No és qui guanya, és si guanyem

La norma més elemental i bàsica de la política diu que unes eleccions s'han de guanyar. Les eleccions són l'eina tècnica que permet de fer canvis importants en el nostre món occidental. Per això, abans de fer-ne cap, de canvi important, cal guanyar a les urnes.

Ahir l'ANC i Òmnium van exigir al president de la Generalitat que convocàs unes eleccions plebiscitàries abans de tres mesos. És a dir, que convocàs unes eleccions en què el nombre de diputats disposats a votar la independència immediatament fos majoritari al Parlament de Catalunya. No parlem, doncs, d'unes eleccions qualssevol, sinó de les eleccions més importants de la nostra història. I la meua pregunta a l'ANC i a Òmnium és si abans de fer una declaració tan solemne han previst quines seran les condicions gràcies a les quals guanyarem.

La qüestió no rau en les plebiscitàries. Tothom concorda a dir que s'han de fer. El Llibre Blanc mateix ho indica i cap partit sobiranista no ho discuteix. La qüestió és saber com es guanyaran. Perquè cal assegurar-nos que les guanyarem amb una majoria absoluta indiscutible, una majoria que els altres estats del món reconeixeran com a base de la nostra proclamació d'independència. I totes les dades ens diuen que, si CiU i ERC van en llistes separades, això és impossible.

Artur Mas ha dit que només convocaria les plebiscitàries, si els partits hi van units. Junqueras les vol ara i ha deixat clar que, per ell, no és cap prioritat que els partits hi vagen units. En aquest context de divisió evident tenim el dret de demanar-nos si era ahir el moment d'exigir en públic al president la convocatòria, abans de tres mesos, de les plebiscitàries, sense posar cap condició a ningú més que no fos ell.

Sobretot perquè supose que l'ANC i Òmnium, abans de dir-nos allò que ens van dir, devien haver pensat molt bé quin pas caldria fer si el 19 de gener Artur Mas no ha convocat aquestes eleccions. Convocar-les és potestat seua i és evident que les convocarà quan ho crega convenient. Aleshores, què farem al febrer, si no les ha convocades? Demanarem tots plegats la dimissió d'Artur Mas i del seu govern? I amb qui pensa governar aleshores el senyor Junqueras, quan siga president, si és que arriba a ser-ho? I com proclamarem la independència? Es creu ningú sensatament que excitar aquesta opció, quan els dos grans partits van l'un contra l'altre, pot fer anar el país endavant?

A mi, m’hauria paregut molt més sensat, i sobretot molt més responsable, d'exigir ahir als partits sobiranistes, a tots, que es posassen d'acord, que negociassen sense treva ni descans i que trobassen ràpidament la manera de convocar-nos a unes eleccions plebiscitàries abans de tres mesos. Sense excuses. I fer-los saber, a tots plegats, que els collarem tant com calga perquè ho facen i recordar-los que nosaltres, la societat civil, ja hem fet tot allò que havíem de fer. Efectivament, ja no és l'hora de cap pla B, sinó que ara ens cal unitat, urnes i independència.

I per molt que jo crega que no serà fàcil que es posen d'acord, sé que és imprescindible. Crec que els ciutadans ens hem guanyat a pols el dret de dir-los a la cara que, les seues diferències, les han de superar. Perquè tots sabem que guanyar aquestes eleccions amb una majoria més que absoluta és impossible, si ens combatem entre nosaltres i anem els uns contra els altres. Si Artur Mas i Oriol Junqueras, els dos grans partits sobiranistes, es dediquen a barallar-se, estem simplement perduts. S'entén això? 

Evidentment, no es tracta pas de fer obligatòriament allò que diu Mas, pel fet que siga el president, ni de fer obligatòriament allò que diu Junqueras, pel fet que tinga --que semble que tinga-- els vots. Es tracta de fer política amb majúscules, la que reclama el moment històric en què ens trobem. Són ells qui han de trobar la millor manera de fer les coses al servei d'aquest país, no al servei dels partits respectius ni de les estratègies personals.

