Notícia de Catalunya

Les felicitacions de Cap d’Any són un baròmetre de l’afecte que ens guarden les persones que hem tractat durant l’any o aquells de qui la vida ens ha separat interposant-hi distància física. Deixant de banda les felicitacions que les empreses envien als clients i les que les institucions remeten a les persones administrades, encara hi ha qui conserva romànticament l’hàbit d’expedir una cartolina amb unes paraules escrites a mà i una rúbrica que és la nostàlgia d’un món diluït en la virtualitat. A hores d’ara, trobo a faltar les estampetes que el sereno, el fanaler i l’escombriaire duien en persona per rebre les estrenes de cada casa. Eren uns cromos dibuixats a mà i amb la felicitació en un castellà ritmat, que l’empleat municipal presentava invariablement en català. Aquelles felicitacions han desaparegut ensems amb els oficis corresponents i amb la llengua amb què els seus ambaixadors ens saludaven en obrir-los la porta del pis.

De vegades als bons desigs en la mudança de data hi ha qui hi afegeix notícies dels canvis sobrevinguts durant els 365 dies anteriors: pares desapareguts, fills casats, néts que han irromput joiosament a la vida d’uns avis novells; també separacions i malalties, fins i tot xafarderies veïnals o projectes domèstics, per exemple que algú s’ha decidit a asfaltar l’entrada del garatge, com m’ho comunica enguany el veí d’un dels diversos domicilis que he tingut aquests darrers decennis. A cada felicitació s’hi pot llegir el mateix missatge tàcit que, malgrat tot, hi ha persones que ens recorden per aquestes dates i que la vida disgrega però el record acosta. Que, d’una manera o una altra, persistim els uns amb els altres.

En una de les felicitacions que m’ha arribat de l’altra banda de l’Atlàntic, un amic molt apreciat em descriu el clima moral de Catalunya amb un mot manllevat d’una llengua veïna. Em diu que l’ambient és “morne”. Ço és, apagat, deprimit, malenconiós. La mateixa impressió transmeten els fets i sobretot les omissions. És la impressió de manca d’una reacció que vagi més enllà de la indignació, que és un reflex que es consumeix ell mateix, com una flama sota l’apagallums. En vista de la indolència amb què la societat catalana entoma les formes més sàdiques de la humiliació –la darrera, la confirmació per algú que està en condicions de saber-ho, que l’estat era darrere els atemptats terroristes de l’agost del 2017–, hi ha qui expectora insults contra el país, oblidant massa prompte l’energia esmerçada en el “procés”. I a fi de posar fi a l’existència històrica de Catalunya, hi ha qui malda per esborrar de la història la resolució amb què, en una crescuda de la confiança en ella mateixa, la gent defensà la democràcia davant la violència d’un estat que la impugnava i que ha continuat impugnant-la dels tribunals estant.

La societat catalana és moderada fins i tot en el coratge i és difícil que la confiança revingui prest a qui els tribunals posen contra el mur i li disparen una sentència d’anys de presó o li expropien el patrimoni, com sempre ha fet el Sant Ofici amb els independentistes de la unitat del dogma. Però, a diferència dels qui es regiren contra el país com si fossin immunes a la fatalitat que diagnostiquen, en l’actual desesper jo hi veig una característica del temps o, si m’amoïneu, una característica generacional. El desistiment és més notable en el jovent, com si el coratge de decidir existencialment sols impliqués els qui, havent fallat quan era l’hora de la ruptura i col·laborat amb el frau de la transició, ara que són en temps de descompte no voldrien anar-se’n d’aquest món sense veure’l “una mica arreglat”, com em deia Josep-Maria Terricabras a començament dels vuitanta un vespre en què, sortint d’un seminari, vam topar amb una manifestació de Cristo Rey a la Diagonal. Mitja vida més tard, les coses no sols no s’han arreglat, sinó que es presenten no exactament com una repetició de la història sinó com si aquesta s’hagués congelat en la indecisió i les mitges tintes.

Un acudit del New Yorker ho expressa amb tanta economia com rotunditat. En una cambra farcida de llibres molt semblant al meu estudi, un home gran diu a un de més jove que sembla llegir el llibre que té a les mans: “Els qui no estudien la història estan condemnats a repetir-la. Però els qui estudien la història estan condemnats a mirar impotents com tots els altres la repeteixen.”

Potser no és sols cosa d’un jovent tan distret amb les foteses digitals com ho estàvem nosaltres amb la cultura de l’espectacle d’un altre temps. Potser és el tarannà de l’era que ens ha tocat d’escurar. Per a jutjar el tarannà d’una època resulta pertinent, malgrat la distància de quasi dos segles, el dictamen de Kierkegaard sobre la seva. Em permetreu de citar-lo in extenso, perquè paga la pena:

“Jutjant per diverses indicacions, es podria deduir que alguna cosa excepcional acaba de passar o és a punt de passar. Però aquesta conclusió seria incorrecta. Les indicacions són, de fet, els únics assoliments de l’època, i l’habilitat i inventiva per a bastir fantàstiques il·lusions, les explosions d’entusiasme que aprofiten algun projecte de canvi de forma per a evadir-se subreptíciament, han de considerar-se tan amunt en l’escala de la sagacitat i de l’ús negatiu de la força com ho està l’energia passional i creativa de la revolució en la corresponent escala de l’energia. Però la generació actual, exhaurida pels esforços quimèrics, tomba de cap a peus en la indolència. Es troba en la condició de l’home que sols aconsegueix adormir-se de matinada: primer li vénen somnis grandiosos, seguidament una sensació de mandra i finalment una excusa destra o enginyosa per a quedar-se al llit.”

Anticipant-se a l’actualitat com si l’observés amb prismàtics profètics, Kierkegaard sembla ben bé un historiador del futur. Des de la talaia d’un país de petit format, marginal als grans interessos continentals de l’època, esguarda l’excitació que s’ha apoderat de la gent per uns fets que els burxen menys pel que foren que per allò que haurien pogut ser. Per unes indicacions, doncs. Aquests fets excepcionals són, per a nosaltres, els esdevinguts la tardor del 2017. D’ençà d’aquell temps l’excepcionalitat ens manté a l’expectativa d’un esdeveniment que sempre és a punt d’ocórrer i que mai no arriba. Arreu fermenten els símptomes d’una gran transformació, com l’esperada durant decennis per al dia que Franco morís. Però l’apocalipsi s’ajorna una vegada i una altra, porfidiosament: del 3 al 10 d’octubre del 2017, del 10 al 27, del 27 a les eleccions que havien d’anul·lar els efectes del 155, de la sentència del Tribunal Suprem a l’indult dels presos, de la taula de diàleg al Consell per la República, del dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a la resolució de l’exili i el retorn de Puigdemont. D’una casella a una altra, tot és bastir il·lusions de curt alè i minsa durada per substituir les de gran format a mesura que pericliten. I anar amanint-les amb propostes de reorganització formal per evadir-se de l’acció històrica, considerada tan reprovable que cal reprimir-ne fins i tot la consciència, encara que qui la recordi ho sintetitzi en un piulet.

Kierkegaard sabia de què parlava, perquè ell mateix era incapaç de sortir de la crisàlide de la reflexió excepte “saltant” a la religiositat més extremada. L’adjectiu “morne”, que el meu amic emprà per descriure’m l’estat d’esperit del país, s’adiu amb la malenconia del danès. L’esplín de Kierkegaard era conseqüència i alhora causa d’esforços quimèrics que, mirats d’enfora, podien caricaturitzar-se com a falòrnies d’una imaginació desbocada. Però del punt de vista interior –l’únic que comptava per a ell– eren combats titànics per a obeir el reclam de la seva missió. En aquesta perspectiva de divergència irònica, quixotesca, entre voluntat i realització, l’octubre del 2017 el gest grandiloqüent de Catalunya atragué l’atenció del món, exactament com qui, al mig del carrer, es posa a fer jocs malabars. Però l’espectacle durà ben poc i en qüestió d’hores el paladí s’enxiquí a la mida d’un miles gloriosus. La malenconia és el sentiment d’aquella reducció. És ben senzill: el contrast entre pretensió i capacitat dóna un saldo negatiu i cap afirmació simbòlica no ha pogut ni podrà atenuar el dolor de la liquidació.

S’acaba aquí la història? Emfàticament, no. Kierkegaard era un mestre de la dialèctica i es preuava d’elevar-la a un segon ordre, filant molt més prim que la simple resolució de la negació d’una tesi en una síntesi. Pel que fa a l’individu, Kierkegaard creia paradoxalment que l’anivellament de les qualitats que en altres èpoques feien possible l’heroisme en l’actualitat esdevenia la condició de salvació de l’individu. Escapar del parany de la irresolució reflexiva raïa en l’absurd d’una fe que sols podia ser religiosa, perquè exigia una decisió irrevocable que ell anomenava “in aeternum”. Però en l’ordre estrictament temporal, és a dir històric, els seus prismàtics li servien de ben poc, car a curta distància desenfocaven. El text citat sobre la impossibilitat d’una revolució a causa de viure en un estat d’anticipació permanent data de 1846, molt poc abans de l’esclat revolucionari que s’emportà la monarquia de juliol francesa i dugué els comunards a alçar-se contra la nova república, que obligà l’emperador d’Àustria a abdicar i sollevà forces revolucionàries a Alemanya, Hongria, Itàlia i més estats.

La qüestió en aquest any que acabem d’estrenar és si la malenconia que s’escampa com una maledicció i se suporta com una penitència pot esdevenir la condició d’un nou entusiasme. Si a la transformació de la força del Primer d’Octubre en energia negativa seguirà una dialèctica de segon ordre que regiri l’abaltiment i converteixi l’actual tendència a la introspecció i els retrets en l’entusiasme d’una voluntat que, com deia Kierkegaard, maduri en una decisió.