No són tres

Avui tres diputats del Parlament de Catalunya intervindran a Madrid per demanar solemnement al congrés espanyol que cedesca a Catalunya la competència per a fer el referèndum del 9 de novembre. Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera no representen el conjunt del parlament ni representen tota la ciutadania. Però sí que representen la gran majoria política i social que s'ha format aquests darrers anys entorn del concepte del dret de decidir.

No passa cada setmana, això que passarà avui. El novembre del 2005 Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira hi van anar a defensar l'estatut. I ho van fer d'una manera excel·lent. Algú, crec que era Mas, hi va dir que era la penúltima oportunitat d'entesa. Supose que era una frase retòrica, però la va encertar: aquesta d'avui és l'última oportunitat.

El congrés espanyol tancarà avui la porta a la majoria de la societat catalana, blocarà la solució pactada que proposa el Parlament de Catalunya per a evitar el xoc de sobiranies. I, a partir d'ací, hom ja no es podrà fer gaires il·lusions sobre un possible recorregut futur conjunt cap enlloc. Simplement farem el nostre camí sense mirar enrere mai més. Els errors es paguen i Espanya els pagarà, com de fet ja paga avui el seu comportament erroni d'aquell vespre de novembre del 2005. 

Aquesta vegada, però, amb un error afegit i greu, amb una apreciació molt equivocada. El parlament espanyol s'erra de mig a mig si es pensa que escolta tres partits polítics provinents d'un parlament. Perquè no és així. Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid. Això de parlar en nom d'un poble és una ocasió que per sort ningú no té gaire sovint, perquè és d'una responsabilitat insuperable. Però crec que avui ells i nosaltres som ben conscients del paper que són cridats a fer. Com crec també que parle en nom de la gran majoria dels lectors de VilaWeb si dic que confiem en ells i som, avui de manera incondicional, al seu costat.

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Francesc Estall: Avui veurem, més enllà del contingut de les intervencions, un d'aquells espectacles que ens reserva el parlamentarisme actual, allò que en diuen un debat. És a dir, uns exposen un discurs al llarg d'un torn de paraula de deu minuts, darrera uns altres diuen la seva en deu minuts més, tot seguit els primers tenen un torn de rèplica de cinc minuts. No em feu dir si els torns són de deu minuts o de trenta, si al final hi ha o no hi ha torn de contrarèplica, però d'una seqüència tan rígidament pautada ara se'n diu debat, cadascun parlant amb un ull al rellotge mentre els altres ni se l'escolten perquè el vot ja el tenen decidit d'abans de sentir allò que l'altre té a dir.
També ho trobem al parlament català, això. Sense anar més lluny fem un debat sobre la pobresa i les entitats socials no tenen l'oportunitat de dirigir-se als ciutadans. Tant de bo en un futur al nostre parlament els debats siguin una altra cosa més lliure i participativa, i també sigui així al parlament espanyol, perquè en la meva opinió un sistema democràtic no es mereix això, un concepte de debat que embruta la democràcia.

Sali Esparducer: L'entesa entre els catalans i els espanyols és possible. És una qüestió de voluntat política. A Catalunya ho hem aconseguit. Els catalans som la prova viva. Catalunya és un poble mestís, en el que conviuen en total respecte dues cultures properes i germanes per a conformar una de sola. Si no hi ha hagut entesa entre Catalunya i Espanya ha estat per manca de voluntat política espanyola, no per la catalana que ja ha demostrat que podem conviure amb respecte i fins i tot arribar a reconèixer una identitat pròpia, única i compartida, que ha esdevingut molt més que la suma de cada una de les cultures originàries per separat. Després de tants anys, els catalans, aquesta barreja d'orígens i cultures amb un denominador comú, hem acabat d'admetre que Espanya no ens vol: ni a nosaltres, ni la nostra llengua, ni costums ni realitat social i política....nosaltres demanem respecte cap a la nostra identitat i només trobem burles i amenaces. La desafectació de Catalunya envers Espanya ja és una realitat. Ara només queda formalitzar la ruptura. 

Joaquim Griell: Avui dia 8 de març és una data històrica: els tres diputats del nostre Parlament representen la voluntat de milions de catalans, no són tres, i són els nostres portantveus . El resultat de la votació és molt important, si las Cortes neguen l’ aplicació de la legalitat espanyola per a la consulta,  s’obren altres vies més ràpides per aconseguir la independència o l’aplicació del dret comunitari o del dret internacional.

Joan Gomà: Avui al congrés el recompte de vots no reflectirà la voluntat popular. Per obtenir una imatge fidel de la voluntat popular caldrà restar 14 vots al "no" i sumar-los al "sí" perquè els 14 diputats del PSC varen rebre el seus escons defensant el dret a decidir. Per tant la voluntat popular va portar al congrés 14 diputats amb el "sí" encara que ells ara votin "no".