I posats a fer-ho més difícil, que quede clar que no tan solament han de negociar si van units o separats, si posen un punt comú en els programes o qui encapçalarà la llista, si és que acaben per fer-ne cap, com es dirà aquesta llista o de quina manera es presentarà. No és pas únicament això. Aquesta vegada tot és més complicat perquè també han de negociar quin serà el primer govern de la república i com funcionarà durant els primers mesos, uns mesos clau, de la seua vida. Aquests mesos trepidants que, si ningú no ho espatlla abans, crec que ja es pot dir que viurem tots nosaltres, com un sol poble, l'estiu del 2015.

--L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Ramon Perera

Possiblement el discurs de la Carme Forcadell no estava prou afinat com hauria d'haver estat, però aquesta vegada l'editorial tampoc. Abans de referirse als 3 mesos de termini, la Carme va dir: 'exigim que es refaci la unitat dels partits polítics' i dues frases més enllà i encara referint-se als partits polítics va afegir: '...no acceptem més dilacions ni pèrdues de temps, us exigim que poseu el país per davant dels vostres partits'.

Elisenda Paluzie

No estic gens d'acord amb l'editorial d'avui. En primer lloc, em sobta que aquests darrers dies hagis estat tan poc exigent amb les condicions de la nova consulta del 9N, les poques garanties que ofereix, i el fet que es presentés aquesta proposta trencant el consens amb les altres forces. En lloc de demanar que negociïn sense descans per convocar-nos a unes eleccions plebiscitàries, no hagués estat millor demanar que negociessin aquesta setmana per retrobar un consens sòlid al voltant del 9N i el seu format? Sobretot venint d'algú com tu que en el seu dia havia signat manifestos en favor del Referèndum tant sí com no.

Per altra banda, dius que les dades ens diuen que en unes eleccions "plebiscitàries" sense llista única no hi haurà majoria sòlida. En què et bases? Quines dades són aquestes? Pel que jo sé les enquestes que es van fer abans de les Europees indicaven que CiU i ERC traurien més vots per separat que juntes. Òbviament són enquestes, però es van explicar i algun mitjà ho publicà. Quines són les teves dades?. També estaria bé que explicitessis perquè consideres que són aquests dos partits que han d'anar junts, i no és necessari que hi vagin altres, com la CUP.

En el què si estic d'acord és que el fonamental serà quin tipus de govern es conforma per fer front a l'embat d'una confrontació amb l'Estat, i aquest sí que haurà de ser, en la meva opinió, de concentració de totes les forces que estiguin per la independència, i més concretament per la independència en confrontació amb l'Estat, atès que és altament improbable que l'Estat canviï la seva posició.

Oriol Gordó

Totalment d'acord amb l'editorial. Jo també estava a plaça Catalunya i també he trobat a faltar aquest punt d'exigència als independentistes de l'oposició.

L'espantada de dilluns és culpa de tots i a parts força iguals. Però hi ha un punt important en el tema. Va ser la primera vegada que vam "caçar" l'Oriol Junqueras fent passar els interessos del partit davant dels del país. Doncs cal dir-li clar i alt que la llista conjunta entre CDC i ERC i els que s'hi vulguin afegir acceptant objectius i mètodes, és el millor instrument del que disposem per arribar a la llibertat, i que a ell tampoc estem disposats a deixar-li passar gat per llebre. I cal dir-li tant alt i clar com se li ha dit al president Mas que les eleccions han de ser en un màxim de tres mesos i per declarar la independència immediatament en cas de victòria.

No voldria acabar sense dir que, tot i que estic a anys-llum d'ells ideològicament, la CUP és el grup que de moment m'ha demostrat més noblesa de sentiments i alçada de mires.

