 2021, la secretària d’Interior, Deb Haaland (primera representant indígena nord-americana a servir al Departament d’Interior dels Estats Units) va promoure la Iniciativa d’Internats Indígenes Federals, per abordar la història i l’impacte persistent d’aquestes escoles. El departament va elaborar un informe d’investigació, aprofundint en registres històrics i documentant els llocs on hi havia les escoles i els noms dels infants que hi van estar internats. També va promoure la campanya “The Road to Healing” per recollir històries d’antics estudiants i les seves famílies. Sheldon va dir, citant el precedent canadenc, que la Iniciativa de la Veritat del Departament d’Interior era un element important en el procés de guariment, però calia una comissió amb més poders, com la Comissió de la Veritat i la Reconciliació canadenca, per accedir als registres de tots els nivells de govern i entendre tot el que va passar.

Però, tornant a la llengua oficial i la concepció de “nació d’immigrants”, evidentment seria absurd de definir els grups nacionals que actualment trobem als Estats Units o al Canadà sobre la base de la cultura, la raça o la descendència ètnica comuna. El punt important, sigui com sigui, és que les constatacions empíriques no es van erigir mai en un argument de pes per impedir la implicació institucional en un procés de construcció nacional unitari (de “americanització”, si es vol) que va tractar de ressaltar la unicitat de tradicions, llengua i valors culturals davant la diversitat existent: E pluribus unum. Aquest era el lema. Per això experts i historiadors sostenen que, malgrat els diversos models de construcció nacional i integració a França i als EUA, en el fons, la idea del melting pot també assumia que el resultat de la “barreja” seria l’hegemonia dels valors i la llengua dels colons dominants.

En definitiva, és possible fer una lectura anglocentrista (de supremacisme ideològic blanc i anglòfon) en la història de construcció nacional dels EUA. Aquesta naturalesa esbiaixada del melting pot, malgrat l’aparent neutralitat cultural del paradigma constitucional liberal, s’evidencia en temps de crisi, quan alguna altra versió cultural, diferent de la llengua i cultura dominants, sembla guanyar terreny. Aquest és el cas de l’espanyol i més llengües que han persistit malgrat les polítiques assimilacionistes, o que parlen els immigrants que són “nous ciutadans”. El cens del 2020, per exemple, mostrava un nombre creixent de persones que parlaven idiomes diferents de l’anglès a casa, un fet que d’ençà de començament del segle XXI ha fet augmentar notablement el moviment English-only (‘Només anglès’) entre sectors conservadors que defensen l’establiment de l’anglès com a única llengua oficial dels Estats Units.

El moviment English-only ha tingut un impacte significatiu per a preservar o promoure canvis constitucionals d’àmbit estatal sobretot en territoris on la població majoritària anglòfona ha percebut un risc de minorització de l’anglès, en el context de les tendències demogràfiques i de canvis culturals que han fet que l’espanyol tingui un paper com més va més destacat tant en la vida pública com en la vida privada en alguns estats. Aquest moviment, que Trump ara contribueix a consolidar, es basa en una ideologia política i social centrada a limitar l’ús d’altres idiomes, com l’espanyol, a la vida pública. L’objectiu principal és garantir que les funcions governamentals, inclosos els documents oficials, els serveis governamentals, l’educació i l’aplicació del dret, siguin exclusivament en anglès. Els defensors s’associen a sectors contraris a les polítiques multiculturals per a preservar la diversitat cultural, l’autodeterminació indígena i el plurilingüisme social, i aspiren a unificar culturalment el país imposant l’anglès com a llengua única. El discurs més excloent promou una concepció racista i essencialista de la identitat nord-americana i de la ciutadania, que de facto identifica com a “forans” o “ciutadans parcials” (de segona, a la pràctica) els membres de poblacions o comunitats llatines o indígenes (encara que no siguin necessàriament immigrants). A banda arguments pragmàtics (com l’eficiència econòmica), els defensors argumenten que oficialitzar l’anglès de manera exclusiva promourà la unitat i la cohesió nacionals, facilitarà la comunicació i assegurarà que els nous immigrants s’assimilin als valors i costums de la societat nord-americana. A la pràctica, l’impacte és clar en la reducció dels recursos multilingües a escoles i govern. Califòrnia i Arizona, per exemple, tenen importants poblacions d’hispans. Al voltant del 39% de la població californiana s’identifica com a hispà o llatí, i a Arizona el percentatge és del 31%, si fa no fa. Moltes d’aquestes persones són hispanoparlants nadius (no sempre d’origen immigrant recent, sinó que provenen de llars on es parla espanyol com a llengua materna encara que siguin famílies nacionals americanes). Malgrat que és poc probable que l’espanyol superi l’anglès, el fet que sigui la segona llengua més parlada als Estats Units i que les comunitats hispanoparlants vagin creixent i tinguin taxes de natalitat més elevades comparativament, ha fet que l’espanyol s’utilitzi àmpliament a la vida quotidiana, inclosos els mitjans de comunicació, els negocis, l’educació i els serveis governamentals. A zones com el sud de Califòrnia, l’espanyol es parla habitualment als barris, escoles i empreses i els mitjans de comunicació en espanyol (canals de televisió, ràdios, diaris) tenen una gran audiència hispànica, cosa que normalitza la llengua als espais públics. Com a reacció a aquest fenomen, diversos estats han constitucionalitzat l’anglès com a única llengua oficial (Arkansas, Florida, Geòrgia, Indiana, Michigan o Califòrnia) i alguns altres han aprovat esmenes o lleis constitucionals semblants, en línia amb el moviment només anglès. Així i tot, estats com Nova York, per exemple, no tenen cap clàusula semblant, i el govern de la ciutat de Nova York s’adreça als ciutadans en diverses llengües. O a Hawaii, per exemple, el hawaià és una llengua oficial juntament amb l’anglès, cosa que reflecteix l’herència cultural única de l’estat; a Nou Mèxic la constitució mateixa preveu l’ús de l’espanyol en determinats contextos legals i educatius.

