Opinió
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
1/169>
Vicent Partal
01.03.2004
On miraven els dos Muñoz?
Dissabte Esquerra Republicana del País Valencià va fer un acte al Palau de Congressos de València que, probablement, quedarà com un acte històric. Més de dues mil persones van omplir el recinte entusiasmades i amb moltes ganes d’aplaudir-ho tot, però sobretot d’aplaudir Carod-Rovira i les seues propostes. Feia anys que no es veia a València una cosa així.
Dissabte jo estava a València i vaig anar també a treure el cap. Només veure com entraven per la porta els companys periodistes de Barcelona ja em vaig témer què llegiria diumenge. A l’entrada del Palau una cinquantena d’ultradretans escridassaven tot aquell que entrava. Al seu davant un grupet encara més esquifit de gent gran portava banderes amb el blau. Res sorprenent. Ni destacable des del punt de vista valencià. Pura rutina. Però l’autobús dels periodistes de Barcelona semblava transtornat, com si els acabarean d’evaquar de l’ambaixada americana de Saigon a punt de caure en mans de l’enemic. Estaven tan transtornats que alguns no varen ni veure com dues mil persones s’encabien com podien a la sala. Ni sembla que varen escoltar el que varen dir els candidats. Ni van apreciar els aplaudiments de la gent on van tenir lloc i perquè. Ni res de res. La cosa és tan espectacular que els dos cronistes d’El Periódico envien una crònica de 471 paraules de les quals només 75 parlen de l’acte. Totes les altres parlen dels feixistes, als quals se li dedica, a més, la fotografia i la portada del diari. Visca !. Ni Las Provincias arriba a aquest extrem de manipulació. Imma Muñoz i Ignasi Muñoz, que aquests són els seus noms, no sé quin acte varen veure però sí que sé que estan plens fins al capdamunt del seu cervell de prejudicis antivalencians. A La Vanguardia Francesc Bracero fa tres quartes del mateix però menys exagerat. Mentrestant l’Avui, El Punt, el Levante o Las Provincias fan cròniques més equanims on expliquen coses que varen passar, com ara que Carod va oferir el seu support a Zapatero per fer fora del govern espanyol el PP. El Levante fins i tot dedica un titular de portada a dir que « Carod llenó el Palau de Congressos ». I El País, més encara, diu que « Esquerra Republicana cosechó ayer un insólito éxito de audiencia en Valencia ».
No és un cas anecdòtic : fa molts anys que l’opinió pública del Principat suporta de manera aparentment impassible un periodisme de fireta pel que fa als temes valencians. Ara està de moda entre la gauche divine periodística fer la brometa amb les « armes de manipulació massiva » del PP. Que les té i ben grosses. Però com hauríem de considerar la suposada crònica d’El Periódico ? Aquest diari magnifica per a consum de barcelonins una realitat anecdòtica i amaga voluntàriament la realitat substancial dels fets. De 471 paraules només 75 són destinades als fets substancials. I vull pensar que és per ignorància.
Disortadament si això passa en un acte on va Carod-Rovira ja es poden imaginar què passarà quan en l’acte participa Enric Morera, el candidat del Bloc-EV que dissabte va reivindicar una nova cultura de l’aigua a la Ribera del Xúquer. O quan els dirigents d’Esquerra Unida, dissabte també, van a retre homenatge a Joan Fuster, a Sueca. La ignorància més completa. Ni una ratlla. I així ens va…
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015