Soledat Balaguer

Normalment estic d’acord amb tu, Vicent, però avui no: només parles de Convergència i Esquerra, com si no estiguéssim acostumats als mil i un matisos del pensament polític català, i com si un nou Parlament no pogués reflectir aquests matisos que s’han anat perfilant durant ess darrers anys.

Fa un parell de dies, en el meu bloc a Vilaweb, intentava esbossar una mena de cronograma per la independència que, en el meu desideràtum, proposava, entre altres supòsits, coses com ara:

-Abans del dia 9, declaració solemne del president Mas donant garanties que aquesta consulta, efectivament, es celebrarà.

-Així mateix, declaració solemne de tots el partits sobiranistes d’assumir els resultats de la consulta com a políticament vinculants i d’implementació immediata. I compromís de mantenir la unitat per acordar la data i el text de la Declaració de Independència.

- Al mateix temps, tots els actors: institucions, partits polítics, sindicats, societat civil (no solament el trio ANC-Omnium-AMI, sinó també altres plataformes que agrupen moltes altres sensibilitats i propostes polítiques, com la Xarxa Referendum 9N o les Esquerres pel Sí-Sí) posar-se a treballar per demanar la participació massiva a la consulta, i molt especialment dels que votarien NO, instant-los també a fer-se voluntaris per ser a les taules de votació, perquè es tracta de que participin tots els demòcrates del país, pensin el que pensin sobre la independència.

- El mateix 10 de novembre, si com esperem hi ha la victòria del SI, el president hauria d’anunciar la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions en el termini legal més breu possible. No hauríem de caure en el parany de demanar unes eleccions “plebiscitàries”, amb uns “candidatura única” o una “candidatura de país”, perquè som una societat plural i hi ha moltes maneres d’entendre el país. Que cada partit es presenti amb el seu programa –econòmic, social, democràtic en definitiva- amb el compromís explícit i explicitat que el nou parlament tindrà caràcter constituent.

- En el moment de la convocatòria de les eleccions, i si és possible amb l’acord de tots els partits sobiranistes, caldria fixar ja d’antuvi la data de la Declaració d’Independència –podria ser el 23 d’abril del 2015- i també la data del referèndum de ratificació de la mateixa, juntament amb la ratificació de la Constitució de la nova república catalana –no més tard, em sembla, de l’11 de setembre de 2016.

No creus, benvolgut Vicent, que aquestes propostes són factibles? No opines que potser d’aquesta manera, els partits donarien compliment més acurat a les molt diverses maneres de veure el procés que tenim entre tots? Tanta poca confiança tens en la possibilitat que, a part de CDC i ERC, hi hagi més partits que es comprometin a construir la independència des del Parlament, que és on toca?

Joan Borrell

Absolutem d acord amb l editorial de Vicent Partal.

Aixo mateix  es el que pensava quan escoltava a la Carme Forcadell, aquest mati a la placa Catalunya.

David Navarrete

En primer lloc, no totes les dades diuen que només guanyaria candidatura única CiU+ERC, sinó que es tracta d'un escenari totalment obert.

Ara bé, cal que tinguem clar que portem dos anys treballant des de la unitat per a fer possible una consulta amb unes característiques molt concretes que, a l'hora de la veritat, no ha reeixit. Evidentment, no és el mateix defensar el "dret a decidir" que la "independència" i aquesta diferència fonamental és la que fa difícil d'entendre aquesta editorial, des del meu punt de vista.

Estem davant d'un moment especialment delicat en què cal fer recompte del suport popular a la independència i en què la unitat en si no serveix per a res més que per a retardar l'hora de la veritat. Perquè és lícit que CiU no vulgui la independència i que el president Mas plantegi el seu propi full de ruta, però ja no és acceptable, no podem seguir en l'eterna indefinició d'un partit independentista i no independentista al mateix temps...

El poble de Catalunya mereix sinceritat i no podem seguir governats des de l'equidistància.

I com podem guanyar si a hores d'ara ni tan sols sabem qui vol la independència i qui no i si ni tan sols sabem què entenen per DUI els partits que se suposa que han de treballar units per a dur-la a terme?

Només hi ha una cosa pitjor que la derrota: seguir acceptant les mitjes veritats...

Ara, i no després, és l'hora!

Pep Agulló

Veig l’editorial amb un to d’intranquilitat, i me l’encomana. Ens hem de centrar amb aconseguir un èxit aclaparador el 9-N, sense aquesta condició no hi pot haver cap pressió envers la unitat en cap eleccions posteriors. Al contrari, s’atiarien encara més les diferències partidistes. Una situació que més val no contemplar. Per tant punt número 1, unitat i treballar de valent per l’èxit del 9-N. Imprescindible. Alguns partits farien bé desprendre’s del llast d’aquells irresponsables caps de files que diuen que no iran a votar.

Si aconseguim l’exit el 9-N, elecciones plebiscitàries amb un programa de mínims: proclamació de la independència (DUI) i que el govern que serà provisional per definició estableixi les bases del nou Estat. Això és perfectament asumible per l’ampli espectre ideològic dels partit sobiranistes perquè només es posa en comú una part mínima del programa pel bé del país!!!!. I aquesta unitat és fonamental per obtenir una ampla majoria. Que no ens hem de refiar senyors polítics que doneu la victòria per feta, d’aquí la desunió i la mesquinesa pels vots. Un error.

I finalment llenço una pregunta, quan parlem de pressionar, d’exigir responsabilitat als partits sobiranistes, si després de fer manifestacions de millions de ciutadans al carrer actuen tan irresponsablement trencant la unitat, què podem fer? A mi la pregunta em desassossega…

Xavier Batlle

Simplificant-ho molt, el problema el tenim quan barregem la qüestió nacional

amb la qüestió ideològica de partits. Això ens està passant amb totes les

eleccions. La meva ingènua proposta és la següent:

- Eleccions amb l'únic propòsit de tenir una majoria ample per declarar la

independència.  Si el problema el tenim amb la persona que ha de declarar

solemnement la independència jo proposo que sigui com un dels caps de partit

que han fet la feina política. Que pugin en Mas, en Junqueres i en Fernández a

l'ambó i ho diguin a l'hora. Oi que serà el nostre país? doncs ho fem com ens

sembli. I aquell dia mateix, convoquem eleccions. Aquest parlament no hauria

no d'escollir president de la Generalitat, ni govern!

- Escollim un nou parlament que respongui a la diversitat ideològica del país.

I ara sí, a construir-lo començant per l'esquerra, per la dreta o pel mig.

Tant me fa.

Enric Espelt

Gràcies Sr. Director per gosar dir-ho i tan ben dit. Sóc de l'ANC i vaig anar ahir a Plaça Catalunya, però no em va agradar gaire algun paràgraf del discurs de la Carme Forcadell; concretament aquest "President convoqui eleccions, volem votar en els propers tres mesos, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït." El President ha deixat clar que si no hi ha una llista unitària no avançarà les eleccions. Per tant, crec que també hauria d'haver estat exigent amb els partits polítics per aconseguir una llista unitària. I d'altra banda, crec que fer eleccions abans de tres mesos (el 18 de gener!) sense llista unitària de CDC+ERC+independents ens perjudicaria més que no ens ajudaria.

Víctor Serra

Doncs jo estic molt d'acord amb l'editorial. Fins ara ha estat bé tenir certa pressió però ara cal molta intel.ligència. I anar ràpid però desunits i sense preparar bé les coses només ens portarà al desastre.

Joan Goma

El principal problema són aquells membres d'Unió i d'ICV-EUA que són contraris a la independència.

Tinc la impresió que el president Mas ens ha allargat l'agonia de pertanyer a Espanya dos anys des del 2012 i ha fet aquesta pregunta recargolada que perjudica l'èxit del sí-sí, per donar temps a que s'engreixessin les files dels independentistes dins d'aquestes dues formacions.

Tinc la impressió de que la jugada de: "si no vols caldo (referèndum), dues tasses (referèndum més plebiscitàries)" està adreçada a donar-los l'empenta final a Unió i a ICV-EUA. Un 9-N amb una altíssima participació i un resultat aclaparador a favor del sí-sí provocarà que els unionistes d'aquestes dues formacions quedin en minoria.

A partir del 10-N quan tant unió com ICV-EUA siguin també formacions clarament independentistes, la unitat dels partis sobiranistes serà un fet. Ells ja analitzaran si la victoria a les plebiscitàries queda més garantida amb una llista única o si ho queda més amb diverses llistes que  fan una campanya conjunta i treballen units per obtenir una victòria aclaparadora.

Tinc la impressió que això és exactament el que va demanar l'Assemblea Nacional ahir. El termini de tres mesos és compatible amb votar a finals de gener en unes eleccions convocades a finals de novembre quan l'efecte del impacte del referèndum del 9-N ja s'hagi produït.

Si els partits no resten a l'alçada i despres del 9-N segueixen sent la rèmora del procés, s'haurà de seguir els següents passos del full de ruta de la ANC.

Joan Ortí

Hem viscut tants anys sota la influencia del sistema de partits i la partitocràcia, que semblaria que la unitat es completament difícil, perquè sempre ha estat un joc d’interessos partidistes per afavorir el segment de gent propera al partit corresponent.

Al 1975 el Consell de Forces Politiques de Catalunya es van aplegar per adreçar-se al poble de Catalunya que d’una manera unànime i unitària van elaborar una declaració programàtica comuna: “L'objectiu bàsic de l'agrupació, tal com constava en el primer punt de la seva declaració programàtica era «reivindicar, propiciar i impulsar la constitució d'un govern provisional de la Generalitat des del moment mateix de la ruptura democràtica, amb el compromís de convocar i celebrar eleccions per al Parlament en el termini més breu possible». Els punts bàsics de les seves reivindicacions eren una amnistia, la restauració de l'Estatut d'Autonomia de 1932 (Estatut de Núria), eleccions al Parlament de Catalunya, reconeixement de les llibertats democràtiques, el sufragi universal, garanties individuals, llibertat sindical i el reconeixement del dret de vaga”.

Avui al 2014 tenim potser la mateixa i excepcional unitat política, perquè la situació històrica ho requereix, però hi ha una cosa completament diferent, avui hi ha tot un poble mobilitzat al darrera o si es vol al davant dels partits politics, aquesta “petita diferencia” es tant significativa i tant determinant, que per l’excepcionalitat del moment serà totalment decisiva.

Jordi Buil

Crec que avui, a la plaça Catalunya, la Carme Forcadell s’ha passat.

   Quina paraula més lletja, exigir. Demanar al nostre President tal o tal altra cosa està bé. Exigir-li res, en canvi, no n'està, de bé. ¿Que ens pensem que és el nostre criat? És humiliar-lo, això. Els catalans ens hem de tractar entre nosaltres d'igual a igual, i a ell li hem de reconèixer, a més, el paper de president, que vol dir el de primer entre tots, el de màxim responsable.

   Tinc entès que la nostra tradició, la de l'època en què érem lliures, és la de república amb rei. El poble, representat pels tres braços a les Corts o per la Generalitat, pactava amb el primer entre iguals, que era el rei. Pactava, no exigia. És aquest el nostre sentit de la democràcia.

   A en Mas li toca fer un paper equivalent al que abans feia el rei. És un paper molt respectable i molt necessari. I difícil, alhora. És el de coordinar les diverses necessitats i anhels del poble, i trobar-hi un desllorigador. Aquest paper mereix un respecte específic, afegit al que ens devem els uns als altres. I en Mas, de moment, si ens posem la mà al cor i considerem desapassionadament la seva actuació fins ara en el procés, està fent justament això, i prou bé. ¿Què més volem?

   Si no li tenim aquest respecte, estem perduts. Demostrarem al món que no som capaços de respectar l'autoritat pròpia, i acabarem sotmesos a una autoritat exterior. L'espanyola, ara per ara.

Àlfons Sànchez

Afirmes al teu editorial "totes les dades ens diuen que si CiU i ERC van en llistes separades això és impossible".

Per què? Si van per separat, no només podem obtindre igualment el número de vots a favor de la independència (raó fonamental per a convocar-les), sinó que a més, quedarà clara la distribució de forces per a governar posteriorment. En cas d'una candidatura unitària, jo veig un problema (lluita entre partits) però em fa la impressió que ningú més ho veu pel que evidentment he d'estar en un error.

Quim Sànchez

El dia 17 d’octubre un lector de Vilaweb aportava un comentari a l’editorial de Vicent Partal, i feia una proposta per arribar a unes les eleccions constituents a partir d'una llista unitària de la societat civil. Em va semblar una proposta possible, actual per al procés que vivim. Bé, perfecte.

El president Mas té fixat (des de fa molts mesos) el seu objectiu d’unes eleccions plebiscitàries, sempre i quan ell pugui liderar el procés civil. També em crec que ara està molt preocupat per la salut del procés “9N” en la societat civil. I tant que em crec la seva preocupació després del nyap de consulta, el resultat de la qual serà interpretat pel president d’acord a les necessitat de la seva coalició electoral. Però aquesta societat civil, en la concentració de la plaça de Catalunya, li ha demanat, immediatament, unes eleccions per aconseguir la independència.

Ara, el president, posa condicions per les eleccions en els interrogants què, amb qui, i per què. És aquesta la resposta  que li està demanant el poble? No és prou important que el president es posi a treballar per organitzar les eleccions que ens menarà a la independència? La proposta que feia el lector al que m’he referit al inici del meu comentari és perfecte. Els partits, segons aquesta alternativa, no han de consensuar res, prèviament.

Joan Guasch

Estic especialment d'acord amb aquest editorial perquè és exactament el que penso, i el que pensa el meu entorn més immediat. Ens queda només una carta per jugar i ho tenim tot de cara perquè els partits unionistes sembla que estan especialment desunits. Em nego a creure que la carta d'ERC és tensar la corda al màxim pensant que guanyaria unes eleccions de carrer. Penso que estan molt equivocats, que la gent el que demana, demanem, és una altra cosa que transcendeix el joc partidista. Més endavant ja es recomposarà el mapa de partits i podran tornar a jugar, però ara no, per favor, ara no. Agradi o no, qui està liderant el procés és Mas i no es pot quedar pel camí; i Junqueras al costat, i entenc que la CUP no ho vulgui, i darrere tot de societat civil potent. Cal un esforç de país, no de partit. Perquè els que ens deixem les sabates fent enquestes porta a porta, anem copsant el tarannà de les persones, i no tinc tant clar que la independència estigui guanyada. Cal picar molta pedra. Cal informar molt i molt bé, perquè n'hi ha que estem sobre informats, però n'hi ha molts que no entenen res del que passa, gent anònima que no volen que res canvii. Cal fer entendre que, de vegades, és necessari canviar per no ofegar-se en una barca que s'enfonsa, cal que tot estigui ben lligat, ben explicat, ben documentat perquè els indecisos facin l'esforç de donar suport a la independència. I això requereix una mica de temps. Tot ens va de cara, no siguem tan burros de donar la raó a l'Aznar. A mi em faria vergonya.

Lluís Pujol

Tinc la sensació que aquesta setmana s'ha trencat el plat bonic, i que no hi estem trobant el desllorigador. I que son els nostres representants polítics que ho estan engegant a rodar, per càlcul electoral, o tacticisme partidista, quan més els necessitàvem. Em desconcerta enormement que no tinguessin res planejat i acordat per quan l'estat impedís fer la votació prevista pel 9N. No veig que -des de l'estat- estiguin fent passos impensables ni sorpresius.

No tinc clar que l'opció d'unes eleccions plebiscitàries es pugui fer sense més. No penseu que l'estat espanyol també les tombarà? Tan fàcil com refer la llei de partits i declarar il·legals als partits que volen una cosa tan inconstitucional com la independència. Ho van fer a Euskadi -amb els abertzales i per causes diferents- i es van quedar tan amples. Esteu segurs que no farien una cosa semblant? (Us imagineu un Parlament només amb PP, PSC, Ciutadans...? I encara anirien pregonant pel món que aquesta purga és un assumpte intern...)

Potser caldrà trencar amb la legalitat abans d'això...

Francesc Aguilar

Segons article de vilaweb en entrevista al Punt Avui diu Artur Mas que: 'Tan important com posar una data per a les eleccions és saber com, amb qui, què i per què.'
Li aclariré jo mateix: Com? Com sempre que ha convocat el president de la generalitat fent ús de la seva responsabilitat i potestat per convocar. Amb qui? Has traït  la unitat dels partit actuant pel teu conte. En el pecat està la penitència. Ves a les eleccions amb el Duran. Si no, amb quin altre? Què? Com que què? Eleccions abans de caure pel precipici !Per què? Si no saps contestar aquesta, és que vas molt mal: Has esgotat tots els camins possibles, Catalunya vol la independència. No pots estar dos anys més escalfant cadira. Eleccions perquè un parlament triat pel poble sobirà de Catalunya es proclame unilateralment la independència, inicie un procés constituient i convoqui un referèndum que aprove la constitució.

Suposo que les respostes són clares.

Francesc Xavier Peguera

El que està clar és que demanem als partits sobiranistes que es posin al servei de la gent, no al servei dels interessos del partit. Un bon sistema és intentar posar-se d'acord en el programa abans de parlar de la llista. Si són plebiscitàries caldrà donar arguments a favor de la independència, ja no n'hi haurà prou de dir:" per viure millor", "per canviar-ho tot". Si és vol convéncer als indecisos cal donar garanties: compromís de dotar-nos d'una constitució més democràtica i que garanteixi els drets socials. Estem en un procés per donar més llibertat als ciutadans de Catalunya, com la que gaudien a 1714 després de 7 segles de posar en cintura als seus reis i governants, o anem a fer un nou estat per a protegir la casta catalana? No en dubteu, en Duran està en contra de la independència perquè és el resultat de la revolució, groga i democràtica, i qui en sortirà perdent és l'establismen, el del pont aeri i el del sector dels negocis de CiU.

Roser Cussó

Preguntes desordenades:- Si els partits no es posen d'acord en tres mesos perquè ho farien en sis, quan els desgast serà encara més gran? Com més s'allarguin, pitjor o no?- L'ANC i Omnium representen el sentir de la gent després d'haver-la consultat. No és aixoel qua s'ha de fer normalment? La gent s'equivoca?- Potser podem discutir com s'interpreta l'acte de  pressionar: pero donar tres mesos és pressionar i no donar cap termini, no se sap ben bé què vol dir.- Sense unitat és possible tenir els 68 diputats necessaris? I amb la unitat d'alguns partitsque ara no els sumen?- Seria millor una llista barrejada amb persones independents amb suport dels partits i no els patits directament?- S'ha deixat massa espai als partits?Cal recuperar les regnes.

Petraki Munujos

Totalment d'acord amb l'editorial. Potser afegir que en un horitzó de plebiscitàries, si els del NO es decideixen a fer campanya (i a fer por), potser nosaltres, els del SI, necessitarem una mica més de temps per rebatre les pors i convèncer els milers de pensionistes i de gent que dubta que la independència també els beneficiarà a ells. No és tan important  ser ràpid en donar el pas, com saber en quin moment s'ha de donar el pas.

director@vilaweb.cat

Crec que els ciutadans ens hem guanyat a pols el dret de dir als partits que han de superar les seues diferències