Ramon Perera: Entre altres qualitats positives, el nostre procés d'independència en té una que a mi em sembla especialment destacable: l'elegància. Particularment avui, quan tots estem convençuts que el Parlament espanyol rebutjarà frontalment la petició catalana, probablement amb tons de burla i menyspreu, estic segur que els nostres tres parlamentaris faran una exposició de motius rigorosament educada i amb el to de qui participa en una veritable negociació de gran trascendència.

En qualsevol negociació ben portada, cal també posar-se en la pell de l'altre. Quan intento fer-ho, el panorama que veig és totalment desolador, em fa sentir molt malament. Els fets són tossuts i difícils de canviar: durant al menys tres segles, les oligarquies que dominen Espanya han pensat només en les seves butxaques i en les seves pors, amb molt poques accions intel·ligents de govern, actitud que s'ha accentuat últimament. Si fos espanyol probablement en sentiria com em sentia als dotze anys d'edat, en plena època franquista, moment en que em semblava que el català i Catalunya despareixerien.

Tal com diu Vicent Partal, penso que la gran majoria dels lectors de VilaWeb -- i de la gent que treballa per fer possible la consulta -- confiem en Turull, Rovira i Herrera i estem incondicionalment al seu costat. És un sintonia que passa molt poques vegades a la vida dels pobles i que no es pot demostrar o mesurar científicament, però que em sembla molt real.

Octavi Monsonís: A partir d'avui, quan els parlamentaris catalans presenten al parlament espanyol la proposta de delegació de la potestat de convocatòria de referèndum a l'executiu català, si com és previsible es rebutja la petició, ja no es podrà dir que els catalans no dialoguen (el parlament és diàleg per definició) ni que és il·legal per se la convocatòria per part del govern català, sinó que serà il·legal perquè el parlament espanyol vol que siga il·legal, cosa ben diferent.
Els interessos partidistes, amb la proximitat d'eleccions a Europa, impediran que els partits estiguen a l'altura política que un moment històric com l'actual, en què una majoria de la població d'un territorio espanyol vol encarar el seu futur separat d'Espanya, demana i exigeix als líders i a les formaciones polítiques. No se situaran com a polítics de visió clarivident que afronten els problemes i els solucionen dialogadament, sinó com a polítics mediocres que només argüeixen legalitats i repressions com a úniques alternatives.
D'antuvi es preveu la inutilitat d'un acte com el d'avui. El parlament espanyol no atendrà a raons, els sentirà com si sentira ploure i votarà contra la cessió de convocatòria de referèndum que proposen els parlamentaris catalans. Supose que el fet de saber-ho d'avantmà no eximeix de presentar-s'hi. És un pas més en tot el conjunt de moviments que hom ha de fer per esgotar la legalitat i després prendre decisions fora d'ella presentant-les com a inevitables. Però el final del procés, cal tenir en compte que hi haurà un acte il·legal. Imaginem que en un acte supren de condescendència política es produeix el traspàs a la Generalitat de la potestat de convocar referèndum, llavors el novembre tindríem una consulta legal, però la proclamació de l'estat català independent que vindria després sempre serà un acte il·legal. I això s'ha de tenir clar. En conseqüència, s'ha d'avançar el màxim possible dins de la legalitat, i quan aquesta s'esgote, només quedarà la proclamació de la independència.
I aribats en aquest punt, que esperem que siga el 2015, el parlament espanyol encara continuarà preguntant-se com ha estat possible això, com ara es pregunta i s'exclama com no havien detectat l'independentisme latent de la majoria dels catalans. Es pensen, il·lusos, que negant l'existència del problema aquest desapareix. I amb aquests ineptes que afirmen que la consulta no es farà perquè és il·legal, el seu únic argument, és amb qui s'ha de dialogar. Diàleg inútil, però diàleg al cap i a la fi. Que no siga dit que els catalans es neguen a parlar.

Josep Usó: Realment, em sembla enorme, la responsabilitat de parlar en nom de tot un poble. I espere, de fet estic segur, els tres representants catalans estaran a l'alçada de les circumstàncies. Crec que poden estar segurs que, al seu darrere, hi ha molts milions de ciutadans fent-los costat i molt atents al que diuen, com ho diuen i al que fan i com ho fan.

Però també crec que el parlament espanyol no estarà a l'alçada. Molt m'hauria d'enganyar. Farà, i si m'equivoque ja m'ho podeu dir, el que millor sap fer. Tancar la porta a la negociació amb un gest irat i altiu, de superioritat injustificada. Després, quan s'adonen del que han fet, ja no podran tornar enrere. Al capdavall, el que ara es negocia, ja no és a les seues mans, sinó a les de la comunitat d'estats de tot el món, que son qui han d'acceptar Catalunya com a nou membre. Aleshores, tampoc crec que m'equivoque en això, seguiran el seu guió de sempre. La culpa la té l'àrbitre.