La nova administració Trump ha fet seu el moviment English-only, que encaixa amb la seva posició sobre immigració i unitat nacional. Previsiblement, s’enfrontarà a crítiques pel fet de marginar les comunitats no anglòfones i pel retrocés que significarà en la limitació del multilingüisme i en la política de revalorització de les herències culturals dels nord-americans i del dret a la supervivència cultural dels pobles indígenes, promoguda pels governs demòcrates aquestes darreres dècades. L’ordre executiva tindrà un impacte en l’experiència educativa de ciutadans biculturals, amb identitats híbrides, que havia millorat substancialment els resultats acadèmics i el sentiment d’orgull i pertinença. Els crítics argumenten que és una ordre que soscava la diversitat cultural i lingüística dels EUA i podria tenir conseqüències negatives per als immigrants, les minories nacionals i els pobles indígenes. En el darrer cas, les llengües indígenes són una part important del patrimoni cultural i històric de la nació, malgrat que els seus parlants s’han enfrontat a enormes reptes a causa de la colonització, l’assimilació forçada i les polítiques de supressió cultural. Avui dia, moltes llengües indígenes es troben en perill d’extinció, però els esforços per a preservar-les i revitalitzar-les havien estat significatius, amb programes federals d’immersió lingüística com les escoles d’immersió dels pobles navaho i cherokee, i també en el terreny tecnològic (per exemple, l’aplicació Duolingo ofereix un curs de cherokee). La Native American Languages Act (llei de llengües natives americanes), del 1990, va ser molt important per a reconèixer i revitalitzar les llengües indígenes dels pobles originaris. Ara molts temem que l’administració Trump portarà una regressió important en la política de reconeixement de la identitat cultural d’aquests grups com a part essencial de la identitat nacional. L’ordre executiva disposa que d’ara endavant les agències i organitzacions governamentals que reben finançament federal poden triar si volen oferir documents i serveis en idiomes altres que l’anglès, revocant una ordre signada pel president Bill Clinton l’any 1990 que exigia que aquests organismes proporcionessin assistència lingüística a gent que no parli anglès. La idea que el bilingüisme i la diversitat són perillosos perquè amenacen la cohesió social i el retorn a un ideal excloent i etnicista, essencialista, en definitiva, de nació, contrasta amb un model pluralista de nació i d’integració basat en valors constitucionals de respecte, reconeixement i tolerància per la diversitat cultural i el multilingüisme.

Aquests darrers són els valors que exaltava el pavelló dels EUA a la Biennal de Venècia de l’any passat, que va dissenyar Jeffrey Gibson, membre de la Mississipi Band of Choctaw Indians i d’ascendència cherokee. El pavelló era ple de referències a subcultures populars, estètiques tribals, literatura i tradicions artístiques locals que esdevenen globals. Personalment, em va impressionar el treball de perles, els tèxtils i els objectes i ginys que reflectien les realitats vibrants de les comunitats indígenes dels Estats Units, en una forma de crítica cultural que involucra un compromís amb un estat que incorpora aquestes identitats i formes artístiques en compte d’esborrar-les. La visió inclusiva de Gibson, que incloïa obres d’art indígenes referides a disposicions constitucionals referides als drets civils, són ben bé el contrari de l’imaginari de Trump i el populisme nacionalista conservador.