Opinió
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
1/169>
Vicent Partal
23.12.2013
Potser sí que són l'URSS…
Una de les frases més cèlebres de Jordi Pujol la va dir quan es van independitzar els països bàltics. El president de la Generalitat d'aleshores va dir que Catalunya era Lituània però Espanya no era l'URSS. Pujol sap concentrar molta política en una sola frase, i aquella implicava que les raons nacionals eren les mateixes però no la descomposició del marc estatal. L'URSS del 1991, tot i ser nominalment una de les dues superpotències, era un estat en descomposició, incapaç, podrit. Una cosa que l'Espanya d'aquell moment no era, però la d'avui potser sí.
La d'avui mostra en aquest sentit uns indicis sorprenentment paral·lels als de la Unió Soviètica del principi dels noranta. Hi ha l'enorme crispació social i la ineficàcia d'una economia dopada políticament i que de sobte cau. Hi ha també una visible crisi de legitimitat, un qüestionament obert del règim i una reacció conservadora, de retorn al passat, que per moments sembla imposar-se i tot. I hi ha un envit sobiranista que veu en la proclamació de la independència no només un projecte nacionalista, sinó sobretot una possibilitat nacional, la de fer un estat millor per als ciutadans, la de ser la manera de fugir d'allò.
El desconcert econòmic espanyol és en aquest sentit paradigmàtic. Espanya és un país capitalista, però d'un capitalisme ben peculiar. Trampós. Teledirigit des de l'estat, una mica a l'estil soviètic. Durant dècades les grans empreses espanyoles s'han beneficiat d'unes maneres de fer que les han inflades de forma artificial i les han protegides artificialment dels embats del mercat. S'han fet imperis no tant basant-se en les lleis del mercat com en el BOE i en regulacions legals pensades per a afavorir-les. I ara la realitat dels mercats, de la crisi, imposa un correctiu enorme.
L'afer patètic de les elèctriques n'és l'últim exemple, però té el precedent en el binomi bancs-constructores o en l'operació Iberia-Barajas. Ara fa riure, però Iberia es va creure que era tan important com British Airways i Caja Madrid es va pensar que podia crear a Barajas la clau de volta del sistema europeu de comunicacions. Mentre sobraven els diners se'ls gastaven en aquests tipus d'operacions que no han aguantat ni un any a la intempèrie del capitalisme real, quan l'estat ja no podia inflar la bombolla. Perquè eren artificis polítics, peculiars mostres d'un capitalisme a l'espanyola que posava l'estat al servei d'una casta extractiva, familiarment connectada i ideològicament successora dels qui havien manat als quaranta i als cinquanta, dels vencedors de la guerra infame.
Ara, però, no poden aguantar més la seua pròpia ficció i cauen amb un enorme estrèpit de notables repercussions polítiques. La forma en què el govern espanyol ha evitat la pujada de la llum tindrà conseqüències importants. Les elèctriques són un dels principals fons de rèptils d'aquest país i han estat les finançadores paral·leles d'un submón tètric on caben des de polítics retirats fins a diaris proclius, des de lligues de futbol fins a promocions internacionals. Han fet molt diner perquè l'estat els el deixava fer sense cap escrúpol, però ara es troben que han passat la ratlla de la racionalitat i ni l'estat no pot resistir la seua bogeria. Allò que és sensacional, però, és observar que ho han fet legalment, usant els demencials mecanismes creats a posta per a ells. Però ho han fet en un moment d'una crisi tal que el règim ja no pot resistir les seues pròpies essències i ha hagut de reaccionar, violentant la llei per acabar de crear més confusió encara.
L'estrèpit econòmic és millor no menysprear-lo. A l'URSS va ser definitiu. No només perquè va col·lapsar la societat. També perquè va donar ales a l'oposició i als projectes alternatius fins a arribar a ensorrar la legitimitat soviètica a base d'obligar la nomenklatura a cometre error rere error. I una cosa pareguda és la que fa el PP. Davant l'ensorrament del model d'estat construït a la transició només sap reaccionar amb intransigència, proposant un retorn al passat. La llei de l'avortament o la de seguretat ciutadana ens retornen als anys setanta i deslegitimen amb això un estat que als anys noranta es va poder presentar davant el món com un cas d'èxit i com un esclat de modernitat. Un estat, però, que avui passa un dels seus pitjors moments, just quan nosaltres som més forts.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015