Josep Sallé: Efectivament som de forma incondicional al seu costat, director. Però quan un no vol ni escoltar, no hi ha diàleg i d’això fa temps, decennis i segles, que les actituds i els seus resultats ho confirmen. Segueixen en l’estil del dret de conquesta, de perdonavides com en el text de Felip V quan, adreçat a nosaltres, ens feia una munió de retrets i tot seguit repetia que aplicaria l’indult general que va signar pel Tractat d’Utrecht. Ja ho em percebut, des del general Moragues fins fa quatre dies amb el nou blindatge a la nissaga borbònica, vergonyant modificació / manipulació de la seva Constitució. En el fons penso que el tràmit d’avui cal fer-lo en tant que cal exhaurir totes les vies, de cara als puristes del mètode i la forma, per tal de poder establir una consulta el 9 N, però, deixem el mètode i la forma de cara a confiar-hi que l’altre part tindrà aquesta sensibilitat, o un mínim de vergonya per aparentar ser receptius, i pensem, fet ja el clik intern, que la eixida serà, finalment, fer la DUI i passar a navegar per l’espai sideral, sense la força de la gravetat d’Espanya. Més aviat amb la seva repulsió que ens propel·lirà més amunt, més lliures.  

Josep Blesa: Discrepe a creure que el Congreso espanyol no sàpiga que els tres diputats són els representats d’una altra legalitat. Una altra cosa és que són presoners del seu propi bucle nostàlgic. La tria d’en Turull, na Rovira i n’Herrera és excel·lent perquè exemplifica una transversalitat i diversitat política evident que reforça el missatge, i de pas, erosiona, el monolitisme espanyol. I aquesta és la virtut de la tria. Sols Joan Herrera és conegut en aquella contrada. Antoni Puigverd, fa uns anys- ens va advertir sobre el xoc de trens, quan, com veurem demà els trens ja circulen per vies diferents. El creuament de trens serà sense tocar-se, però la perplexitat espanyola que vaticine un dia abans obrirà futures escletxes en el tren espanyol que comença a desenganxar-se vagons fruit de l’enorme inèrcia que duu acumulada. Aquesta passada rasant cal emmarar-la en un context mundial i en un context casolà espanyol.  En el context internacional, sembla curiós el seguidisme escrupolós putinià dels processos escocés i català per tal d’envalentonar els ciutadans pro-russos situats en repúbliques limítrofes en base a exercir una democràcia basada en la influència imperial. Amb la idea expansiva i de repetició de mecanismes formals de manera ignominiosa. Mentre que els processos occidentals pouen en unes regles més properes a la democràcia de base estadounidenca. De fet reforcen la diversitat, mentre que les peces orientals s’incardinen en la homogeneïtzació a base d’ocupació propiciada pel poder efectiu de Moscou.  En el cas espanyol, el tren té doble locomotora. Una davant i l’altra darrere. El descarrilament dels vagons del mig arrossegarà tot el comboi sent un fet a partir de demà. Un daltabaix que albira un procés constituent. Una nova Constitució amb inclusió de part del legalisme vigent internacional signat que està en clara contradicció amb el local espanyol ancorat en preceptes de la constitució de Cadis. Els populars són amb la seua majoria qui marcarà el perfil d’estat homogeneïtzador, mentre que la locomotora de darrere que no corre a la mateixa velocitat la que propiciarà un vot diferenciat. Podríem suposar una abstenció o alguna operació de desmarcatge. Que propicie l’eixida de Rajoy i la convocatòria d’eleccions generals per a produir un gran trasbalsament del procés engegat pel Principat. Sabem que ells van a per faena encomanada per la Ciutadella. Sols resta  que, de pas,  demanar-los --a la tríade-- que la passada siga tan neta que el forat que deixen obert per a que els altres connacionals seus puguem eixir-nos-en també el més aviat possible.   

 Mercè Voltas: Diem des de totes bandes que el govern espanyol s'equivoca. Posem que es veritat: l'enemic s'equivoca d'estratègia i ho comparteixo.Això genera qüestions i preguntes1. Si l'enemic s'equivoca d'estratègia i a més se li veu, millor que millor. D'acord?Però nomes si...nosaltres sabem aprofitar l'error  -en tots els aspectes- i fer que es giri en contra seva.Per tant no cal que gastem saliva en dir-los que s'equivoquen perquè millor que no se n'adonin.El seu/seus errors ens obliguen i ens brinden a la vegada estratègies noves de defensa.L'ANC en sap d'això.  Chapeau per la V iper anunciar-la abans de la presentació al Congreso. Però entre tots encara ho podríem fer més bé

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid.